Els mapes que han aparegut del PLATER i les quotes d’energies renovables que assigna a cada municipi estan generant un debat intens i també molta polarització. Es fa difícil aportar matisos sense que et col·loquin a una banda o a una altra, com 2 blocs hermètics: o tot malament o renovables arreu indiscriminadament. Partint d’un horitzó 100% renovable i local -depenent al mínim de línies d’Aragó o de nuclears a França-, aquí van algunes idees per la discussió.

Què canvia amb el PLATER?

Primer, algú ha intentat fer l’exercici de saber quines zones són avui aptes per posar-hi renovables? Serien molt similars als que han sortit. Però en fotovoltaica, el PLATER estableix que els municipis més afectats tindran una ocupació màxim del 5% del terme. Pot ser molt o poc -excessiu pel meu criteri-, però per primer cop existeix un límit per cada municipi. Això és el més novedós. Amb el marc legal d’avui aquesta restricció no existeix. Tanmateix això no és així amb l’eòlica, on hi ha municipis -amb poc vent a més- que tenen pràcticament tot el terme com a apta, i per tant el PLATER en aquests casos ben poc aporta. De nou això no implica ocupar-lo tot, dependrà de la quota que tingui assignada aquella comarca, però algunes zones d’eòlica tenen un mapa força decebedor.

Per cert, estem parlant d’un pla que no estableix obligacions a ningú per promoure instal·lacions renovables. És a dir, si no acaba passant no ho pagarà ningú, al marge de que necessitem assolir la neutralitat climàtica per evitar que ho paguem tothom.

Quantes hectàrees s’acabaran ocupant?

Sobre les zones prioritàries, no totes s’acabaran omplint de plaques, sinó que, al 2050, ho faran com a màxim un 10% de les de cada municipi, amb el límit que deia d’un 5% municipal. Si només es pintés la superfície estrictament necessària es donaria peu a l’especulació sobre aquelles parcel·les, i així se’n dilueix el risc.

El PLATER es basa en un estudi de la Generalitat, la PROENCAT, que pel 2050 preveu una forta electrificació de la demanda i una reducció del consum del 30%. És un possible camí de transició energètica, i sens dubte no és l’únic. Caldrà anar actualitzant la PROENCAT i conseqüentment el PLATER, introduint-hi escenaris de decreixement pels sectors menys productius i que menys aporten al benestar general, però d’entrada dibuixa aquest decreixement del 30%. I mentrestant, aturar animalades com l’ampliació de l’aeroport del Prat, denunciar l’oportunitat perduda recentment amb la xarxa de bus i promoure models sostenibles i transformadors com el que impulsa Som Mobilitat. S’ha d’actuar en tots els fronts, siguin a curt o a llarg termini.

Per altra banda, el PLATER no diu “quants” MWs cal posar, sinó “on” s’han de posar, com s’han de distribuir. Regula l’oferta, no la demanda. La Nova Cultura de l’Aigua i els moviments i entitats que la defensen ens van ensenyar fa temps que, quan parlem de béns comuns, cal actuar prioritàriament sobre la demanda més que sobre l’oferta, i amb l’energia hauríem de fer el mateix si volem polítiques transformadores. Cal tenir un bon PLATER, sí, i més important encara és a qui o a què donarà servei l’energia que es generi, cosa que queda fora del seu àmbit.

Afectacions al camp

En tot cas, es preveuen plaques a terra, camps de conreu i boscos inclosos. Com afecta a la pagesia? El PLATER manté la mateixa normativa que l’actual: si un camp és molt bo (categories I i II) en general no s’hi poden posar plaques; dels de categoria III o IV màxim se’n pot ocupar un 10%; i sense restriccions a partir de la categoria V (pastures i prats) i posteriors.

Tampoc té incidència el PLATER sobre les expropiacions, i la situació serà la mateixa que tenim avui. Just o injust? En tot cas no té a veure amb el PLATER ni la seva aparició alimenta noves expropiacions. El PLATER sí que recomana respectar les Unitats Mínimes de Conreu, un criteri massa fluix que s’hauria de transformar en obligació, especialment si pensem en petites propietats.

Ampliant el focus, si mirem els processos de concentració empresarial que pateix el sector primari; els milers d’hectàrees que es cultiven per fer biocombustibles (els “preciosos” camps grocs de colza que veiem arreu), potenciades per una PAC europea profundament injusta; els altres milers d’hectàrees de conreu abandonades les darreres dècades (i incorporades al PLATER amb un estudi del CREAF de la UAB); o la superfície encara major destinada al consum de bestiar destinat a l’exportació; se’m fa difícil pensar que la transició energètica sigui la principal amenaça del camp català, i menys el PLATER, que no canvia les normes de joc.

I sí, es preveu ocupació de camps de conreu i de boscos a pesar de preveure un decreixement del consum energètic del 30% pel 2050. Un 1% de Catalunya en plaques, que no és poca cosa. També es preveu ocupar un 60% de les teulades, un objectiu ambiciós i optimista, però per contra flaqueja en ocupació d’espais artificialitzats -abocadors, pedreres, vorals d’autopistes, etc-, un àmbit en què es limita a aplicar criteris generals i no baixa al detall. Si s’aprofiten millor aquests espais, menys pressió de renovables sobre els camps i els boscos.

No és un debat fàcil de despatxar. Catalunya és petita i densa, i eliminar dependències negatives de l’exterior ens obliga a un debat incòmode i necessari de com fer compatibles els usos de la terra. Potser la conclusió més important que el PLATER està posant sobre la taula és la immensa quantitat d’energia que consumim a Catalunya i les implicacions que té si ens la volem fer aquí.

Qui es beneficia del PLATER?

El PLATER diu “on”, no diu “qui”. Tanmateix, hi ha una reflexió molt vàlida darrera l’argument de que aquest pla va en benefici dels grans grups empresarials, i és que la pretesa neutralitat dels plans perpetua les  inèrcies del poder. Aquí el principal element a remarcar és que estableix unes mides màximes de planta fotovoltaica, 30 hectàrees, que és una escala a mig camí entre els megaprojectes existents a alguns punts de l’estat espanyol -de centenars d’hectàrees- i les plantes considerades mitjanes que s’integren millor al territori, de fins a 10 hectàrees. Aquesta limitació segur que no agrada a les grans empreses del sector, però continua donant marge per a instal·lacions massa grans i s’allunya d’un model energètic fortament distribuït.

Per tant, a qui beneficia el PLATER? Al meu entendre, qui té capacitat d’impulsar projectes la mantindrà, i qui no en té tampoc en guanyarà. Per tant cal anar decantant la balança d’un sector estratègic i un dret com és l’energia, per tal que estigui tant com sigui possible en mans públiques i comunitàries: augmentant la capacitat i recursos de l’Energètica, musculant les comunitats energètiques i treballant per una xarxa elèctrica pública -com la iniciativa que va portar l’AMEP al Congrés. Certament no és el PLATER, però és la transició energètica justa sobre la que el Parlament de Catalunya s’ha posicionat, i per tant cal redoblar-hi esforços.

Entre el fons i la forma

El PLATER conté errors, zones pintades que ell mateix diu que no queden afectades (masies o camins, per exemple), una proposta d’implantació en eòlica molt discutible, hipòtesis que cal revisar com la premissa d’ocupar màxim un 5% del terme municipal en fotovoltaica, i un aprofitament d’espais artificialitzats massa baix. Quina estratègia adoptar davant d’això? Molts municipis i entitats es queixen de la falta de participació, i tenen raó: els treballs tècnics d’aquests 2-3 anys que ara veiem en un mapa no han anat paral·lels a un diàleg de país, sinó que el procés ha estat seqüencial: primer els treballs “tècnics” i després 3 mesos d’exposició pública. Em sembla un argument d’oposició fort. Si la transició energètica ha de ser democràtica, hem de posar-ho en pràctica. En aquest cas la Generalitat dona als municipis la potestat de retallar un 35% la superfície municipal afectada per la fotovoltaica. En l’eòlica no hi ha marge per a la reducció o substitució, per exemple, per fotovoltaica + bateries. Davant les crítiques, recentment ha anunciat un segon període d’informació pública. És suficient ara aquest marc de participació? Serà flexible la Generalitat amb les al·legacions que li arribin? Les treballarà amb el territori?

A la vegada, l’argument de les formes xoca amb l’argument del fons. No pocs actors proposen paralitzar el PLATER i començar un procés participatiu de nou, amb l’amenaça dels tribunals si tira endavant sota la seva formulació actual. Al meu entendre això ens situa, per una banda, en un impàs on es manté l’status quo, molt menys restrictiva; i per altra banda, em planteja seriosos dubtes de si aquest camí portaria a bon port en la real politik. Algun govern de la Generalitat (actual o futur) tornaria a obrir aquesta carpeta si l’experiència ha estat de rebuig frontal? Tant de bo m’equivoqui, però ho dubto.

Estem per tant en el terreny de l’estratègia política. És tant nefast i s’ha fet suficientment malament com per tombar-lo i reclamar fer-ne un de nou? És un punt de partida clarament imperfecte però suficient per intentar encabir-hi al·legacions i millores dins del marc actual?

Com articular la transició energètica?

Per sort o per desgràcia el canvi de model energètic va molt més enllà i hi ha moltes iniciatives sobre la taula -o en un calaix- pendents de desenvolupar-se: pressupostos de carboni, llei de transició energètica, el Pla Integrat d’Energia i Clima de Catalunya 2030 -que hauria de definir quins sectors han de liderar la transició energètica-, el debat sobre les compensacions, actualitzacions normatives constants... i tot això sense comptar les propostes que estan fent plataformes i moviments socials. Enmig d’aquest caldo de cultiu, el PLATER ha sigut possiblement el primer instrument que ha aconseguit activar la mobilització i participació de forma transversal i àmplia. Benvinguda sigui, encara que alguns dels arguments que es comenten no li apliquin o que sigui per oposar-s’hi.

De fons queda per resoldre com encaixar el debat i la participació en els procediments estancs i compartimentats de l’administració. Si parlem de model energètic, parlem de tot, i després que sigui l’administració qui ho vagi canalitzant cap als instruments i mecanismes que toqui, una tasca que tampoc és fàcil, però necessària.