El futbol, un dels esports més estesos a les poblacions catalanes (i al món) és, sovint, motiu de debat per tot el que genera la gamma més alta d’aquest esport. Hi ha controvèrsia assegurada entre amants, crítics i haters d’aquest esport. Però com tot bon debat, és necessari gratar una mica més, i per això proposem una mirada cap a baix, cap a la resta d’aquest món, el majoritari. On trobem veus que viuen, gaudeixen i practiquen el futbol des d’una mirada crítica. Sabent, per endavant, que, molts cops, remen a contracorrent.

«Ha d’haver-hi un canvi d’enfocament cap a l’esport i demostrar que es poden fer les coses d’una altra forma. Si no tens models alternatius, no et planteges que les coses es poden fer diferent». Aquestes paraules surten de la boca d’Oleguer Presas que, abans de debutar com a futbolista professional amb el FC Barcelona i l’Ajax d’Amsterdam, també va jugar en diversos equips catalans de categories inferiors. Ara, col·labora amb el projecte social Escola de Futbol La Caserna de Sabadell. I, pel que diu, aquesta pot ser una reflexió compartida per molta gent. Qui no ha participat, en algun moment de la seva vida, en alguna entitat esportiva? Qui no ha dubtat dels seus mètodes d’aprenentatge o ha estat crític amb el context que s’hi genera? 
 
«La majoria de clubs s’enfoquen als rendiments, però també ens adonem que la majoria d'entrenadors o entrenadores que formen part d’aquests clubs només se’ls està formant en la seva carrera personal. Són persones que intenten guanyar-se la vida sent el nou Guardiola o el nou Xavi. Legítimament, és la seva opció. Però clar, resulta que no estàs a un equip de primer nivell on realment tinguis aquesta possibilitat, estàs gestionant un grup d’infants. Per què en els cursos d’entrenadors no fan formacions molt més humanes sobre gestió de conflictes, d’acompanyament d’emocions o de situar les necessitats d’aquests infants al centre? El que s’està enfocant són coses purament tècniques i d’especialització del futbol en si».  És possible que, com explica aquí Oleguer, s’estiguin oblidant les qüestions més essencials?
 
Un esport de tradició entre la classe treballadora

Fa més d’un segle, des que es va importar la pràctica del football i aquest va ser absorbit ràpidament per la classe treballadora, que aquest esport es practica a gairebé tots els racons de pobles i ciutats. Diuen que la facilitat de la seva pràctica; una pilota, un terreny més o menys pla, la germanor i les ganes de jugar-hi, va provocar que s’estengués com una taca d’oli. Així, va començar a esdevenir un punt de trobada i un element cohesionador de la gent del barri, del poble o de la ciutat. Generant estructures de participació i col·laboració que han perdurat fins avui dia.

Amb una mica més de perspectiva podem veure la distància que separa l’esfera de molts d’aquells clubs que, a poc a poc, es van anar fent grans, amb els mateixos clubs al segle XXI. Alguns d’ells s’han transformat en societats anònimes esportives, i sembla que, uns i altres, responguin més a una lògica de mercat que al d’una entitat esportiva. Els peixos grossos juguen a la compra i venda de clubs. I la desaparició d’algunes entitats, els canvis de noms dels estadis per guanyar patrocinadors o la pèrdua de la participació dels socis, deixen entreveure, aprofitant un hàbit de consum que es mostra cada cop més individualista i atomitzat, un canvi de tendència que sembla que vol substituir l’aficionat per un consumidor d’espectacles.

El bombardeig mediàtic sobre tot allò relacionat amb els clubs professionals i els seus jugadors no té gaire a veure amb la realitat dels centenars de clubs del nostre país, o del que juga la canalla a la plaça. Tot i això, la seva influència ho embolcalla tot i provoca unes expectatives força allunyades de la realitat. 

Per això, conèixer de prop altres experiències futboleres que, entre alguns aspectes en comú, s’esforcen per allunyar-se de molts dels paràmetres i influències del futbol professional, ens permet ampliar l’angle de visió i veure’n la pràctica d’aquest esport des d’altres perspectives.

Una escola de futbol en un espai ocupat d’una antiga caserna de la Guàrdia Civil

Oleguer Presas forma part del projecte social Escola de Futbol La Caserna de Sabadell. Una iniciativa promoguda per un grup de pares i mares que van ocupar l’espai físic d’una antiga caserna de la Guàrdia Civil a la ciutat. Tot això, per reivindicar-ne nous espais d’oci i participació, malgrat ara, el projecte es porta a terme als patis d’una escola pública.
   
Aquella acció va promoure, també, la creació d’un espai d’oci pels més petits, encarat a la pràctica de l’esport rei, però partint d’una idea força diferent de l’habitual. Oleguer explica com va rebre la proposta: «Era requisit de les famílies fugir de l’obligatorietat i compromisos de la majoria de clubs federats. On cada setmana estan lligats a jugar i entrenar dos o tres cops a la setmana. I on també el grau d’exigència és molt elevat. Aquestes famílies volien defugir de tot això. I des d’un punt de vista metodològic, la reflexió a la qual arribàvem era que en aquests clubs hi havia un enfocament únic i exclusiu al rendiment. I aquesta focalització deixa de banda l’atenció als infants. Quan a tu l’únic que t’interessa és guanyar, no et preocupes si els infants estan contents, si hi participen, si ho fan per igual o si se’ls està tractant bé. Moltes de les dinàmiques de les altes i baixes de final de temporada són causades per aquest rendiment, i, quan a un infant se’l dona de baixa no hi ha cap mena d'acompanyament. Acaba esdevenint, ja en aquestes edats, una simple mercaderia. Tot pels interessos d’uns clubs que només busquen els millors jugadors. Per això, vam tenir clar que no ens volíem situar dins d’aquesta idea». 
 
Una idea del futbol que no encaixava en altres clubs

Josep Ignasi Estany, Runi, és el president de l’Atlètic Club Banyoles, i forma part del grup de persones que, l’any 2006, es van animar a crear un nou projecte esportiu: «Les ganes de continuar jugant i passar-ho bé va ser la principal raó del naixement del club. Tot va començar com una broma, dèiem: haurem de fer un equip perquè no ens vol ningú! (riu)». El sentiment d’aquest grup de persones era que no encaixaven a altres clubs, on el rendiment i els resultats semblen ser els objectius principals: «La dissolució del Fontcoberta ens va permetre ajuntar-nos uns i altres, i aprofitar les seves categories inferiors i la infraestructura de la seva junta. La proposta era fer-ho sota les condicions del futbol popular, amb preus populars i, sobretot, el voluntariat de tothom».
     
Sergi Solé i Biel Castells, dos dels impulsors i jugadors de l’Atlètic Capellades, articulen una iniciativa molt jove amb la idea d’incorporar una sèrie de valors, compromisos i sensibilitats socials entre les principals premisses. L’equip competeix a Quarta Catalana i des de fa dues temporades, juga dins d’un altre club, tot i que el seu objectiu és poder fundar-ne un. Biel, explica què volen que sigui aquest projecte: «La idea és que l'Atlètic sigui una cosa més que un sol equip. Volem un espai amb diferents iniciatives al voltant d’un projecte esportiu. I que tot se sostingui amb una sèrie de valors com el respecte pel rival, els àrbitres, l’antifeixisme, l’antiracisme i els drets LGTBI. Valors que creiem que han de ser intrínsecs en un espai com aquest». Sergi: «Abanderar aquests valors no és fàcil en entorns futbolístics com el nostre, molt poc acostumats a posicionar-se. No se solen treballar aspectes fonamentals com les actituds racistes o masclistes, massa presents a molts camps. En alguna ocasió se’ns ha dit que l’esport i la política van separats, que 'l’esport és de tots'. Nosaltres pensem que aquesta suposada neutralitat ja és, d’alguna manera, excloent. Durant massa anys, el masclisme o el racisme han planat pels camps exercint un discurs excloent que, majoritàriament, no ha estat tractat pels clubs, sempre sota aquesta excusa».
     
«No passa res, ens han marcat un gol»

Amb els anys, la influència de futbolistes famosos és llargament coneguda. Molts nens i nenes que hi juguen s’identifiquen amb les estrelles que veuen per la televisió. Ara, de forma més notòria, també amb el futbol jugat per dones. Que no ressalta per innovador, ja que les dones hi han jugat des del seu inici, sinó per la dimensió i quota de mercat que està assolint. Sobre això, Oleguer explica com miren de treballar-ho des de l’Escola de Futbol La Caserna: «Mirem de treballar tota aquesta influència a través del diàleg i la reflexió conjunta. Explorar el perquè fem certes coses i què ho provoca. Intentem que sigui una dinàmica molt conscient. És a dir, que tots siguem responsables del benestar del grup per ser coneixedors de què passa amb cada acció que fem. A vegades ho aconseguim, altres vegades no tant. Ser conscients que les nostres accions tenen uns impactes. Per exemple, quan celebro el gol d’una manera, i és legítim celebrar-ho, puc fer-ho perquè estic molt content o anar a provocar o agredir indirectament al contrari. I, quan ens fan un gol, també hem de gestionar la frustració. Deixa’l celebrar! Què ens està passant? Ens han fet un gol i ara, com ho treballem? Et fa ràbia? Doncs ho hem de gestionar. Aquestes emocions són normals, no passa res, ens han marcat un gol. Fer-los conscients també que en un joc, perdre és una possibilitat, i normalitzar la derrota és molt important. A mesura que passen els anys, amb els cursos i molta dedicació, vas veient canvis, molts cops ínfims, tampoc cal posar-se una medalla, però vas veient cosetes, i tot això va calant». 
 
Runi incideix en el paper dels clubs grans: «La captació de nanos per part dels equips grans, que després se’n desprenien sense motiu, ha perjudicat moltíssim els equips petits en l’àmbit burocràtic, perquè l’oficina del menor hi ha posat mà. Aquests equips es dedicaven a agafar nens per tot el món, els portaven on fos i en acabat els abandonaven. Ara et demanen mil explicacions per culpa d’això. Destrossen el futbol popular. La pèrdua d’identitat es va accentuar quan van començar a fer negoci i els futbolistes també». Continua reflexionant sobre l’actitud d’aquests clubs: «Els clubs professionals fan molt mal intentant vendre la idea que els nanos poden aspirar a jugar amb qualsevol d’aquests equips, això és gairebé impossible. Així i tot, els nanos hi creuen i si emmirallen. Quan fitxen un nen d’un club petit, el converteixen en un producte. El futbol d’elit és una cosa i el que es practica als pobles és una altra».
   
Des del punt de vista d’Oleguer, el futbol formatiu hegemònic arrossega una sèrie de mancances que, com explica ell mateix, s’han de treballar per enfocar aquest treball des d’una altra mirada: «El nostre principal objectiu és que els infants vinguin i s’ho passin bé. Jo vaig fer el curs d’entrenador, i sí que hi ha alguna assignatura d’ètica o similar, però en realitat és un tema de reglament de règim intern i reglamentació. Trobo que és molt poc humà, no hi ha un enfocament on es doni eines per gestionar i acompanyar tots aquests infants. El que volem és posar al centre les necessitats dels infants. Si venen, venen per passar-s’ho bé i venen per aprendre a jugar a futbol. I les dues coses són igual d’importants. Hem de fomentar que tots i totes participin perquè a més, només a partir de la pràctica podran millorar. Si no, només participen els que més en saben. I després hi ha allò tan típic de 'no, no, és que no està dotat per això', o 'és que no has nascut per això, no tens els gens'… hi ha una part ínfima de genètica!, i hi ha una part enorme de pràctica i, si no ho fas, no n’aprendràs mai».
     
El paper del futbol femení

I quina incidència té el futbol femení en aquests espais? Malgrat que tots tres projectes en parlen i valoren la seva importància, tots coincideixen en la dificultat d’articular-ho des de projectes tan petits. «… al projecte de La Caserna, en les edats més petites, hi ha força paritat. Però en general no la tenim. Per això, en alguns casos, mirem de fer una discriminació positiva. Per altra banda, també te n’adones com es generen dinàmiques molt masculines en l'actitud, i ho intentem treballar amb els formadors, establint formacions de gènere per incorporar aquesta visió i fomentar un espai molt més amable per elles. També hem de dir que s’ha notat la influència de l'èxit i la visibilització dels grans clubs femenins. Quan vam començar hi havia molt poques nenes, i ara hi ha hagut un canvi notable», explica Oleguer.
 
Des de l’experiència d’un club jove com l’Atlètic Club Banyoles, amb unes 200 persones sòcies i unes quantes temporades a la butxaca, Runi detalla com ha incidit el futbol femení al club: «Durant cinc temporades hi havia un equip de femení, però és cert que ens costa molt que es mantingui, perquè la participació és força baixa. Ara, la Unió Esportiva Porqueres manté un equip femení que, entre alguns clubs mirem que gaudeixi d’una bona participació. Dins del club, comptem amb diverses entrenadores i la col·laboració de moltes dones».
 
Futbol popular o futbol modern

Durant les converses surt sovint la qüestió del futbol popular o el futbol modern. Però de què estem parlant? Hem de tenir en compte que el terme modern de Futbol Popular agafa força a Anglaterra cap a l’any 2002, quan seguidors del Wimbledon FC, després de veure com el seu club era venut i traslladat de ciutat sense tenir-los en compte, van fundar un club de caràcter participatiu, on les persones sòcies són les propietàries. Així naixia l’AFC Wimbledon. Des d'aleshores, són molts els clubs que s’han constituït de forma similar en molts altres països (A Catalunya trobem el Futbol Club Tarraco, primer equip d’accionariat popular a Catalunya fundat l’any 2012). D’aquí surt bona part del sentiment de molts aficionats al futbol, que denuncien que els objectius basats en la rendibilitat i el negoci del futbol són, per sobre de tot, les premisses bàsiques del Futbol Modern, i això l’està tornant fred i impersonal.
     
Com ho veuen els qui intenten forjar una alternativa? Sergi, de l’Atlètic Capellades apunta algunes raons: «Quan parlem de Futbol Modern ens referim al futbol negoci, allò que acaba sent futbol i ja està, que reprodueix les lògiques sistèmiques; la masclista o capitalista. Només fa falta fixar-nos amb el mundial de Qatar, on han mort centenars de treballadors durant la construcció dels estadis i s’estan negant els drets de les dones i persones LGTBI. I sembla que, des d’aquest món, hàgim de baixar la mirada respecte a això. Això és el futbol modern, el que reprodueix aquestes lògiques amb l’únic objectiu d’originar un benefici econòmic per a uns pocs o per blanquejar un govern. Mercantilitzen l’esport».

Sobre això i la influència cap a la pràctica amateur, Biel explica: «Fins i tot, quan ens fixem en camps com el nostre, veus moltes d’aquestes actituds, lògiques o inèrcies que provenen d’aquesta influència. I dius, estem jugant a una cosa que no ens fa guanyar ni perdre res. I constantment es reprodueixen actituds que no ens agrada veure». En Sergi afegeix: «També volem generar espais d’oci alternatius més enllà de quedar per beure i fumar-te uns porros. Aquesta és una manera d’utilitzar la pràctica esportiva per allunyar-nos d’una vida sedentària. Aquest esport té de bo que és un esport col·lectiu, i volem aprofitar-ho per generar espais d’oci alternatius».
     
Es constata que hi ha un bon debat al voltant del Futbol Popular; tornar a l’essència, el futbol del poble, de la gent i per la gent. Allunyar-se el possible de moltes de les dinàmiques mercantilistes i d’una suposada neutralitat. I alhora, un dels aspectes importants que sí que sol caracteritzar-lo, la capacitat d’incidència i decisió dels seus socis. Runi, de l’Atlètic Club Banyoles, reflexiona sobre altres aspectes: «El futbol d’elit és un espectacle i al contrari de nosaltres, són màquines de fer calés. Per exemple, les samarretes de propaganda d’aquests equips es fan en focus d’explotació infantil del tercer món. El nostre model és totalment el contrari, la nostra roba es feia aquí a Olot, a l’Artesana, fins que van tancar i ara les fem a Canet de Mar. Creiem que la filosofia també es veu en aquests termes. El futbol modern és al revés, s’ha convertit en una plataforma de publicitat, es canvien el nom de l’estadi, es venen els drets televisius, tot és un mercat i, a més, és excloent. No hi arriba tothom i no està obert a tothom. I el futbol femení ja l’han convertit en una altra quota de mercat per blanquejar la seva imatge. A mi em va quedar claríssim l’1 d’octubre del 2017, el Barça va jugar aquell partit. I encara pitjor va ser que el jugués a porta tancada. Allò no es podia fer, el club hauria d’haver mantingut la seva identitat com un reducte del catalanisme, i per mi, tot se’n va anar a terra en aquell moment. Penso que, en una votació, segur que la massa social hagués dit que no es jugués. Per cert, nosaltres el vam suspendre».
     
Per altra banda, Oleguer aporta alguns detalls que enriqueixen el debat: «No tinc molt clara la definició de futbol popular. Busques una alternativa a un model que respon a uns interessos i tu intentes respondre amb uns altres. Sí que tinc clar el que fem, coses que em semblen importants, qui pren les decisions són les persones que hi participen, és un projecte col·lectiu. Alhora les famílies prenen les decisions en assemblea. Per mi això té coses populars. Les quotes són totalment voluntàries i ens serveixen per pagar el poc material que fem servir. I qui no pugui no paga, no és cap impediment. Evidentment, no restringim l’accés ni per gènere, ni origen o capacitats físiques. Tothom és benvingut i ens adaptem a les capacitats de les persones que venen. Crec que aquestes definicions s’apropen a aquesta idea de popular». Continua: «Quan jo jugava a clubs petits, crec que tot era diferent, potser la pressió i professionalització no eren tan presents com ara. Alhora, hi ha un fetitxe per les categories, no importa on jugues si el del costat t’ofereix jugar a primera o a una categoria superior. I això també ha obligat els clubs a buscar categories perquè si no els nens i nenes se te'n van, i això acaba sent un cercle molt difícil de trencar». 
 
Des de l’Atlètic Capellades es fixen en l’exemple d’estructures esportives participades pels socis: «Penso que la definició de futbol popular hauria d’anar al voltant de la creació d’eines perquè tothom pugui participar-hi i practicar aquest esport. I, a part, que sigui capaç de generar un teixit social al seu entorn. Tenim, per exemple, un projecte com el Futbol Club Tarraco, d’accionariat popular, que ens serveix per aprendre, veure com treballa i fixar-nos com incideix en la cohesió social». Això ho diu Sergi, que també explica que estan en contacte amb diferents clubs i iniciatives similars per aprendre’n i compartir dubtes.
     
La funció social de molts clubs esportius és una evidència, però sovint també topen amb les mateixes contradiccions que tenim com a societat. Runi, comparteix el sentiment que tenen des del club: «Estem segurs que fem una funció social molt important. Creem una empatia i amistat brutals, aprenen valors i, sovint, la problemàtica o situació d’un, acaba creant la solidaritat d’un altre. Alhora, és un esport competitiu, no hem d’amagar aquest fet. Però es tracta de no anar més enllà. Hi ha uns límits que no s’han de superar. Es tracta que ens coneixem i juguem, no d’acabar emprenyats. Gaudir-ho i créixer junts, estar contents d’haver jugat, guanyant o perdent». Segueix i explica algunes de les accions que, com a club, realitzen i que van més enllà de l’esport: «L’Atlètic és un equip de poble i per aquest motiu ens sumem a diverses iniciatives socials o n’impulsem de pròpies, com la cervesa que molts locals de Banyoles comercialitzen, l’Atlètica».

I què passa quan un equip com l’Atlètic Capellades decideix mostrar públicament, mitjançant la seva samarreta oficial, el seu compromís amb l’antifeixisme, l’antiracisme o els drets LGTBI en una lliga com Quarta Catalana?: «De moment no ha passat pràcticament res, al contrari, molts jugadors ens han dit: que guai la samarreta. I, molts cops, això passa en ambients que no t’ho esperes, hi ha camps envoltats de molts prejudicis». Comenta Sergi, de l’Atlètic Capellades. I com creuen que seguirà aquesta aventura?: «Tenim la il·lusió per crear un club. Així, tota la gent que està interessada a col·laborar, ho podrà fer i podrem treballar en iniciatives més enllà dels 90 minuts del partit. Un club esportiu per, també, implicar-nos al nostre entorn més social».
 
Aquesta implicació que va més enllà de les mateixes dinàmiques, també sembla ser un element imprescindible en un projecte com el de Sabadell: «Vam néixer com un espai on reivindicaven la falta d’espais a la ciutat i per reivindicar-ne espais de joc. I ara tenim una comissió que treballa sobre l’espai públic i una sèrie de reivindicacions de ciutat. També hi ha una comissió que busca enxarxar-se amb altres entitats socials i esportives, com el rugbi o el gimnàs Rukeli. D’aquesta mirem d’unir esforços per la qüestió que sigui.» Oleguer Presas acaba posant l’accent en una idea: «Aquest és un projecte que va més enllà del futbol, i ens agrada remarcar-ho».
 
De formes diferents, però posant l’accent en alguns objectius comuns, aquestes tres iniciatives transmeten una idea clara sobre l’esport en favor de la comunitat. Saben que existeix la possibilitat de treballar des de plantejaments diferents dels hegemònicament establerts. I que, qualsevol dels valors, accions, compromisos o procediments que acompanyen un projecte esportiu, no són monolítics, sinó l’oportunitat per pensar, crear i fer-ho des d’una perspectiva diferent, possiblement més humana. I, això, ens pot portar a plantejar un futur on molts dels referents esportius es mostrin, també, de forma diferent.