Quin greu, Josep Ricart. Et veia molt rarament però sabia que hi eres. Que de tant en tant coincidíem, amb tu i la Pilar, i fèiem petar una mica la xerrada sobre els teus projectes, sempre tan ardents.
 
Però la coneixença ve de lluny. Durant el 1974, jo tenia poc més de vint anys i tu no arribaves als trenta, però et veia gran, potser per aquella barba tan negra que amagava un somriure murri. I al carrer de Manlleu, de Vic, em vas dir un dia la proposta de fer alguns versos per a una col·lecció de serigrafies que estaves fent, i que es van dir Laberint. Et vaig dir que sí de seguida, amb aquella gosadia de la joventut.
 
Vaig ser al taller, on em vas explicar com es feien les serigrafies i vaig veure aquelles formes en blanc i negre i un mica de color que resultaven tan suggerents. Eren ciutats, eren camins? En qualsevol cas, el laberint era de dintre. De ben endins.
 
Aquesta carpeta de serigrafies, Laberint, amb uns meus versos ben inexperts i amb la col·laboració de Daniel Sirvent, es va presentar a l´exposició «Poesia de la Plana de Vic», a la Galeria Adrià de Barcelona, el 1974. Era una presentació col·lectiva. Recordo que hi havia un llibre d’Antoni Pous. I recordo, vagament, que la presentació a Vic no es va poder fer perquè la van prohibir. Eren anys foscos, encara.
 
Després ens vam veure poc. Però ben sovint hi havia notícies d’una exposició teva a Vic, a París, a Roma... Has treballat tant, i tan bé, que ha estat difícil seguir-te i retrobar-te en aquestes formes tan teves que sovint eren ferro o fusta, o pintura, o dibuix, o tot alhora.
 
Pensant-les, m’adono que molt sovint eren creades a partir de la natura o del dolor, que potser són la mateixa cosa.
 
I ara , dins el laberint dels anys, sé del cert que també hi ets, d'alguna manera, en el ferro i la pedra, en els colors i les flors i la teva família, la de més a prop i la família gran dels qui et seguíem els passos i t'estimàvem. Els qui t’estimem.