La nit del 31 d’agost de 2025, un terratrèmol de magnitud 6.0 va sacsejar l’est d’Afganistan, amb epicentre al districte de Kamal, que va afectar les províncies de Kunar, Nangarhar, Laghman i Nuristan. La profunditat de només 8 quilòmetres i la proximitat a zones poblades van fer que les conseqüències fossin especialment devastadores.
 
Un segon terratrèmol de magnitud 5.6 registrat el 4 de setembre a la província de Kunar, considerat una rèplica forta del sisme inicial, sumat a les dificultats del terreny muntanyós, les carreteres bloquejades i la infraestructura de comunicació limitada, ha complicat enormement les tasques de rescat i assistència humanitària.
 
Segons dades de l’11 de setembre de l’Organització Mundial de la Salut (OMS Afganistan), el terratrèmol va causar 2.205 morts, 3.640 ferits, 60.782 cases destruïdes, 21 centres de salut malmesos i 498.130 persones amb necessitat d’assistència mèdica urgent.
 
Malgrat aquestes dificultats, les primeres respostes van sorgir de la pròpia comunitat afganesa i d’organitzacions locals. Aquesta mobilització inicial mostra com, en contextos on l’estat i les infraestructures són febles, les comunitats es converteixen en l’eix de la resposta davant la catàstrofe.
 
La tragèdia posa també de relleu les estructures de discriminació i les polítiques restrictives que afecten especialment les dones: la seva participació en rescat i distribució d’ajuda és clau, però sovint limitada per normatives imposades pels talibans, com les restriccions laborals i els requeriments de mahram (un home de la família). Moltes dones han quedat atrapades sota la runa o han perdut la llar, agreujant la seva vulnerabilitat i limitant la seva capacitat d’actuar. Malgrat això, dins dels marges permesos continuen exercint rols vitals: cuiden ferits, coordinen ajuda, distribueixen aliments i gestionen recursos, sostenint la vida quotidiana en condicions extremes.
 
Resposta comunitària
 
El rol de la comunitat davant la catàstrofe ha estat clau. En un primer moment van ser els oficials locals i els voluntaris qui van començar les operacions de rescat. Organitzacions com l’Afghan Red Crescent van ser de les primers en donar suport i coordinar tasques de rescat. Les organitzacions internacionals també es van sumar a les tasques, coordinant-se amb les locals.  A més, les autoritats locals van proporcionar una resposta immediata, facilitant helicòpters per a evacuacions mèdiques i utilitzant maquinària per desbloquejar carreteres i arribar a zones afectades.
 
Totes aquestes organitzacions posen de manifest la dificultat de les tasques de rescat, així com la necessitat urgent d’ajuda per fer front a la catàstrofe. Moltes cases han estat destrossades i això fa que el temps corri en contra. Les organitzacions expressen la necessitat de proporcionar refugi abans de l’arribada de l’hivern. Però no només això: també cal menjar, aigua potable i assistència mèdica.
 
L’Afganistan ja patia una greu crisi humanitària, i segons dades de l’International Rescue Committee Afghanistan, més de 22,9 milions de persones necessiten ajuda urgent.
 
A causa de la magnitud de la catàstrofe, el sistema de salut es troba en situació d’emergència. Segons reporta Crisis 24, vint centres han estat afectats. Metges d’organitzacions locals es van sumar als esforços i van assistir a la cura dels ferits. L’Afghan Women Skills Development Center, per exemple, va donar articles mèdics essencials a l’hospital regional de Nangarhar. L’OMS també ha desplegat equips d’emergència i proporcionat material mèdic.
 
Les organitzacions també s’han coordinat amb xarxes locals per tal de poder arribar a les zones més remotes i poder proporcionar ajuda. Tot i així, a moltes zones no s’hi ha pogut accedir immediatament, posant en evidència que la necessitat d’ajuda humanitària és clau.
 
Restriccions de gènere
 
Més enllà de les xifres de destrucció i les dificultats logístiques, el terratrèmol també ha posat al descobert les desigualtats estructurals de la societat afganesa. Les dones, especialment afectades per les restriccions imposades pels talibans, han patit una doble càrrega: moltes han quedat atrapades sota la runa i, a més, les restriccions que limiten la mobilitat, l’accés al treball i fins i tot a l’atenció mèdica han reduït dràsticament la seva capacitat de rebre suport i de participar en la resposta comunitària.
 
ONU Dones, en el seu índex de gènere del 2024, ja posava de manifest les restriccions que pateixen les dones des de l’arribada dels talibans al poder de facto, el 2021. Des de llavors, els drets de les dones no han fet sinó que retrocedir.
 
El 2021 es va prohibir l’educació secundària per a les nenes; es va dissoldre el Ministeri d’Afers de la Dona i va ser substituït pel Ministeri de Propagació de la Virtut i Prevenció del Vici; a les dones que treballaven en càrrecs governamentals se’ls va ordenar quedar-se a casa; es va prohibir a les periodistes aparèixer a la televisió sense cobrir-se la cara, i es va imposar l’obligació d’anar acompanyades per un mahram per viatjar més de 78 quilòmetres.
 
El 2022 es va instar les dones a vestir burca i a no sortir de casa sense motiu; les treballadores del Ministeri de Finances van haver de cedir el lloc a familiars masculins; es va prohibir l’accés de les dones a banys públics, parcs, gimnasos, clubs esportius i parcs d’atraccions; també se les va excloure de les ONG locals i internacionals i de les universitats.
 
El 2024 es va reduir el salari de les funcionàries públiques; es va prohibir a les dones utilitzar transport públic o privat sense mahram, així com parlar en públic; i també es va prohibir estudiar medicina, incloses les excepcions que permetien formar-se com a infermeres o llevadores.
 
Aquestes restriccions han relegat les dones a un segon pla i han vulnerat de manera flagrant els seus drets i llibertats. 
 
Les mesures restrictives no només tenen un impacte social, sinó també jurídic. Abans que el govern de facto s’imposés al país, l’Afganistan havia ratificat tractats internacionals com el Conveni sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona, la Convenció sobre els Drets de l’Infant, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Aquestes ratificacions impliquen que, fins i tot sota els talibans, l’Afganistan continua obligat formalment per aquestes disposicions. Les restriccions imposades des del 2021 suposen vulneracions directes d’aquestes obligacions internacionals, i poden ser denunciades davant els mecanismes pertinents.
 
Organitzacions com Human Rights Watch, Amnistia Internacional, la Comissió Internacional de Juristes i Madre ja van denunciar que els talibans estan cometent un crim contra la humanitat de persecució de gènere, crim que entraria dins la jurisdicció de sistemes jurídics nacionals i internacionals, i també de la Cort Penal Internacional. A més, dones afganeses i oficials de l’ONU han qualificat la discriminació que viuen les dones com a «apartheid de gènere». Malgrat això, tal com denunciava Human Rights Watch, l’acció dels governs i de les organitzacions internacionals davant d’aquesta crisi ha estat mínima.
 
Les dones davant la catàstrofe
                                                                                        
El terratrèmol ha posat de manifest que aquestes polítiques de restriccions imposades a les dones són un factor de vulnerabilitat estructural. Però alhora, el context actual ha evidenciat que el paper de la dona és fonamental en la societat i encara més en temps de catàstrofe.
 
ONU Dones denunciava el 19 de setembre que les dones representen el 60% de la població desapareguda. Les restriccions i les normes culturals accentuen la seva situació de vulnerabilitat. La no acceptació del contacte físic entre homes i dones fa que moltes continuïn atrapades sota la runa i també que no puguin buscar assistència mèdica per evitar ser ateses per doctors masculins. A més, la necessitat d’un mahram per desplaçar-se dificulta encara més l’accés a l’ajuda.
 
La prohibició d’accedir a la universitat i a carreres de medicina ha reduït dràsticament el nombre de professionals sanitaris, convertint les poques dones que encara podien exercir en personal clau per a la població femenina, però també sobrecarregant-les de pacients.
 
L’apartheid de gènere que pateixen les dones i nenes afganeses fa que un desastre natural tingui un impacte encara més sever sobre elles. El 2023 un terratrèmol similar a Herat va matar més de 2.000 persones i més del 90% eren dones i nens. Aquest succés ja va posar de manifest el doble impacte que pateixen les dones i, malgrat això, no s’han pres mesures per mitigar-lo; el contrari, les restriccions s’han endurit.
 
Tot i així, les dones afganeses no s’han resignat a ser víctimes passives del règim ni del desastre. Dins dels marges possibles, s’han organitzat i han creat xarxes de suport, cuiden ferits i distribueixen aliments. I aquesta resistència no ha sorgit només arran del terratrèmol: des de l’arribada dels talibans, han defensat els seus drets de múltiples maneres. Organitzacions de dones dins el país i a la diàspora continuen documentant i denunciant l’apartheid de gènere, i han adoptat noves formes de resistència, com liderar moviments i protestes des de casa per donar a conèixer la seva situació. Un exemple és el moviment “Bread, Work, Freedom” (Pa, Treball i Llibertat). Elles segueixen resistint i demostrant que el seu paper és clau per a la supervivència i la transformació.
 
La resiliència amputada: el paper imprescindible de les dones
 
El terratrèmol ha deixat al descobert una realitat innegable: sense la participació plena de les dones, l’Afganistan només pot reconstruir-se amb la meitat de la seva força col·lectiva. Malgrat les restriccions imposades, les dones han demostrat ser agents essencials en l’organització de l’ajuda, en la cura sanitària i en el sosteniment de la vida quotidiana.
 
La prohibició d’accés a l’educació secundària i universitària amenaça d’excloure-les del sistema de salut i d’altres sectors clau, provocant una pèrdua de capital humà que afecta tota la societat. Condemnar la dona al silenci i a la invisibilització només pot portar a repetir els errors del passat, i elles ho tenen clar. Però fins i tot dins d’aquestes restriccions, les dones afganeses han demostrat ser imprescindibles. La seva capacitat d’actuar, fins i tot en els marges estrets que els imposa el règim, revela que la reconstrucció de l’Afganistan només pot ser real i duradora amb elles al centre. La reconstrucció sense elles és, senzillament, impossible.