El Diacrític

Domadors del temps

Roser Iborra escriu aquest article arran de la representació, dissabte al Cirvianum de Torelló, de l'obra 'Els camins invisibles', de Teatre eSseLa, a partir de textos de Lluís Solà

«Dins la representació de 'Els camins invisibles', la poesia de Lluís Solà s’encén com una foguera dins la nit, com una tempesta en ple dia de sol»

La Pilar del Clam

| 03/12/2018 a les 11:30h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: Setembre cultural, Cirvianum, Teatre eSseLa, Els camins invisibles, poesia, teatre, Lluís Solà
Un moment de la representació de 'Els camins invisibles'.
Un moment de la representació de 'Els camins invisibles'. | control Z
Estic profundament agraïda a tota la gent de Teatre eSseLa que van fer possible la representació teatral de Els camins invisibles, de Lluís Solà.

Dins la poesia de Solà les paraules, gens rebuscades, tenen una profunditat geològica: caires del més pur diamant que els mil·lennis han creat al cor de la terra; brillantors de pissarra, engrunes de margues que han sedimentat la vida i la mort dels mars... Grumolls de temps i de tots els petits itineraris que han creat les vides, orgàniques  o minerals.

Dins la representació de Els camins invisibles, la poesia de Lluís Solà s’encén com una foguera dins la nit, com una tempesta en ple dia de sol. Les paraules dites, xiuxiuejades, cridades, cantades, trepidants... ens arriben de dret a un cor dins del cor que ni sabíem que teníem. És una orgia dels sentits i una sacsejada brutal de l’ànima. O potser una orgia de l’ànima i una sacsejada inèdita  dels sentits.

I et vénen ganes de cridar: veniu a veure els domadors del temps! La dona cançó, l’home onada, l’home arbre, l’home pluja, els núvols lents, els núvols escopetejats o amansits. De sorpresa en sorpresa, la pluja de paraules ens amara fins al moll de l’os, i resulta que allò bíblic de «la paraula es va fer carn» es torna una realitat exacta, perquè la sents i la veus respirar i moure, caminar i córrer, enfilar-se i defallir, concreta en un cos perfecte, una estàtua viva.

Dins la poesia feta dansa i música, dins els silencis sonors, les situacions més quotidianes de la vida més anònima hi revelen un pinyol de misteri. I quan la tempesta està a punt d’esclatar i tanques un moment els ulls perquè l’emoció et sobreïx resulta que, bruscament, t’adones que s’acaba i ploraries, i no vols marxar. Mires la butaca estreta i la gent incrèdula que es posa bufandes i abrics, i és irreal. Caus d’un abisme a un altre, de la meravella a la realitat més oblidada. En paraules de Lluís Solà:
«El caminant es desperta de cop, com sempre s’ha despertat. La transició de l’univers del son a l’univers de la vigília sempre l’ha trobada cruel, inexplicable i insostenible. Injustificable. El salt d’un abisme a un altre abisme. (...) No vol obrir els ulls. No vol bellugar-se. No vol precipitar-se una altra vegada dins el remolí de la multiplicitat» (Els camins invisibles).

I en paraules de Proust: «Un homme qui dort, tient en cercle autour de lui le fil des heures, l’ordre des années et des mondes. Il les consulte d’instinct en s´éveillant et y lit en une seconde le point de la terre qu’il occupe, le temps qui s’est écoulé jusqu’à son réveil” (A la recherche du temps perdu).

Però després, quan els pètals obscurs de la nit freda es clouen al teu voltant, t’adones que ets una cuca de llum, que portes una petita claror al ventre que durarà molts dies.

I tens, per sort, les platges infinites d’un llibre amb moltes més pàgines que les explícitament escrites; un llibre que no es pot posar a la tauleta de nit perquè et desvetlla. 
Moltes dones es van mobilitzar a diversos punts de l'Estat espanyol per protestar contra la sentència de l'anomenat cas de 'La Manada', l'abril de 2018.
Moltes dones es van mobilitzar a diversos punts de l'Estat espanyol per protestar contra la sentència de l'anomenat cas de 'La Manada', l'abril de 2018. | Pikara Magazine
Sara Blázquez
«Perquè sí, necessitem espais específics, compartim una lluita específica. Té a veure amb la precarietat, la inseguretat laboral, la bretxa salarial, el sostre de vidre, l’assetjament, el menyspreu.» | Sara Blázquez reflexiona sobre la necessitat de continuar treballant per reforçar una xarxa de periodistes amb perspectiva de gènere
La plaça Fra Bernadí de Manlleu l'any 1936, poc després de l'inici de la Guerra Civil
La plaça Fra Bernadí de Manlleu l'any 1936, poc després de l'inici de la Guerra Civil | Arxiu Gaja
Ismael Dot
«Malgrat que l'àguila estigui tapada per la senyera, l'àguila hi és» | «La desigualtat i l'exclusió social existent a Manlleu són un caldo de cultiu molt perillós que pot donar novament ales al feixisme»
Persones concentrades en solidaritat amb la família que volien desnonar  el 7 de gener al carrer de la Ramada de Vic
Persones concentrades en solidaritat amb la família que volien desnonar el 7 de gener al carrer de la Ramada de Vic | Ferran Domènech
Roser Iborra
«I, què passa si ets desnonat? Amb sort, vas a parar a un alberg, on pots passar la nit, no el dia. Tant si plou com si neva. Llavors pots fer una ruta guiada de la pobresa: mirar on pots rentar la roba, on pots dinar, on pots portar el gos. I a buscar pis... i a esperar la nit» | «Entren en acció les màfies que espanyen pisos i en fan claus noves: si et veuen amb cara de prou desesperat, t’ofereixen un lloguer assequible, es fan passar per propietaris. Tu pagues i et penses que tot és legal, però en realitat estàs ocupant aquell pis»