El Diacrític

Ens emportem el Joan de tornada

Roser Iborra explica en aquest article les sensacions que va viure en el seu viatge a Madrid amb l'autobús de suport a Joan Coma Roura

L'activista i escriptora osonenca compara com ho va viure aquesta setmana amb els viatges al mateix lloc durant els processos judicials oberts als independentistes detinguts el 1992 en l''Operació Garzón'

Des de la cantonada dels somnis, crònica d'un viatge llampec a l'Audiència Nacional

| 30/12/2016 a les 13:32h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, justícia, Joan Coma, Roser Iborra, Audiència Nacional, Guàrdia Civil, independència, independentisme, procés sobiranista, CUP, Capgirem Vic, Moviment 30/03
Imatge il·lustrativa
Aquesta notícia es va publicar originalment el 30/12/2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Tornar davant l'Audiència Nazi-onal de Madrid, el dia 28 de desembre de 2016, em provoca sentiments contradictoris. D'entrada, ràbia i impotència, la mateixa que sentia a la sala blindada on jutjaven Josep Musté i Joan Rocamora, amb una petició fiscal, aquell dia, de vuitanta anys de presó, si no m'equivoco. I d'això ja fa vint-i-cinc anys...

Durant el viatge, a l'autobús, no puc parar de pensar en el nostre Joan Coma en mans de la guàrdia in-civil, i se'm fa un nus al ventre i se m'encarcara, encara més, l'esquena. Només goso compartir aquesta por amb la veu petita, i em convencen que són uns altres temps i que no el tocaran. Que són ximples, però no tant.

Però, quan vas fent anys, els records pesen com una crosta impossible de desfer. Recordo les trucades als diputats d'Osona, quan el Pep Musté o el Ferran Ruiz estaven en mans de la guàrdia in-civil durant un trasllat. «No sabem on són. Dos o tres de dies de trasllat poden ser dos o tres dies de tortura. I hi ha la llei de fugues. Que no el trobem mort en una cuneta». I els diputats d'Osona trucaven al telèfon que els dèiem, intercedien.

Ara, l'ambient a l'autocar és festiu, malgrat tot. No he de trucar a cap diputat perquè les diputades són a dins, al seient del costat: l'Anna i l'Eulàlia de la CUP.  Som gent de totes les edats que compartim ràbia i força. Retrobo el Jesús de La Directa al cap de mil anys, retrobo gent que conec i estimo molt, gent que desconec, sobretot els joves, és clar. Tinc la companyia inestimable del meu germà petit, en Pei, que el fatídic 1992 era poc més que un nen, i de l'Helena, que té records de la presó de porta endins i no pas de porta enfora, com jo, i que m'explica coses que jo no havia sabut mai. 

Però som moltes! Aquesta és una gran diferència. Quan arribem, davant l'Audiència ja hi ha gent, entre els quals l'alcaldessa de Vic, regidores, regidors, i me'n torno a felicitar, perquè el 1992 això era impensable. Arriba  David Fernández i ens abracem i recordo que ell ja hi era, fa mil anys, i que devia ser una criatura, també! El David sempre hi era, sempre hi és.

Però la diferència més gran és que ens emportem el Joan de tornada i no l'hem de deixar amb aquesta gent indigna. Em fa molt mal al cor veure'l amb les vambes sense cordons, al Joan.  El patiment de la incertesa d'aquests dies, del viatge en mans de l'enemic, es fan visibles als seus peus... En Benet Salellas, l'advocat fill del Sebastià Salellas que ho va ser del Pep Musté, està visiblement content i ens confessa que no acabava de veure clar que ens el puguéssim endur avui, el Joan.

Dos dies més tard, em consta que Joan Coma ja torna a ser al peu del canó. No sé si va tenir temps de comprar a Madrid el cotxet de joguina que va prometre al seu fill petit. Diria que no. Que hauran de fer la carta als reis de mentida.
«Ens abandonem als líders. Als més ben plantats, a les més guapes, als que parlen més bé, als que guanyen les enquestes, als més ben vestits i clenxinats, a les que somriuen molt i guanyen els debats»
«Ens abandonem als líders. Als més ben plantats, a les més guapes, als que parlen més bé, als que guanyen les enquestes, als més ben vestits i clenxinats, a les que somriuen molt i guanyen els debats» | Miguel Henriques
Roser Iborra
«No interessa el raonament, sinó el crit: anar directament al cor, o a l’estómac, a l’autoestima, a l’orgull, a l’empatia a través de les emocions» | «A l’escola hi ha molta feina a fer, però les arrels vénen de casa»
A les iaies de 'De més verdes en maduren' no els agraden els petards
A les iaies de 'De més verdes en maduren' no els agraden els petards | Maria Saladich
Maria Saladich
A les iaies de 'De més verdes en maduren', de la il·lustradora Maria Saladich, no els agraden els petards
Montse Castañé, en una roda de premsa davant l'empresa Costa Food de Gurb, denunciant la falta de mesures de seguretat davant la Covid-19
Montse Castañé, en una roda de premsa davant l'empresa Costa Food de Gurb, denunciant la falta de mesures de seguretat davant la Covid-19 | Càrnies en Lluita
Montse Castañé
Montse Castañé, delegada sindical de la COS i membre de Càrnies en Lluita, denuncia casos d'acomiadaments en càrnies d'Osona per haver demanat mesures de seguretat davant la Covid-19 | «Ha passat, que sapiguem, a Costa Food, a Gurb, en el cas del treballador Abdul, i a Embotits Riera, a Centelles (proveïdor de Bon Preu), on han fet fora l’Ester per aquesta causa» | «En alguna empresa concreta, com ara Esfosa, la lluita sindical continuada ha donat els seus fruits i s’han pres les mesures adequades»