El Diacrític

La terra encara és plana, Ramon

Article de Roser Iborra en record de Ramon Ripoll, activista vigatà mort el 9 de juliol passat

«Quedaven tantes coses per dir i per dir-nos, company. Tantes lluites per fer. Que el teu record sigui llavor. Això, almenys. Per descobrir la terra rodona i tendra i blava més enllà dels nostres ulls miops»

Ramon Ripoll: company i amic sincerament radical, radicalment incansable

| 24/07/2019 a les 10:46h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, Ramon Ripoll, activisme, esquerra independentista, CUP, Capgirem Vic
Ramon Ripoll, en un acte de Capgirem Vic
Ramon Ripoll, en un acte de Capgirem Vic | Dolors Pena
Aquesta notícia es va publicar originalment el 24/07/2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
«Per a l’altre, l’altre ets tu»
(Andrea Camilleri )

De tan òbvia, aquesta frase m’ha costat d’entendre. Hi he hagut de pensar. I trobo que és terriblement certa.

Som tan egocèntrics, tan geocèntrics, diria, que encara ens pensem que la terra és plana i que, enllà del mar finit dels nostres sentiments i emocions no hi ha res, o només abismes insondables.

Han passat els dies, Ramon. Inexplicablement, l’estiu sense tu fa el seu camí indiferent entre calorades i incendis. Tenim el teu record ben viu que ens crema a les puntes dels dits, la recança com un pinyol dur a l’estómac dels dies. I no t’acabem d’enyorar perquè encara ens sembla que tot és provisional i que tornaràs qualsevol dia d’aquest viatge inèdit.

Som tan egocèntriques, amic.

Ens volem abraçar i ens surten retrets.

Ens volen abraçar i fugim.

Som tan geocèntriques que caminem tossudament òrbites forassenyades a l’entorn del nostre propi astorament. Som incapaces d’aturar-nos i de veure l’altre, l’altra, més enllà d’una mirada distreta. Convençudes que l’horitzó només és frontera.

Quedaven tantes coses per dir i per dir-nos, company. Tantes lluites per fer. Que el teu record sigui llavor. Això, almenys. Per descobrir la terra rodona i tendra i blava més enllà dels nostres ulls miops. De la nostra misèria egoista.

Perquè encara, sovint, fem anar les paraules com dards enverinats que esquincen la pell i que es claven a l’ànima tan fràgil.

No hi pensem, en la mort. Vivim els petits presents com si fossin grans infinits.

«Ja quedarem», diem, i després no fem cap esforç, com si els dies i les nits fossin nostres i inacabables.

I ens quedem sempre immòbils i indiferents a un minut del naufragi.
Camp de refugiats de Serekaniye
Camp de refugiats de Serekaniye | Aleix Auber
La inauguració serà aquest dissabte a 2/4 de 9 del vespre, després d'una xerrada de Faruk Doru, Eulàlia Reguant i Ruben Wagensberg | Les fotografies d'Aleix Auber ajuden a explicar què passa a Rojava
Les iaies tornen amb més força i aquesta setmana s'han plantat a l'aeroport
Les iaies tornen amb més força i aquesta setmana s'han plantat a l'aeroport | Maria Saladich
Maria Saladich
Les iaies tornen amb més força i aquesta setmana s'han plantat a l'aeroport
Spencer Tracy, en una escena de la versió cinematogràfica d''El vell i el mar' de 1958
Spencer Tracy, en una escena de la versió cinematogràfica d''El vell i el mar' de 1958
Roser Iborra
«No hi crec, en aquest independentisme màgic que obvia les injustícies més flagrants. No tots els mals vénen de Madrid, que també. Hi ha governants ineptes (si no traïdors) ben nostres» | «Si ens deixem rosegar la independència per l’avidesa sense límits dels taurons de les finances, de la policia, de la mal anomenada justícia (...) la independència, si arriba, només serà una enorme espinada de peix mort»