El que està passant avui al Marroc amb el moviment Gen Z 212 no és una explosió sobtada. És l’acumulació de dècades de desigualtat, corrupció i violència d’Estat, sumada a una projecció fictícia en el pla internacional d’una imatge del Marroc que no correspon a la realitat. Quan la joventut surt al carrer a Nador, Agadir, Casablanca o Rabat, quan desafia la por i crida que vol educació i sanitat dignes, està donant veu a una generació que se sent expulsada del seu propi país.
 
Fem un breu repàs històric. Als anys vuitanta, sota el regnat de Hassan II, el Marroc va viure el període conegut com a «les années de plomb» (els anys de plom), marcat per una repressió política molt dura contra opositors, sindicalistes i estudiants. Les protestes urbanes més importants van ser les revoltes de 1981 (conegudes com a «Intifada del pa»), especialment a Casablanca. El detonant va ser la decisió del govern d’augmentar els preus de productes bàsics arran de mesures d’austeritat dictades pel Fons Monetari Internacional. La població més empobrida va sortir massivament al carrer i la repressió va ser brutal: les xifres oficials parlen d’uns 66 morts, però organitzacions de drets humans parlen de més de 600 víctimes. Vet aquí la implacabilitat repressiva d’un Estat que ofega la seva població.
 
Molt més endavant, en el context de la Primavera Àrab de 2011, al Marroc va sorgir el Moviment del 20 de Febrer. Les demandes populars eren clares: una Constitució democràtica real, que limités el poder del rei, la fi de la corrupció i el clientelisme polític, i millores en educació, sanitat i treball. A diferència d’altres països de la regió, la monarquia marroquina va reaccionar ràpidament amb una estratègia de «reforma preventiva». El rei Mohamed VI va anunciar una nova Constitució que prometia més poders al Parlament i al govern, encara que en la pràctica la monarquia va mantenir un paper central. La reforma constitucional impulsada per Mohamed VI va ser un miratge: les estructures de poder no van canviar i les promeses es van esvair ràpidament. Aquesta maniobra, juntament amb un cert marge de llibertat concedit, va desactivar parcialment el moviment. El missatge va ser clar: el règim escolta només per guanyar temps.
 
Uns anys més tard, a la regió del Rif, històricament marginada per l’Estat central i bressol de resistències anticolonials i socials encarnades en la figura sempre recordada d’Abd el-Krim El Khattabi, va sorgir un moviment de protesta: el Hirak del Rif (2016-2017) que va tornar a posar sobre la taula el preu de la injustícia. Arran de la mort de Mouhcine Fikri, venedor de peix aixafat dins d’un camió d’escombraries, va encendre un moviment massiu que exigia dignitat i justícia per a una regió històricament marginada. Van emergir figures com Nawal Benaissa, mare de quatre fills, condemnada i vigilada només per alçar la veu, o Silya Ziani, cantant i activista empresonada. Dones joves, referents de resistència, silenciades per un sistema que castiga doblement: per ser dones i per ser dissidents. El Rif és una regió de diàspora, fugida i somni trencat, però també de memòria viva. Cada protesta, cada crit juvenil que surt d’Agadir, Casablanca o Tànger, porta l’eco d’aquestes muntanyes.
 
Avui, amb el moviment Gen Z 212, el crit es repeteix, però amb un nou accent: la desesperança absoluta. Les escoles s’enfonsen, els hospitals col·lapsen, les famílies s’ofeguen en la pobresa i l’atur juvenil és una condemna col·lectiva. Moltes mares moren en part en hospitals sense recursos. Els joves saben que, encara que estudiïn o treballin, el futur els serà negat. La precarietat és estructural, no un accident.
 
Per això, per a molts, només queda una sortida: marxar. Emigrar com a única esperança. Arriscar-se a travessar l’estret, jugar-se la vida en una pastera o buscar escletxes en la migració irregular. El mar com a frontera i com a cementiri. Aquesta és la resposta cruel que el Marroc ofereix a la seva joventut: «si vols viure amb dignitat, ves-te’n».
 
I quan aquests joves decideixen quedar-se i lluitar, l’Estat respon amb porres, bales i presons. Les xifres oficials parlen de morts, centenars de detencions i desenes de policies i civils ferits. Però les xifres són només la superfície: darrere hi ha una generació sencera colpejada i humiliada. La història es repeteix com una condemna: 1981, 2011, 2016, 2025. Les demandes són les mateixes: dignitat, justícia social, fi de la corrupció. Però el poder prefereix reprimir abans que escoltar. Prefereix invertir en estadis i macroesdeveniments per a la Copa del Món 2030 mentre els hospitals no tenen material i les escoles no tenen mestres. Prefereix projectar una imatge moderna a l’exterior mentre la seva joventut només veu misèria i portes tancades.
 
Avui, el Marroc viu una revolta de fills i filles que ja no creuen en les promeses. Una generació digital que grava, difon i fa viral la repressió, que es riu de la censura i que ja no té por d’assenyalar el poder. Una generació que diu prou a viure condemnada i que es rebel·la contra l’única alternativa que el règim els ofereix: callar o marxar. La pregunta és si el món escoltarà aquest crit. Perquè aquests joves, condemnats a la precarietat, ja han decidit que no volen ser sacrificats en silenci.