Naharina significa la gent del riu, i és la denominació que van atribuir els antic egipcis als pobles que vivien prop dels rius Eufrates i Xabur a Síria. Actualment, pel Xabur només flueix aigua quan plou, ja que Turquia l'ha assecat curs amunt. El poble del riu, sense riu. Aquest és el punt de partida del documental Naharina que, des de la profunditat històrica dels pobles de Mesopotàmia, n'explora les arrels comunals que han propiciat la floració d'un sistema polític basat en els nexes comunitaris.

El documental es podrà veure aquest divendres 31 de gener al Casal Popular Boira Baixa de Manlleu a dos quarts de set del vespre i comptarà amb una presentació per part de Ferran Domènech, director del documental, i Sara Blázquez, periodista de Setembre, mitjà que ha co-produït el documental juntament amb la Directa. 

L'obra, de cinquanta-dos minuts, s'endinsa en les comunes que promouen la participació democràtica de base, les cooperatives que organitzen el treball i la riquesa de forma horitzontal, les Cases de les dones que han contribuït a l'alliberament i autonomia de les dones i, finalment, les Forces de Seguretat Internes, que han introduït el pensament comunitari en un context tan feréstec com ho és el de la seguretat a Síria. Tot plegat en un moment de relativa calma, on la guerra de baixa intensitat segueix causant una destrucció lenta i implacable.

El documental ha estat realitzat per un equip sobre el terreny format per Sherin Hassan, Maria Recreo i Ferran Domènech. Recreo explica que «és important incloure la mirada de la gent local en el projecte, per això ha sigut un regal comptar amb la Sherin en tot el procés». Sherin Hassan és nascuda a Rojava i, tot i que viu a cavall entre el Kurdistan sirià i l'iraquià, és membre activa de la Comuna de Cinema de Rojava.

El documental també compta amb la música original de Cloud Studio, una petita productora musical situada a la ciutat kurda de Qamishlo des d'on s'ha produït la banda sonora del documental amb la col·laboració de músics locals. L'edició de so ha anat a càrrec de Coni Docolomanski i l'etalonatge de Bernat Enrich Miquel. El documental ha comptat amb el finançament de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i la Fundació Coop57.