El Diacrític

Seixanta-quatre

Xevi Generó posa en valor en aquest article el treball de cures entre l'entorn polític i personal de Joan Coma Roura des del dia que va decidir no presentar-se a declarar a l'Audiència Nacional

«I són aquests seixanta-quatre dies de sol i fred que molts volem recordar com un dels actes de solidaritat i de lluita constant, diària i sense descans»

Ens emportem el Joan de tornada

| 30/12/2016 a les 14:47h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, CUP, Moviment 30/03, desobediència, procés sobiranista, independentisme, independència, Audiència Nacional, justícia, Xevi Generó, Joan Coma
Assemblea del Moviment 30/03, el 30 de setembre passat
Assemblea del Moviment 30/03, el 30 de setembre passat | Josep Comajoan
Aquesta notícia es va publicar originalment el 30/12/2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
«Viure vol dir prendre partit» (A. Gramsci)

A finals de març de 2016 Joan Coma rebia la notificació per la qual estava essent investigat pel jutge Ismael Moreno de l’Audiència Nacional. Gairebé nou mesos després era detingut i portat a Madrid per declarar. Semblen només dates, però no, són molts dies i moltes nits de debats, de dubtes i de clar-obscurs. Durant aquest temps es contraposen dues posicions: per una banda, la política judicial de l’Estat espanyol intentant desgastar l’independentisme i, en primera persona, en Joan Coma i el seu entorn; i per altra banda, la constància d’una militància que portem anys vivint i militant el dia a dia com dues coses inseparables.

De totes les reunions, trobades i debats recordo, especialment, una de les primeres reflexions del diputat, company i advocat, Benet Salellas recalcant la necessitat de trobar espais de cura i personals amb en Joan Coma, més enllà del seguiment polític del cas. Estàvem al local de Capgirem Vic, envoltats de tota la gent amb qui comparteix el seu dia a dia, i totes i tots vam tenir clar que començaven uns dies (mesos) molt importants , uns mesos on cuidar-nos deixaria de ser una proclama moltes vegades oblidada sinó l’objectiu principal per fer front a l’embat judicial. Potser va ser així que va començar a canviar la por i la incertesa. Potser va ser així com en Joan no va perdre mai el somriure, malgrat tot...

I el punt d’inflexió va arribar el 24 d’octubre, quan en Joan va decidir no anar a declarar a l’Audiència Nacional. Podríem explicar moltes anècdotes entre aquell dia i el passat 27 de desembre, dia de la detenció. Són seixanta-quatre dies que totes i tots els que hem estat amb en Joan recordarem diferent. Personalment, intentaré recordar la normalitat aparent en què vam intentar viure dos mesos i 3 dies, però sense oblidar mai que el van detenir.

No el van detenir per no anar a declarar (tot imputat té dret a no declarar i renunciar al dret a defensar-se), no el van detenir per proclamar que «per fer una truita cal trencar els ous»... El van detenir per defensar la desobediència, per dir allò que moltes de nosaltres hem sentit, llegit o dit amb anterioritat: «deixem de  supeditar les  decisions de  les  nostres institucions a  les  decisions de  les  institucions espanyoles, en  particular a  les  decisions del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i competència. Desobediència, venim temps també reclamant-ho» (Joan Coma, en nom de Capgirem Vic, al ple de l’Ajuntament de Vic del 9 de desembre de 2015).

És per això, que l’Estat ens vol recordar que tot i no estar a la presó no som lliures.

I són aquests seixanta-quatre dies de sol i fred que molts volem recordar com un dels actes de solidaritat i de lluita constant, diària i sense descans. Són aquests seixanta-quatre dies que molta gent anònima ha acompanyat en Joan Coma.  Som tot allò que vindrà després de seixanta-quatre dies amb tu. Gràcies per ser-hi, també a partir de demà, Laia, Sara, Quim, Pere, Josep, Isma, Albert, Sam, Roser, Toni, Arnau, Ignasi, Steve, Ramon, Asun, Lídia, Nil, Marc, Xevi, Ivana, Laura, Jordi, Maria, Pau, Emilia, Marta, Mercè, Mònica, Antoni, Raquel, Anna, Katia, Dolo, Eva, Carla, Joan, Berta, Lluís, Txell, Jesús, Lluc i Joana... (i més, molts més).
Imatge il·lustrativa
Aleix Auber
Aleix Auber
Fotoreportatge d'Aleix Auber, aquest dissabte al matí, pels carrers de Banyoles, en ple confinament a causa del Covid19 | «Distància, però també complicitat, somriures davant de mirades desconfiades i poques paraules, són el resum perfecte d’aquest dia a dia»
Maria Saladich és cirurgiana a l'Hospital General de Vic, però és també il·lustradora. En ple confinament per la crisi del coronavirus enceta una col·laboració amb Setembre
Maria Saladich és cirurgiana a l'Hospital General de Vic, però és també il·lustradora. En ple confinament per la crisi del coronavirus enceta una col·laboració amb Setembre | Eudald Palma
Sara Blázquez
Entrevista a Maria Saladich, cirurgiana a l'Hospital General de Vic i il·lustradora | Aprofitem les facilitats que ofereixen les noves tecnologies i la seva setmana de reserva a la feina per parlar de la nova col·laboració amb Setembre, però també de la crisi del coronavirus, del sistema sanitari, de les xarxes de suport o de la importància de posar la vida al centre
El confinament ha enganxat a Pol Rifà, autor de la ressenya, llegint 'Serem Atlàntida', de Joan Benesiu (Edicions del Periscopi, 2019)
El confinament ha enganxat a Pol Rifà, autor de la ressenya, llegint 'Serem Atlàntida', de Joan Benesiu (Edicions del Periscopi, 2019) | Pol Rifà
Pol Rifà
Pol Rifà reflexiona des del confinament sobre 'Serem Atlàntida' (Edicions del Periscopi) i El meridià de París (Edicions Poncianes) | «A la novel·la es planteja que en la societat de l’espectacle tot és susceptible d’esdevenir un simulacre. En el sentit que la realitat es presenta com un decorat fruit de l’alienació i del consum generalitzat. Veient la situació actual m’aventuro a plantejar que el confinament també pot acabar convertint-se en un simulacre propi d’una societat de control»