«Sovint em deixaven de banda i, quan tocava fer grups a classe, gairebé sempre era l'última a ser escollida pel simple fet de ser filla de persones immigrants». Qui ho explica és Sara Oubaha, una jove catalana de 16 anys, filla de pares marroquins, que des de petita ha viscut situacions de racisme i discriminació a l'escola. La seva és una de les quatre històries que protagonitzen «Si és odi, no és opinió», una campanya que vol fer visibles les vulneracions de drets que sovint queden amagades darrere de comentaris, actituds o pràctiques que la societat ha acabat normalitzant.

La iniciativa forma part del projecte Sense Filtres, impulsat per les organitzacions InteRed i MiRu, amb el suport de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. A través de quatre testimonis, la campanya vol qüestionar els discursos d'odi i recordar que els drets humans no es limiten al seu reconeixement legal, sinó que també depenen de les possibilitats reals que tenen les persones d'exercir-los.

Al costat de la Sara hi apareixen Abdelbasset Kribea, un jove algerià de 24 anys que va arribar a Barcelona buscant atenció mèdica; Laia Costa, advocada especialitzada en drets humans i migracions, i Anna Carolina Vega, psicòloga que acompanya joves que han migrat sols a Catalunya. Quatre experiències diferents que permeten abordar el racisme i l'exclusió des de les vivències personals, la defensa jurídica i l'acompanyament psicològic.


Sara Oubaha: «Els nostres pares també volen formar part de la comunitat»

La Sara ha crescut a Catalunya, però explica que el fet de ser filla de persones migrants ha condicionat moltes de les seves relacions des de la infància. Recorda preguntes sobre el vel de la seva mare, situacions d'exclusió entre companys de classe i actituds discriminatòries que també atribueix a professors i famílies d'altres alumnes.

Un dels episodis que més la va marcar va passar durant la graduació de sisè de primària. Al sopar de celebració, els infants estaven asseguts junts, però entre els adults es va produir una separació que la Sara no ha oblidat. «D'una banda, els pares espanyols, i de l'altra, els pares marroquins», explica. Segons el seu relat, altres famílies d'origen migrant compartien taula amb les famílies espanyoles, però les marroquines havien quedat apartades.

«Veure aquella escena em va fer molta pena. Els nostres pares també volen formar part de la comunitat, conèixer les altres famílies i compartir aquell moment tan especial amb tothom. Aquella separació no tenia cap sentit», recorda. La jove reconeix que amb els anys algunes coses han canviat, però assegura que les situacions discriminatòries continuen produint-se. «Si hagués d'explicar totes les situacions de discriminació que he viscut des que era petita, podria escriure perfectament un llibre», afirma.

El seu testimoni posa sobre la taula una dimensió del racisme que no sempre es manifesta a través d'agressions o insults explícits. També apareix en les relacions quotidianes, en qui queda exclòs d'un grup, en les preguntes que es fan a determinades persones o en les barreres invisibles que dificulten sentir-se part d'una comunitat.
 
Abdelbasset Kribea: emigrar per intentar recuperar la salut i el futur

La història d'Abdelbasset Kribea, de 24 anys, és diferent, però també parla de les dificultats per accedir a drets i oportunitats.

A Algèria estudiava el grau de Comunicació i Informació. Anteriorment s'havia format com a tècnic en electrònica de l'automòbil i havia obtingut un certificat reconegut internacionalment. El seu projecte era treballar en aquest sector i continuar desenvolupant-se professionalment. Però una malaltia li va canviar els plans. Li van diagnosticar una inflamació del nervi òptic i va començar a perdre visió, fins al punt que va haver d'abandonar els estudis.

Al seu país li van practicar diverses proves mèdiques, però, segons explica, no va aconseguir un diagnòstic precís ni el tractament que necessitava. Els medicaments que va rebre no van millorar el seu estat i alguns li van provocar efectes secundaris importants. «Aquella etapa va ser molt dura i em va fer comprendre que, si volia tenir una oportunitat, havia de buscar ajuda en un altre lloc», relata.

Així va prendre la decisió d'emigrar a Barcelona. «Vaig deixar enrere la meva família, la meva llar i tota la meva vida. No coneixia les dificultats que m'hi esperaven, però tenia clar que ho havia d'intentar», explica. El seu objectiu era accedir a atenció mèdica, recuperar estabilitat i poder reprendre els projectes personals i professionals que la malaltia havia interromput.

Actualment, l'Abdelbasset continua convivint amb una malaltia crònica que, segons explica, de moment no té cura. Una de les dificultats afegides és que les conseqüències de la malaltia no sempre són visibles per a les persones que l'envolten. «Moltes persones em veuen i pensen que estic bé, però cada dia afronto limitacions que han canviat la meva vida. Així i tot, m'esforço per tirar endavant i no perdre l'esperança», afirma.

La seva experiència permet posar el focus en les desigualtats d'accés a l'atenció sanitària i en les circumstàncies que poden portar una persona a migrar. També qüestiona els relats simplificadors sobre les migracions, que sovint deixen fora les trajectòries personals, les necessitats i les aspiracions de les persones que es desplacen.
 
Laia Costa: el dret com a eina de transformació social

La tercera veu de la campanya és la de Laia Costa, advocada, activista i formadora especialitzada en drets humans, mobilitat humana i narratives amb enfocament de drets.

Costa fa més de quinze anys que acompanya persones migrants i col·lectius en situació de vulnerabilitat. S'ha especialitzat especialment en els drets dels joves migrants sense referents familiars i ha participat en iniciatives d'acompanyament i defensa jurídica tant a Catalunya com en altres contextos internacionals.

La seva trajectòria l'ha portat a treballar amb comunitats indígenes i afrodescendents a Colòmbia, en el marc del procés de pau, i a oferir assessorament jurídic a persones refugiades i migrants a Lesbos i Melilla. També ha aprofundit en els enfocaments decolonials sobre els drets humans, el racisme i el colonialisme.

Des de fa una dècada viu a la Garrotxa, on vincula la defensa dels drets humans amb projectes comunitaris i iniciatives de justícia social des del món rural. La seva pràctica parteix d'una mirada feminista, antiracista i decolonial que entén el dret com una eina de transformació social i d'apoderament col·lectiu.

Costa també treballa en la construcció de narratives alternatives sobre les migracions. És impulsora del projecte Noves Narratives i participa activament en Sense Filtres, que busca combatre els estereotips i els discursos d'odi a través d'una comunicació basada en els drets humans.

La seva aportació a la campanya permet situar les experiències personals de discriminació en un marc més ampli: el de les barreres jurídiques, administratives i socials que poden impedir que determinades persones exerceixin drets que formalment els són reconeguts.

Anna Carolina Vega: les conseqüències de la discriminació sobre la salut mental

La quarta protagonista és Anna Carolina Vega, psicòloga especialitzada en infància, adolescència i joventut, amb experiència en l'àmbit clínic, educatiu i comunitari. Actualment treballa amb joves que han migrat sols a Catalunya a través del projecte Arrel Jove, de Nousol, on ofereix acompanyament psicològic individual i grupal.

La seva feina se centra en els reptes associats als processos migratoris, la inclusió social i la restitució dels drets vulnerats. Des d'aquesta experiència, posa l'accent en una dimensió que sovint queda en segon terme quan es parla de racisme: les conseqüències emocionals i psicològiques de la discriminació.
 
Vega explica que la seva feina li permet «conèixer de prop l'impacte que l'exclusió, la discriminació i els discursos d'odi tenen sobre la salut mental, les trajectòries vitals i el sentiment de pertinença» de molts joves que han arribat a Girona buscant millors condicions de vida.

La manca de reconeixement, les experiències repetides de rebuig i les dificultats per construir vincles poden afectar profundament el benestar de les persones. Des d'aquesta perspectiva, la lluita contra el racisme també implica generar entorns on tothom pugui sentir-se segur, escoltat i reconegut.

Quan els discursos d'odi es disfressen d'opinions

A partir d'aquestes quatre històries, la campanya «Si és odi, no és opinió» planteja una reflexió sobre la normalització dels discursos discriminatoris i les vulneracions de drets. Les entitats impulsores alerten que determinats missatges racistes o excloents guanyen presència en l'espai públic emparats en la llibertat d'expressió, l'humor o la confrontació d'opinions. També assenyalen la responsabilitat dels mitjans de comunicació en la construcció d'imaginaris sobre les persones migrants i altres col·lectius discriminats.

La campanya posa com a exemple el tractament informatiu de la situació a Ceuta, que considera representatiu de la manera com determinats discursos poden contribuir a normalitzar la deshumanització de les persones migrants.

Sense Filtres no planteja que qualsevol expressió ofensiva sigui automàticament un delicte. De fet, el dossier de la campanya recorda que no tots els discursos d'odi constitueixen un delicte, però que poden tenir conseqüències socials quan contribueixen a estigmatitzar col·lectius, legitimar prejudicis o afavorir situacions de discriminació.

Un dels plantejaments centrals és que tenir drets reconeguts sobre el paper no garanteix necessàriament poder exercir-los. Les barreres administratives, econòmiques o socials poden dificultar l'accés a la feina, l'habitatge, l'educació o la protecció davant les injustícies.
 
Afecte, justícia i solidaritat per defensar els drets humans

La campanya s'articula al voltant de tres conceptes: afecte, justícia i solidaritat.

L'afecte es vincula amb la necessitat de sentir-se cuidat, escoltat i reconegut. La justícia, amb la garantia que totes les persones puguin exercir efectivament els seus drets. I la solidaritat, amb la construcció de comunitats on ningú hagi de demostrar constantment que mereix formar-ne part.

La proposta també convida a fer-se preguntes que traslladen el debat sobre els drets humans a situacions quotidianes: què passa quan ningú et pregunta com estàs? De què serveixen els drets si no els pots exercir? Qui queda fora quan mirem cap a una altra banda? I on acaba la llibertat d'expressió i comença la discriminació?

«Allò que no reconeixem, no ho podem defensar. I allò que normalitzem, acaba perpetuant-se», assenyala el dossier de la campanya. Amb el lema #NoÉsOpinió, Sense Filtres s'adreça especialment a les persones joves, però també al conjunt de la societat. La iniciativa vol contribuir a construir relats que vagin més enllà dels estereotips i que reconeguin les persones migrants i els col·lectius discriminats com a protagonistes de les seves pròpies històries. 

La campanya parteix d'una idea: les vulneracions de drets no sempre es manifesten en grans episodis de violència o en decisions polítiques visibles. També es poden trobar en una taula on una família queda apartada de les altres, en les dificultats d'un jove per accedir a l'atenció mèdica o en les barreres que impedeixen construir una vida amb dignitat. Reconèixer aquestes situacions és el primer pas per poder-les combatre.