El diacrític

Laberint dels anys

Article de Roser Iborra, en la mort de l'escultor vigatà Josep Ricart

«I recordo, vagament, que la presentació a Vic no es va poder fer perquè la van prohibir. Eren anys foscos, encara»

| 04/06/2024 a les 20:31h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: Setembre cultural, Josep Ricart, art, escultura, arts plàstiques
Josep Ricart, en una imatge presa per la seva filla Judit
Josep Ricart, en una imatge presa per la seva filla Judit | Judit Ricart Sanmartín
Quin greu, Josep Ricart. Et veia molt rarament però sabia que hi eres. Que de tant en tant coincidíem, amb tu i la Pilar, i fèiem petar una mica la xerrada sobre els teus projectes, sempre tan ardents.
 
Però la coneixença ve de lluny. Durant el 1974, jo tenia poc més de vint anys i tu no arribaves als trenta, però et veia gran, potser per aquella barba tan negra que amagava un somriure murri. I al carrer de Manlleu, de Vic, em vas dir un dia la proposta de fer alguns versos per a una col·lecció de serigrafies que estaves fent, i que es van dir Laberint. Et vaig dir que sí de seguida, amb aquella gosadia de la joventut.
 
Vaig ser al taller, on em vas explicar com es feien les serigrafies i vaig veure aquelles formes en blanc i negre i un mica de color que resultaven tan suggerents. Eren ciutats, eren camins? En qualsevol cas, el laberint era de dintre. De ben endins.
 
Aquesta carpeta de serigrafies, Laberint, amb uns meus versos ben inexperts i amb la col·laboració de Daniel Sirvent, es va presentar a l´exposició «Poesia de la Plana de Vic», a la Galeria Adrià de Barcelona, el 1974. Era una presentació col·lectiva. Recordo que hi havia un llibre d’Antoni Pous. I recordo, vagament, que la presentació a Vic no es va poder fer perquè la van prohibir. Eren anys foscos, encara.
 
Després ens vam veure poc. Però ben sovint hi havia notícies d’una exposició teva a Vic, a París, a Roma... Has treballat tant, i tan bé, que ha estat difícil seguir-te i retrobar-te en aquestes formes tan teves que sovint eren ferro o fusta, o pintura, o dibuix, o tot alhora.
 
Pensant-les, m’adono que molt sovint eren creades a partir de la natura o del dolor, que potser són la mateixa cosa.
 
I ara , dins el laberint dels anys, sé del cert que també hi ets, d'alguna manera, en el ferro i la pedra, en els colors i les flors i la teva família, la de més a prop i la família gran dels qui et seguíem els passos i t'estimàvem. Els qui t’estimem.
«Lús de plataformes socials i telèfons mòbils suposa una addicció, però la gravetat del tema ve pel fet de no ser-ne conscients»
«Lús de plataformes socials i telèfons mòbils suposa una addicció, però la gravetat del tema ve pel fet de no ser-ne conscients» | Ana Blazic Pavlovic
David Palau i Zaidín
Article de David Palau a partir de les conclusions del seu treball de final de grau de Filosofia, on analitza les implicacions de l'ús de plataformes digitals en la llibertat de les persones i els col·lectius | «Amb els telèfons mòbils i les plataformes socials, tant per com està estructurada la societat capitalista, com per com estan configurats aquests aparells i aquestes xarxes, ens generen un vincle negatiu i, per tant, ens roben la nostra llibertat. I aquí considero important remarcar que ens 'roben', no que la perdem»
Imatge il·lustrativa
Marta Rosique Saltor
La tercera ruta cooperativa de Setembre, Jornal.cat i Surtdecasa combina vocació transformadora, estima a la terra que ens acull i companyonia dins d’un territori molt gran on hi viu poca gent: l’Alt Pirineu | En un trajecte de dos dies, es creuen muntanyes per conèixer de prop projectes cooperatius i comunitaris com El Refugi, All Negre, Senterada Viu o Envall
Els cossos inerts que representen les víctimes del genocidi a Palestina també van ser presents a l'acte de Torelló
Els cossos inerts que representen les víctimes del genocidi a Palestina també van ser presents a l'acte de Torelló
Roser Iborra
Crònica personal de Roser Iborra de l'acte en solidaritat amb Palestina que es va fer dissabte a Torelló | «La Roxanne ens va portar els seus cossos de morts simulats, unes mortalles que ja han recorregut una bona colla de pobles i que uns i altres anàvem estenent al terra de la plaça, inerts: grans i petits, eren com crits contra el silenci, eren silencis contra l’oblit»