Ariadna Seuba és la directora però també una de les protagonistes del documental Mares, que s’estrena aquest dimecres al Festival DOCS de Barcelona, i que explica, de manera molt íntima, el procés i les dificultats d’intentar quedar-se embarassada després dels quaranta. La pel·lícula és un viatge emocional i físic de la maternitat tardana i la infertilitat. Rodada durant més de quatre anys, segueix l’experiència de Seuba i la seva parella, Anna, mentre intenten ser mares mitjançant tractaments de reproducció assistida. Les dues vigatanes em reben a casa seva i em regalen una conversa llarga, profunda i reflexiva i em confessen que, resumir més de 550 hores de metratge en 72 minuts ha estat un exercici de renúncia dolorós. És per això que Rebés ha necessitat «entretenir-se més en la reflexió» i ha escrit un llibre. «El documental és carn viva; el llibre, la conversa posterior», diuen. El documental es va estrenar mundialment al març al Festival Internacional de Cinema de Tessalònica (Grècia).

Heu fet una pel·lícula explicant la vostra pròpia experiència amb relació a la maternitat, també amb l’objectiu d’obrir un debat públic al voltant d’un sistema que exigeix la maternitat, però no l’acompanya. Aquí agafa més sentit que mai allò d’«allò personal és polític», no? Perquè també es podria haver fet el documental sense posar les càmeres dins de casa…

ARIADNA SEUBA: La gent ja sap què són els processos de reproducció assistida, però ens vam adonar que encara hi ha molt tabú i secretisme sobre l’impacte emocional, i que són experiències que se solen portar de portes cap endins. 

ANNA REBÉS: Són històries que sempre s'han tractat com una història que et passa individualment. Nosaltres volíem passar d'aquest pla al d'«ens està passant això com a societat». Sabíem que havíem d'anar a una sala d'espera d'una clínica de fertilitat si volíem ser mares, però a moltes parelles els hi ve de sorpresa. De vegades és perquè hi ha un problema, una endometriosi o un problema específic, però de vegades és només a efecte de l'edat, la gran majoria de vegades. Llavors, és evitable. L'objectiu era obrir aquest debat: per què ho estem fent d'aquesta manera? El que ja no cola és que és una decisió lliure, «és que ara les dones volen estudiar, volen treballar, volen anar de viatge, i per això són mares més tard». No és això. Ho decidim als quaranta perquè sabem que és l’últim tren que passa. És una decisió obligada, és una decisió urgent, no és una cosa amable. 
 
A.S.: La maternitat és tan transversal que toca tots els pals. Si parlem de per què les dones posposen la maternitat, hem de parlar d'habitatge, hem de parlar de precarietat laboral, hem de parlar de conciliació, de cures, de xarxa, de suport. Hem de parlar de tantes coses que en el fons és un canvi molt estructural del tipus de vides que portem. No hi ha una solució màgica, però sí que com a mínim hi hauria d'haver el debat i la consciència que les dones, quan som mares, ho som a canvi de renúncies, a canvi de sobreesforç, de carregar-te sobre les espatlles, no deixar de fer res i a més a més ser mare. I també amb circumstàncies que moltes vegades són complicades: treballar 40 hores setmanals, pagar uns lloguers estratosfèrics…

Una cosa és el moment biològic òptim per ser mares i una altra el moment en què socialment o el sistema tal com està muntat ens permet plantejar-nos de ser mares. A la pel·lícula es veuen les conseqüències d’això, no?

A.S.: El sistema està pensat des de la perspectiva dels homes, perquè dels 20 als 30, que és quan se suposa que biològicament és la millor edat per ser mare, és quan també se t’exigeix que estudiïs, que facis màsters, que aprenguis idiomes, que desenvolupis la teva carrera professional i llavors dius: però com puc fer això i ser mare a la vegada? Llavors, què fan moltes dones? No ser mare, fins que es consolida, més o menys, una situació estable, i amb moltes cometes. Però quan arriba aquest moment vas al ginecòleg i et diu: Vas deu anys tard! És una contradicció.

«Decidim que volem ser mares als quaranta perquè sabem que és l’últim tren que passa. És una decisió obligada, és una decisió urgent».

A.R.: Totalment. I també hi ha un factor que és curiós, que és el model de família, el model de parella. Perquè ara les relacions són més volàtils. I aquesta inestabilitat fa que una ruptura sentimental amb trenta-cinc anys atropella aquesta decisió. Hi ha moltes mares soles, que són súper valentes, que no és que hagin dit «va, és que jo ho vull fer sola», és que arriba un moment que ja no tenim temps per buscar una altra parella, consolidar la relació… Tot ha canviat molt i no encaixa amb el model que teníem fins ara de maternitat.
 
De fet, l’educació sexual que hem rebut posa el focus més aviat en com no quedar-te embarassada. 

A.S.: I òbviament és una informació molt important, així com la prevenció de malalties de transmissió sexual, el dret a l’avortament… Però tinc la sensació que desconeixem el nostre propi cos i com funcionen aquests processos i quan la nostra reserva ovàrica va a la baixa i quan no, quan és el moment ideal. 

A.R.: I no coneixem els límits. Perquè està borrosa la frontera. Una cosa és anar-ho provant a casa, et pot costar més o menys. I l'altra és començar a medicalitzar el procés i això canvia, ja passes d'un planeta a un altre. Aquest ja és el primer límit. Esperar massa i haver d'anar a processos de reproducció assistida. I després, hi ha el segon límit, que és que amb quaranta-cinc anys és molt difícil. O sigui, que la carta de què no podràs quedar-te embarassada comença a tenir més presència. De tant en tant et diuen: «oh, jo conec una dona que ha estat mare amb quaranta-set anys!», perquè aquests èxits són com la pólvora. El que no s'expliquen són els milers de dones que al final no ho van aconseguir. I socialment anem construint un imaginari que acaba sent un autoengany. A mi em va sorprendre. Jo em considero informada, no visc en una bombolla, però els quaranta era el límit que jo m’havia posat. I clar, si t’hi poses als quaranta ja comences derrapant. 

«Hi ha una gran inversió a evolucionar la ciència i la tecnologia, però ens oblidem del debat social de tot això».

A.S.: També hi ha una gran inversió a evolucionar la ciència i la tecnologia, que em sembla perfecte que sigui així, però llavors ens descuidem del debat social de tot això. És veritat que les tècniques de reproducció assistida han evolucionat moltíssim, però es converteixen en pedaços en un problema estructural que no s'està solucionant. Coneixem gent que es congela els òvuls sense saber si volen ser mares. Em xoca molt. Celebro que hi hagi la tècnica per fer-ho i que les dones que ho decideixin ho facin per comprar temps. Però llavors també hi ha un vessant molt pervers d'això, perquè hi ha empreses multinacionals que et paguen la congelació d'òvuls a canvi que els regalis els teus anys més productius sense quedar-te embarassada. S’està generant un mecanisme capitalista, inhumà, sense escrúpols, i potser el que hauríem de fer són més polítiques socials, de cures o feministes que posin al centre la maternitat i no la productivitat. 
 
A.R.: Això és curiós que t’ho diguin dues dones que necessiten la ciència per ser mares. Defensem que hi hagi aquestes tècniques i que estiguin a l’abast de les persones, de les dones soles, de parelles de dones, dones i homes amb problemes de fertilitat, però que sigui una eina. De vegades diem «mira, amb dos anys deixes el xumet, amb 18 et treus el carnet de cotxe, amb 35 et congeles els òvuls i amb 42 te'ls tornes a posar». Incorporar això al calendari vital de les dones és cruel. I si comencem a tenir fills amb 45 anys ens estem carregant una cosa, que són els avis i les àvies. 

Dius, Ariadna, que t’hi vas trobar, amb aquesta situació. Com va anar i per què, a més a més, vas decidir explicar l’experiència a través d’una pel·lícula?

A.S.: L'Anna va ser la meva primera relació amb una dona, per tant, jo no m'havia plantejat la meva maternitat a través d'una clínica de reproducció assistida. Quan vam començar a anar juntes, com que ella ja estava en el procés, va ser prendre la decisió de, o acompanyo que l'Anna sigui mare i jo seré la parella de l'Anna que té un fill o una filla, o ho fem juntes. I al final vam decidir fer-ho juntes. No sabíem res de com funcionaven aquests tipus de processos i vaig veure molts elements que em semblaven importants que la gent els sabés. I també em vaig fer la pregunta de com és que jo no ho sabia. Vam començar quasi com un joc el fet de gravar. Al principi l’Anna va ser més reticent, però després ens vam anar carregant de motius per fer-ho. En el nostre entorn hi ha més in vitro que embarassos de forma natural. I també hi ha moltes mares soles. Vam pensar «aquí està passant alguna cosa, no?» Moltes amigues ho estaven intentant i no podien quedar-se embarassades, moltes dones s’estaven congelant els òvuls… Com que teníem la càmera vam pensar que aquesta història valia la pena mostrar-la. I vam començar a gravar, sobretot de portes cap endins. No volíem fer entrevistes de doctors i doctores que ens expliquessin com funcionava, ni tampoc volíem fer un recull de persones que ho havien aconseguit o que no. Volíem mostrar a pèl, sense filtres, el que vivíem. I intentar que l'espectador o l'espectadora visqués amb nosaltres la mateixa experiència. Però pensàvem que seria més curt (riuen). 
 
No ha de ser gens fàcil barrejar tant les coses, no tenir aquesta distància emocional…

A.S.: Són processos que ja de per si són durs i carregosos. La capa del cinema, aquí, va ser molt pesada, la veritat. El que passa és que quan ja estàs cansada de fer-ho, el compromís també va creixent. Costa deixar de fer-ho quan mires enrere i has gravat durant dos anys, per exemple, i sabent que allà hi ha un material valuós per compartir amb persones que potser no ho han vist mai. És com veure pel forat del pany una experiència íntima i personal, però que segur que a molta gent li interpel·la d'alguna manera. 

A.R.: Consideràvem important ensenyar què és. I que tothom tingui la informació per poder reflexionar: si espero més, m'arrisco a què sigui aquesta la meva experiència de buscar la maternitat. També hi ha un fet diferencial en el fet que som dues dones, nosaltres arribem en aquest procés fresques, no portem el desgast d’una parella hetero que potser fa temps que ho intenta. Comences amb una energia diferent. Es va acabar fent feixuc perquè ens vam trobar la problemàtica pel camí, que havia de ser més o menys lleuger. Però és veritat que era més fàcil. També és més fàcil el fet de ser dues dones. A mesura que vas tenint fracassos mèdics, les renúncies pesen menys si al costat tens una dona que també ho pot provar. Perquè si tens un home al costat, la pressió ha de ser molt diferent. Sempre penso que jo he tingut aquest procés una mica més lleuger que la resta.

«Hi ha un vessant molt pervers, perquè hi ha empreses multinacionals que et paguen la congelació d'òvuls a canvi que els regalis els teus anys més productius sense quedar-te embarassada».

Heu estat més de 4 anys gravant. La gestió tant emocional com de volum de feina de visionat i edició deu haver estat bèstia i molt superior a les expectatives, clar. 

A.S.: Sí, segurament la part més difícil ha estat aquesta, perquè el rodatge va ser dur en l'àmbit personal i va ser un esforç incorporar això a la nostra vida, però creativament, el guió i l'edició d'aquest documental ha estat molt laboriós, perquè hi havia més de 550 hores de metratge, s'havien de veure totes per fer-ho bé i, per sort, vam ser molt disciplinades des del principi a l'hora d’emmagatzemar el material i de portar-ho al dia. Però, igualment, el guió, hi havia tant de material, que ha estat un exercici de renúncia absolut, perquè el que a tu et semblava que era brillant, cinematogràficament parlant, en el total del documental, no hi acabava d'encaixar i pel bé de què s'entengués una cosa havies d’anar renunciant. Sempre és un procés de renúncia quan entres a sala d'edició, però en aquest cas va ser molt dolorós. 

A.R.: Jo amb tota aquesta renúncia d'edició de la peli, vaig decidir que feia un llibre, perquè no podia suportar que només sortís el que surt a la pel·li quan havíem parlat i reflexionat sobre tantes coses.
 
Estàs fent un llibre, Anna?

A.R.: Sí, ja està, de fet. L’estic tancant. Sentia que ho tancàvem d’una manera estranya perquè havíem renunciat a tant. Han estat molts anys, moltes coses, i necessitava una cosa més reposada, de poder-me entretenir més en la reflexió. I m’estic quedant molt tranquil·la. 

A.S.: Jo crec que el documental és carn viva i el llibre és la conversa posterior. 

L’has escrit a posteriori?

A.R.: Algun text el vaig escriure durant del procés, però l’he fet, bàsicament, després. Li he donat la consistència i he entès com el volia explicar. També té força humor, no és un assaig, és una cosa biogràfica amb una mica de… Bé, ja ho veureu! Però sí, he necessitat fins i tot això perquè si no em semblava que era tallar massa. 
 
Per què dieu que el sistema exigeix la maternitat però no l’acompanya?

A.S.: Tothom espera que siguis mare. Cada vegada hi ha més dones que decideixen no ser mares i estan molt qüestionades. Facis el que facis, tinguis la maternitat que tinguis, tothom es veu amb cor d’opinar i de dir-te com has de ser mare. Però després, la realitat és que és molt difícil ser mare amb aquestes circumstàncies. Si ets jove, perquè ets massa jove; si ets gran, perquè ets massa gran; si no tens parella, com t'ho faràs? Però si tens parella, no sé què. Tothom et diu com has de donar pit, com has d'agafar el nen, si has de dormir o no amb ell a l'habitació. Tota l'estona tothom opina, però ningú té el debat, que a mi em sembla necessari i urgent, de per què a les dones la maternitat no ens encaixa, no ens encaixa en la vida que portem.

A.R.: Aquí hi va haver un moment en què les dones es van incorporar al mercat laboral, als anys setanta, però aquest mercat laboral no es va adaptar en res a les dones. Les dones continuaven exercint el seu rol a dins de casa, dins la família i amb la criança, i amb la cura de les persones grans. I alhora, hem de donar-ho tot a fora de casa, en l'àmbit laboral, a escala professional i demostrar que nosaltres també podem manar en una empresa. Això ningú ho ha revisat des d'aquell moment. Ens hem quedat atrapades en una realitat que ens fa portar una doble vida. Tenim una doble jornada constant i això no acaba de canviar. O sigui, el feminisme ha arribat a molts llocs i ha arribat a tenir debats molt profunds, però la maternitat i el feminisme tenen una relació, a vegades, una mica conflictiva o una mica tensa, precisament perquè la maternitat s'ha utilitzat per controlar la dona durant molt de temps.
 
Heu treballat amb Àngel Amargant, una peça clau, dieu. I la banda sonora l’ha fet el també osonenc Ernest Crusats. 

A.S.: Treballar amb amics funciona. Funciona perquè amb una història tan personal, el fet que coneguessin la història, va fer molt còmode poder-hi treballar, independentment del respecte cap al talent que tenen. Va ser un regal poder-hi treballar i vaig sentir que s’entenia molt bé el que necessitava i que m’oferien una banda sonora, en el cas de l’Ernest, que era exactament el que jo hagués desitjat tenir. Va ser un procés molt bonic, a part que són persones creativament molt potents. Va ser espectacular veure com s’interpreta una història tan personal des de la música. L’Ernest va posar molta sensibilitat i molta cura, molt temps i molta energia, en una cosa que crec que fa créixer la pel·lícula, sens dubte. I amb l’Àngel, una menció especial. És molt difícil trobar una persona que pugui viure amb tu durant quatre anys aquesta història. Però a ell li trucàvem: «Àngel, que les hormones han sortit disparades! Demà hem d’anar a fer una analítica, cancel·la el que tinguis». Va ser una entrega total que sense això hagués estat impossible poder-ho gravar tot.