El Diacrític

​El llegat dels Jocs Mediterranis… un camp de rugbi que és un parterre

«La gespa i la sorra que hi havien posat eren “de jardí”, amb l’agreujant que hi ha una empresa de manteniment que només mantindrà aquest espai com a un parterre, no com a una instal·lació esportiva»

«Avui que Àngel Ros ha emprès el camí de tancar la seva desastrosa vida política municipal fent d’ambaixador a Andorra, no hi hauria un lloquet també a San Marino o la Ciutat del Vaticà per al nostre mentider major?»

Jocs Mediterranis: vergonya, alcalde, vergonya!!!

| 03/08/2018 a les 21:11h
Arxivat a: El Diacrític, Jocs Mediterranis, Josep Fèlix Ballesteros, Ajuntament de Tarragona, Tarragona
Imatge il·lustrativa
Aquesta notícia es va publicar originalment el 03/08/2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La veritat és tossuda i als mentiders se’ls caça al vol. No han passat ni 24 hores des que l’alcalde Ballesteros intentava enlluernar les i els periodistes tarragonins amb una conferència de ciutat en format familiar (al matí) a l’espai de la Cambra de Comerç com a base de repartiment de mentides que ens assabentem de l’enèsim desastre dels Jocs Mediterranis.

Vull recordar que, malgrat tothom a Tarragona sap i resap que els Jocs van ser el pitjors moment de la història recent de Tarragona, el darrer plenari municipal va aprovar, camuflada en una moció de reconeixement als voluntaris i les voluntàries, que els Jocs havien estat «un èxit». I no és conya sinó el que deia una moció presentada pel PSC amb el suport dels imprescindibles de sempre…

Quin és l’enèsim desastre dels Jocs? Doncs que el llegat d’instal·lacions que ens deixen a la ciutat va ser fet, entre altres, per una colla d’inútils…, o potser per bons tècnics manats per polítics ineptes, uns polítics que tenen moltes xifres falses per repetir i moltes altres de reals per amagar, uns ineptes que mereixen (ells també) un carrer a Tarragona amb noms i cognoms per tal que ningú mai no els oblidi, ni a ells ni a la seva nefasta gestió.

Què hi passa ara a les instal·lacions del llegat dels Jocs? Doncs poca cosa. Tal com explica Andrés Lechuga, president del Club Rugby Tarragona en una carta a les seves sòcies i socis, el passat 25 de juliol, van fer una visita in situ al camp que teòricament havien d’utilitzar com a club un cop acabat els Jocs. Fins aleshores, el Club ja havia fet públiques greus mancances en les instal·lacions (manca de vestuaris, grades, banquetes, marcador, etc.) però havia mostrat la seva bona voluntat per assumir que tot era solucionable.

El que no era solucionable era el que els tècnics d’arquitectura municipal els van explicar aquell dia. Segons ells, el mal estat en què es trobava la gespa del camp era conseqüència del fet que no s’havia projectat per a ús esportiu. Així, la gespa i la sorra que hi havien posat eren “de jardí”, amb l’agreujant que hi ha una empresa de manteniment que només mantindrà aquest espai com a un parterre, no com a una instal·lació esportiva. Tal com ho llegiu. Sorpresos i sorpreses? Doncs això: Ballesteros dimissió! I prou mentides! I prou inútils!

Avui que Àngel Ros ha emprès el camí de tancar la seva desastrosa vida política municipal fent d’ambaixador a Andorra, no hi hauria un lloquet també a San Marino o la Ciutat del Vaticà per al nostre mentider major? Encara que sigui a Liechtenstein… Mai havia vist de tan a prop tanta incompetència i tantes mentides i preses de pèl continuades com aquests anys a l’Ajuntament de Tarragona… Mai de la vida… I la meva indignació no té esmena possible.

Tot el suport a la gent del Club de Rugby de Tarragona i disculpes públiques per no haver pogut aturar aquest despropòsit dels Jocs i no haver aconseguit destinar, encara que fos una petita part dels diners llençats en la barbaritat dels Jocs, a donar suport a l’esport base de la ciutat, a qui veritablement construeix Tarragona, lluny de deliris de grandesa a costa dels diners de totes i tots.
Imatge il·lustrativa
Aleix Auber
Aleix Auber
Fotoreportatge d'Aleix Auber, aquest dissabte al matí, pels carrers de Banyoles, en ple confinament a causa del Covid19 | «Distància, però també complicitat, somriures davant de mirades desconfiades i poques paraules, són el resum perfecte d’aquest dia a dia»
Maria Saladich és cirurgiana a l'Hospital General de Vic, però és també il·lustradora. En ple confinament per la crisi del coronavirus enceta una col·laboració amb Setembre
Maria Saladich és cirurgiana a l'Hospital General de Vic, però és també il·lustradora. En ple confinament per la crisi del coronavirus enceta una col·laboració amb Setembre | Eudald Palma
Sara Blázquez
Entrevista a Maria Saladich, cirurgiana a l'Hospital General de Vic i il·lustradora | Aprofitem les facilitats que ofereixen les noves tecnologies i la seva setmana de reserva a la feina per parlar de la nova col·laboració amb Setembre, però també de la crisi del coronavirus, del sistema sanitari, de les xarxes de suport o de la importància de posar la vida al centre
El confinament ha enganxat a Pol Rifà, autor de la ressenya, llegint 'Serem Atlàntida', de Joan Benesiu (Edicions del Periscopi, 2019)
El confinament ha enganxat a Pol Rifà, autor de la ressenya, llegint 'Serem Atlàntida', de Joan Benesiu (Edicions del Periscopi, 2019) | Pol Rifà
Pol Rifà
Pol Rifà reflexiona des del confinament sobre 'Serem Atlàntida' (Edicions del Periscopi) i El meridià de París (Edicions Poncianes) | «A la novel·la es planteja que en la societat de l’espectacle tot és susceptible d’esdevenir un simulacre. En el sentit que la realitat es presenta com un decorat fruit de l’alienació i del consum generalitzat. Veient la situació actual m’aventuro a plantejar que el confinament també pot acabar convertint-se en un simulacre propi d’una societat de control»