El Diacrític

La Pilar del Clam

Roser Iborra fa aquest article de record a la poeta i activista cultural Pilar Cabot, que va morir el 19 de maig als 76 anys

«Jo venia del desert, i no sabia que tenia set: no sabia que hi havia aigua, fins que algú em va adreçar a un oasi que es deia Clam i que era ben bé això: un clam contra l’oblit, un clam de lluita i de supervivència de la nostra llengua i del nostre poble»

| 28/05/2017 a les 19:02h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: Setembre cultural, Clam, activisme cultural, Pilar Cabot, llibres, poesia
Pilar Cabot, durant l'homenatge que li va fer la Marxa dels Vigatans per la Diada de 2014
Pilar Cabot, durant l'homenatge que li va fer la Marxa dels Vigatans per la Diada de 2014 | Josep Comajoan
Aquesta notícia es va publicar originalment el 28/05/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quan Núria Armengol , aquesta agitadora cultural incansable, va suggerir per mail que els lletraferits sèniors tinguéssim unes paraules de record per a Pilar Cabot a la trobada de poetes del dissabte 27 de maig de Folgueroles, vaig saber que hi havia d’anar sí o sí. Perquè quan la gent jove demana als més grans que rescatem de l’oblit la nostra història comuna més recent, l’obligació és ineludible. 

Quan dissabte era a Vic esperant Josep Riera per anar a La Damunt, a Folgueroles, doncs, jo anava repassant mentalment què volia i què podia dir de la Pilar. Quan la vaig conèixer, la Pilar del Clam em va enlluernar: era una dona vital, plena d’una energia i una generositat incansables. Una dona que, en ple franquisme, va construir una llibreria-refugi al bell mig de Vic, plena de llibres catalans, que llavors ja era una gosadia impensable, amb llibres prohibits amagats on ningú no els buscaria, és a dir: entre els altres, visibles, als prestatges.

Això ho vaig saber més tard. Quan vaig anar a ajudar-la algunes tardes a la llibreria jo no sabia, literalment, ni com em deia, perquè ens havien traduït fins i tot els noms a la llengua imposada. Per no saber, a setze i pocs anys, ni tan sols tenia clar que no el sabia escriure, el català, perquè a l’escola m’agradava estudiar i no treia pas males notes...

Ben clar: jo venia del desert, i no sabia que tenia set: no sabia que hi havia aigua, fins que algú em va adreçar a un oasi que es deia Clam i que era ben bé això: un clam contra l’oblit, un clam de lluita i de supervivència  de la nostra llengua i del nostre poble.

Ara, després de tants anys, ho veig amb una perspectiva de país, perquè  Pilar Cabot, Armand Quintana, la gent de Cavall Fort, Ricard Torrents, Segimon Serrallonga, Josep Grau,  el professor que em feia classes de català per correspondència... van ser per a mi la gent que va rescatar la nostra llengua d’una extinció programada i que a nosaltres, una joventut anorreada a les escoles franquistes, ens van acollir i ens van generar més preguntes que respostes. Que és una bona manera d’ensenyar.

Com és que vaig anar a parar al Clam, per sort?

Aquesta pregunta em ballava al cap dissabte, camí de La Damunt, i vaig pensar:

-Ho preguntaré a la Pilar.

I no. I no...

És el mateix que em va passar quan es va morir la mare, i quan es va morir el Segimon. Que em venien al cap preguntes impossibles que mai, abans, no havia pensat.

Però ja s’han acabat les preguntes. He deixat passar els anys i moltíssimes possibilitats de resposta, només perquè m’he deixat empènyer pel dia a dia i les presses de viure.

Ara, les respostes són als llibres que van escriure: la Pilar, la mare, el Segimon. I al meu cap. I també són als versos dels poetes més joves que dissabte, a La Damunt, recitaven paraules noves amb irreverències joioses mentre un ventet també irreverent cantava la seva pròpia cançó al micròfon i feia giravoltar les flors sense color de les alzines dretes i travessades d’un verd encès de sol: vives, centenàries.

La tarda era un clam de paraules pensades, dites, escoltades. Viscudes. Les nostres. Un desvari.

A la Pilar li hauria agradat.
Imatge il·lustrativa
Retransmissió de l'acte inclòs dins el Festival Protesta on es parla del poder transformador de la cultura | Hi participen projectes com el Konvent, La Clota, Literal BCN o Festival Protesta
Trobada de presentació de la Fundació Emprius, aquest mes de febrer, que va aplegar nombroses persones del consell assessor i ambaixadores
Trobada de presentació de la Fundació Emprius, aquest mes de febrer, que va aplegar nombroses persones del consell assessor i ambaixadores | Fundació Emprius
Neus Altisent i Silva
La gestió i custòdia del patrimoni, l’enfortiment i difusió de la cultura comunal i les eines agrícoles i forestals compartides en són les tres principals línies d’acció | L'objectiu és assegurar la redistribució dels recursos i la regeneració de la biodiversitat, dins d’un marc de decreixement amb justícia social
Imatge il·lustrativa
Núria Segura Insa
Entrevista a Czarina Musni, advocada filipina refugiada a Barcelona que ha intervingut al Mobile Social Congress | La lletrada assegura que de manera «implícita» la indústria tecnològica contribueix en la persecució de les persones que defensen els drets humans