Serveis públics en mans privades

​Aigua privada que brolla de privilegis franquistes

Les empreses que actualment gestionen l’abastament d’aigua a Terrassa, Sabadell, Girona o Vic van aconseguir les concessions gràcies al beneplàcit de les elits polítiques i empresarials de la dictadura del general Franco

En el cas de Vic, la concessió de 99 anys es va fer l’any 1949 a Aigües de Vic SA

​La manifestació de Terrassa impulsa l'onada remunicipalitzadora de l'aigua

| 17/03/2017 a les 18:53h
Arxivat a: Setembre crític, Aigües Vic, remunicipalitzacions, serveis públics, aigua
Els contractes de cessió dels drets de l’aigua a Vic, Terrassa i Sabadell, signats durant el franquisme
Terrassa, la quarta ciutat més poblada de Catalunya i la vuitena dels Països Catalans, es troba al punt de mira de la batalla per la reinternalització del servei de l’aigua. El 9 de desembre finalitzava el contracte de concessió de 75 anys atorgat a l’empresa MINA Pública Aigües de Terrassa SA i una àmplia majoria de la representació política al ple del consistori (20 de 27 regidors) ha acordat que el servei passarà a mans públiques. Mentre l’empresa desplega tot el seu potencial mediàtic i jurídic per impedir la remunicipalització, plataformes com Aigua és Vida, la Taula de l’Aigua de Terrassa o l’Observatori Municipal de Terrassa posen sobre la taula diversos elements per fiscalitzar les irregularitats de l’empresa i aporten un element històric que es repeteix en altres empreses gestores de l’aigua al territori: les arrels franquistes de la concessió.

«Liberada Cataluña por el glorioso Ejército Nacional, se encontró la Comisión Gestora a quién se encargó en momentos tan difíciles la gestión y encauzamiento de los asuntos municipales y ciudadanos con importantes problemas de ameiora resolución, y entre ellos con el angustioso del abastecimiento de aguas a la población». Com ja apunta el segon article del contracte de concessió, datat el 10 de desembre de 1941, la Comissió Gestora –nomenada per les autoritats feixistes que acabaven de guanyar la Guerra Civil– atorga l’explotació del servei d’abastiment i subministrament d’aigua de la ciutat de Terrassa per una durada de 75 anys als tres poderosos industrials Josep Badrinas Sala, Juan Marqués Casals i Mariano Galí Guix –en nom de la companyia MINA Pública d’Aigües de Terrassa– sense cap concurs públic. MINA era una societat civil (de fet, la més antiga que figura al Registre Mercantil), constituïda l’any 1842 per abastir la creixent indústria tèxtil de Terrassa. Els industrials, que controlen la societat, no la converteixen en mercantil fins que no tenen assegurada la concessió. Badrinas, un empresari tèxtil important de l’època, argumenta –en aquest contracte– que ho fan per patriotisme, per la «restauración de España, siguiendo los dictados de nuestro glorioso Caudillo».

Actualment, tot i que el grup Agbar és soci majoritari de l’empresa MINA (en controla el 33%, segons dades de Sabi), Marià Galí Segués, fill d’un dels primers propietaris de l’empresa mercantil, també n’és accionista i president i ha estat el seu director general durant 28 anys, fins al 2013. També és president de la Cambra de Comerç de Terrassa des de 2006.

Aigua, elits industrials i poder polític

A finals del segle XIX, l’aigua era un bé comunal a moltes poblacions, però, amb l’arribada de la industrialització, el creixement urbà es va multiplicar i l’aigua va esdevenir un element vital per al desenvolupament econòmic i urbanístic. L’auge del sector tèxtil a Catalunya, una indústria que necessitava d’un abastament d’aigua important per poder funcionar, va fer que les elits industrials i financeres, que després de la Guerra Civil estaven estretament lligades al règim franquista, volguessin controlar un servei rendible i en règim monopolístic al municipi.

A la majoria de ciutats industrials, doncs, diferents empreses privades van assumir la gestió de l’aigua per assegurar-se el control del recurs com a matèria primera per a la seva producció. També és el cas de Sabadell, on la Companyia General d’Aigües de Sabadell (CASSA) té un contracte de concessió de 99 anys des de 1949. «CASSA neix del gremi de fabricants de Sabadell, que tenia com a president l’alcalde franquista Josep Maria Marcet i del qual formaven part els principals banquers i les personalitats financeres més importants de la ciutat, que tenien una visió de creixement econòmic a partir del control de l’aigua», afirma Eduard Masjuan, historiador econòmic i membre del grup de recerca Aigua, Territori i Sostenibilitat de la UAB. «Gràcies a les influències de l’empresariat de Sabadell dins el poder franquista, van poder desenvolupar un sector terciari al voltant del negoci de l’aigua en un moment en què la indústria tèxtil ja entrava en declivi», apunta.

El mateix patró al Gironès

Fora de Barcelona i l’àrea metropolitana, també trobem algunes concessions d’aigua amb un origen lligat al franquisme. Tal com explica Josep Rost a L’Ariet, l’empresa Girona SA, antecedent de l’actual concessionària AGISSA, es va crear l’any 1975, quatre mesos abans de guanyar una concessió de l’últim govern franquista al municipi per l’abastament d’aigua a Girona, Salt i Sarrià de Ter. La influència amb el règim va ser clau per aconseguir un contracte tan sucós sense cap experiència prèvia: entre els accionistes de l’empresa, hi havia Florenci Coll Llach, fill d’una família de terratinents de l’arròs a Pals; Manuel Vicens Moner, alcalde franquista de Sant Feliu de Guíxols; Enric Llaudet Ponsá, fill dels empresaris del tèxtil propietaris de la colònia Llaudet, o Juan Gich i Bech de Cardena, membre d’una família d’empresaris del suro d’Agullana i destacat dirigent franquista de la zona (va ser Secretario General del Movimiento i procurador de les Corts Franquistes per la província, entre altres càrrecs).

En el cas de Vic, la concessió de 99 anys es va fer l’any 1949 a Aigües de Vic SA. És una de les poques ciutats catalanes on la gestió privada de l’aigua no està en mans d’Agbar o d’alguna de les seves filials. L’empresa està controlada per empresaris locals i, des que va rebre la concessió, al contracte, hi figuren noms de personalitats de poderoses famílies industrials de Vic com Josep Pujols Vergés, Joan Busquets Mataró o Jaume Genís i Rius, membre de la nissaga Genís i Rius de la indústria pelletera.


Article publicat original a la Directa.
Bernat Marquilles, a l'esquerra, presentant la Diagnosi a Santa Maria d'Oló | Sara Blázquez
01/01/1970
La majoria de dones contrasta amb el 66% dels socis de les mateixes cooperatives, que són homes | L’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central ha presentat les dades definitives de la primera Diagnosi de l’Economia Social i Solidària en aquest territori | Més d’una tercera part de les cooperatives de la Catalunya Central han estat creades en els últims deu anys
El reportatge sobre Turquia és el primer d'un total de cinc sobre les rutes que segueixen les persones refugiades per arribar a Europa | Pau Fabregat
Joan Mas
01/01/1970
Amb motiu del Dia Internacional de les Persones Refugiades encetem junt amb la Directa la publicació de cinc reportatges escrits sobre el terrreny per Joan Mas sobre la ruta dels Balcans i els obstacles per a la població refugiada per arribar a Europa | Des de l’acord entre la Unió Europea i Turquia de març de 2016, el govern d’Erdogan fa de mur de contenció per a les persones refugiades que volen creuar a Europa. Tanmateix, a l’estat turc hi romanen milions de sol·licitants d’asil que sobreviuen en condicions de precarietat extrema i són sotmesos a abusos constants
Assemblea de treballadors de TAIC i Clavial, el 20 de maig passat a Vic | Càrnies en Lluita
Roser Iborra
01/01/1970
«Que els suposats socis d’unes falses cooperatives demanin comptes de beneficis, eleccions al Consell Rector, convocatòria d’assemblees, condicions laborals dignes; en definitiva, el compliment de la llei, és haver posat el dit a la llaga, justament. És fer diana i començar a solucionar el problema» |
Josep Comajoan, durant la seva intervenció a la trobada a Atenes | Sara Blázquez
01/01/1970
Catorze mitjans de nou països diferents han participat a la trobada fundacional de la nova xarxa que s’ha fet aquest cap de setmana a Atenes | Compartir experiències i continguts és un dels primers objectius que es marquen els mitjans de la nova xarxa
01/01/1970
Setembre arribarà fins on vulguin arribar les persones que el llegeixin. Per això no renunciarem a aspectes qualitatius per oferir més quantitat. Però també és cert que arribarem tan enllà com ens ho permeti el nombre de subscripcions | El periodisme que volem fer té un preu, i si no el paguen les persones que el llegeixen, el poden acabar pagant uns tercers, amb uns objectius que possiblement no ens acabin d'agradar
El marcador final del verkami de Setembre
01/01/1970
Dies d'agost va tancar amb 9.310 euros la campanya de micromecenatge a Verkami per pagar el cost de l'arrencada de Setembre | Publiquem la relació dels 273 mecenes que han fet possible Setembre