El Diacrític

Domadors del temps

Roser Iborra escriu aquest article arran de la representació, dissabte al Cirvianum de Torelló, de l'obra 'Els camins invisibles', de Teatre eSseLa, a partir de textos de Lluís Solà

«Dins la representació de 'Els camins invisibles', la poesia de Lluís Solà s’encén com una foguera dins la nit, com una tempesta en ple dia de sol»

La Pilar del Clam

| 03/12/2018 a les 11:30h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: Setembre cultural, Cirvianum, Teatre eSseLa, Els camins invisibles, poesia, teatre, Lluís Solà
Un moment de la representació de 'Els camins invisibles'.
Un moment de la representació de 'Els camins invisibles'. | control Z
Aquesta notícia es va publicar originalment el 03/12/2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Estic profundament agraïda a tota la gent de Teatre eSseLa que van fer possible la representació teatral de Els camins invisibles, de Lluís Solà.

Dins la poesia de Solà les paraules, gens rebuscades, tenen una profunditat geològica: caires del més pur diamant que els mil·lennis han creat al cor de la terra; brillantors de pissarra, engrunes de margues que han sedimentat la vida i la mort dels mars... Grumolls de temps i de tots els petits itineraris que han creat les vides, orgàniques  o minerals.

Dins la representació de Els camins invisibles, la poesia de Lluís Solà s’encén com una foguera dins la nit, com una tempesta en ple dia de sol. Les paraules dites, xiuxiuejades, cridades, cantades, trepidants... ens arriben de dret a un cor dins del cor que ni sabíem que teníem. És una orgia dels sentits i una sacsejada brutal de l’ànima. O potser una orgia de l’ànima i una sacsejada inèdita  dels sentits.

I et vénen ganes de cridar: veniu a veure els domadors del temps! La dona cançó, l’home onada, l’home arbre, l’home pluja, els núvols lents, els núvols escopetejats o amansits. De sorpresa en sorpresa, la pluja de paraules ens amara fins al moll de l’os, i resulta que allò bíblic de «la paraula es va fer carn» es torna una realitat exacta, perquè la sents i la veus respirar i moure, caminar i córrer, enfilar-se i defallir, concreta en un cos perfecte, una estàtua viva.

Dins la poesia feta dansa i música, dins els silencis sonors, les situacions més quotidianes de la vida més anònima hi revelen un pinyol de misteri. I quan la tempesta està a punt d’esclatar i tanques un moment els ulls perquè l’emoció et sobreïx resulta que, bruscament, t’adones que s’acaba i ploraries, i no vols marxar. Mires la butaca estreta i la gent incrèdula que es posa bufandes i abrics, i és irreal. Caus d’un abisme a un altre, de la meravella a la realitat més oblidada. En paraules de Lluís Solà:
«El caminant es desperta de cop, com sempre s’ha despertat. La transició de l’univers del son a l’univers de la vigília sempre l’ha trobada cruel, inexplicable i insostenible. Injustificable. El salt d’un abisme a un altre abisme. (...) No vol obrir els ulls. No vol bellugar-se. No vol precipitar-se una altra vegada dins el remolí de la multiplicitat» (Els camins invisibles).

I en paraules de Proust: «Un homme qui dort, tient en cercle autour de lui le fil des heures, l’ordre des années et des mondes. Il les consulte d’instinct en s´éveillant et y lit en une seconde le point de la terre qu’il occupe, le temps qui s’est écoulé jusqu’à son réveil” (A la recherche du temps perdu).

Però després, quan els pètals obscurs de la nit freda es clouen al teu voltant, t’adones que ets una cuca de llum, que portes una petita claror al ventre que durarà molts dies.

I tens, per sort, les platges infinites d’un llibre amb moltes més pàgines que les explícitament escrites; un llibre que no es pot posar a la tauleta de nit perquè et desvetlla. 
Imatge il·lustrativa
Aleix Auber
Aleix Auber
Fotoreportatge d'Aleix Auber, aquest dissabte al matí, pels carrers de Banyoles, en ple confinament a causa del Covid19 | «Distància, però també complicitat, somriures davant de mirades desconfiades i poques paraules, són el resum perfecte d’aquest dia a dia»
Maria Saladich és cirurgiana a l'Hospital General de Vic, però és també il·lustradora. En ple confinament per la crisi del coronavirus enceta una col·laboració amb Setembre
Maria Saladich és cirurgiana a l'Hospital General de Vic, però és també il·lustradora. En ple confinament per la crisi del coronavirus enceta una col·laboració amb Setembre | Eudald Palma
Sara Blázquez
Entrevista a Maria Saladich, cirurgiana a l'Hospital General de Vic i il·lustradora | Aprofitem les facilitats que ofereixen les noves tecnologies i la seva setmana de reserva a la feina per parlar de la nova col·laboració amb Setembre, però també de la crisi del coronavirus, del sistema sanitari, de les xarxes de suport o de la importància de posar la vida al centre
El confinament ha enganxat a Pol Rifà, autor de la ressenya, llegint 'Serem Atlàntida', de Joan Benesiu (Edicions del Periscopi, 2019)
El confinament ha enganxat a Pol Rifà, autor de la ressenya, llegint 'Serem Atlàntida', de Joan Benesiu (Edicions del Periscopi, 2019) | Pol Rifà
Pol Rifà
Pol Rifà reflexiona des del confinament sobre 'Serem Atlàntida' (Edicions del Periscopi) i El meridià de París (Edicions Poncianes) | «A la novel·la es planteja que en la societat de l’espectacle tot és susceptible d’esdevenir un simulacre. En el sentit que la realitat es presenta com un decorat fruit de l’alienació i del consum generalitzat. Veient la situació actual m’aventuro a plantejar que el confinament també pot acabar convertint-se en un simulacre propi d’una societat de control»