Ara que tenim el país obert de dalt a baix com una gran ferida; ara que finalment omplim carreteres, places i carrers, creiem que és més urgent que mai incorporar totes les lluites a la lluita.

Jordi Cuixart  diu: «Sí, ho tornarem a fer i ho farem junts, sense deixar-nos ningú pel camí. Actuar com si fóssim lliures és la manera de ser lliures.»

Ho escoltàvem el dimarts 15 d’octubre a Vic, davant dels jutjats, i ho aplaudíem.

No podem estar-hi més d’acord. Cal que la lluita per la independència i la llibertat dels presos no sigui com un gran vaixell que va deixant nàufrags arreu. Cal que cap treballador precari no hagi de repartir menjar enmig de Barcelona en flames. Que no sigui com la travessa del vell al mar de Hemingway, que arriba a port només amb la raspa del gran peix pescat.

Perquè a Vic mateix, sense anar més lluny, hi ha moltes menes de presons, amb barrots invisibles que cal mostrar i abolir: les del treball precari, les de la pobresa extrema, les dels desnonaments i les de la gent sense feina.

I pitjor encara: tancats en una presó dins d’una presó dins d’una altra presó, hi ha les persones sense adreça i sense nom al padró municipal: aquelles que formalment ni existeixen.

A Vic, ciutat que s’autoproclama «a la mesura humana», hi ha nenes i nens sense escolaritzar. Sense tenir accés al seu dret a la targeta sanitària. I tot perquè l’Ajuntament incompleix una llei bàsica: la de l’empadronament, a més d’ignorar altres drets humans elementals.

A Vic podem anar fent fires i mercats, que també, i rutes guiades culturals,  necessàries, però també caldrà fer una ruta guiada de la pobresa més excloent i de la burocràcia que envia d’un cantó a l’altre els qui vénen amb un objectiu tan modest com és el de treballar i viure en pau.

Ho hem de tornar a dir? Segons l’article 3.3 de la Resolució de 30 de gener de 2015, publicada al BOE, «La inscripción padronal es completamente independiente de las controversias jurídico-privadas  sobre la titularidad de la vivienda (...) las infraviviendas (chabolas, caravanas, cuevas, etc. e incluso ausencia total de techo) pueden y deben figurar como domicilios válidos en el Padrón».

I, segons la Secretaria d’Immigració de la Generalitat de Catalunya: «Si la persona que resideix en un municipi no té domicili fix, es recomana (...) resoldre la inscripció al Padró, assignant-li una adreça institucional».

És a dir: primer cal empadronar i després, si cal, actuar per resoldre les mancances socials.

Vic, ciutat d’acollida? Costa molt poc, omplir-se la boca de bones intencions i fer-se la foto. Hi ha refugiats de terra enfora, hi ha persones refugiades de terra endins. Hi ha, sobretot, refugiats sense refugi.

Perquè,  mentre hi hagi una sola criatura al carrer sense poder accedir a l’escola, una sola família sense empadronar, Vic serà una ciutat on la mesura és inhumana i la cultura de la hipocresia l’ombra que plana damunt les teulades i els carrers.

I qui diu Vic, diu el país sencer.


Firmen conjuntament l'article: