El Diacrític

Seixanta-quatre

Xevi Generó posa en valor en aquest article el treball de cures entre l'entorn polític i personal de Joan Coma Roura des del dia que va decidir no presentar-se a declarar a l'Audiència Nacional

«I són aquests seixanta-quatre dies de sol i fred que molts volem recordar com un dels actes de solidaritat i de lluita constant, diària i sense descans»

Ens emportem el Joan de tornada

| 30/12/2016 a les 14:47h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, CUP, Moviment 30/03, desobediència, procés sobiranista, independentisme, independència, Audiència Nacional, justícia, Xevi Generó, Joan Coma
Assemblea del Moviment 30/03, el 30 de setembre passat | Josep Comajoan
Aquesta notícia es va publicar originalment el 30/12/2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
«Viure vol dir prendre partit» (A. Gramsci)

A finals de març de 2016 Joan Coma rebia la notificació per la qual estava essent investigat pel jutge Ismael Moreno de l’Audiència Nacional. Gairebé nou mesos després era detingut i portat a Madrid per declarar. Semblen només dates, però no, són molts dies i moltes nits de debats, de dubtes i de clar-obscurs. Durant aquest temps es contraposen dues posicions: per una banda, la política judicial de l’Estat espanyol intentant desgastar l’independentisme i, en primera persona, en Joan Coma i el seu entorn; i per altra banda, la constància d’una militància que portem anys vivint i militant el dia a dia com dues coses inseparables.

De totes les reunions, trobades i debats recordo, especialment, una de les primeres reflexions del diputat, company i advocat, Benet Salellas recalcant la necessitat de trobar espais de cura i personals amb en Joan Coma, més enllà del seguiment polític del cas. Estàvem al local de Capgirem Vic, envoltats de tota la gent amb qui comparteix el seu dia a dia, i totes i tots vam tenir clar que començaven uns dies (mesos) molt importants , uns mesos on cuidar-nos deixaria de ser una proclama moltes vegades oblidada sinó l’objectiu principal per fer front a l’embat judicial. Potser va ser així que va començar a canviar la por i la incertesa. Potser va ser així com en Joan no va perdre mai el somriure, malgrat tot...

I el punt d’inflexió va arribar el 24 d’octubre, quan en Joan va decidir no anar a declarar a l’Audiència Nacional. Podríem explicar moltes anècdotes entre aquell dia i el passat 27 de desembre, dia de la detenció. Són seixanta-quatre dies que totes i tots els que hem estat amb en Joan recordarem diferent. Personalment, intentaré recordar la normalitat aparent en què vam intentar viure dos mesos i 3 dies, però sense oblidar mai que el van detenir.

No el van detenir per no anar a declarar (tot imputat té dret a no declarar i renunciar al dret a defensar-se), no el van detenir per proclamar que «per fer una truita cal trencar els ous»... El van detenir per defensar la desobediència, per dir allò que moltes de nosaltres hem sentit, llegit o dit amb anterioritat: «deixem de  supeditar les  decisions de  les  nostres institucions a  les  decisions de  les  institucions espanyoles, en  particular a  les  decisions del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i competència. Desobediència, venim temps també reclamant-ho» (Joan Coma, en nom de Capgirem Vic, al ple de l’Ajuntament de Vic del 9 de desembre de 2015).

És per això, que l’Estat ens vol recordar que tot i no estar a la presó no som lliures.

I són aquests seixanta-quatre dies de sol i fred que molts volem recordar com un dels actes de solidaritat i de lluita constant, diària i sense descans. Són aquests seixanta-quatre dies que molta gent anònima ha acompanyat en Joan Coma.  Som tot allò que vindrà després de seixanta-quatre dies amb tu. Gràcies per ser-hi, també a partir de demà, Laia, Sara, Quim, Pere, Josep, Isma, Albert, Sam, Roser, Toni, Arnau, Ignasi, Steve, Ramon, Asun, Lídia, Nil, Marc, Xevi, Ivana, Laura, Jordi, Maria, Pau, Emilia, Marta, Mercè, Mònica, Antoni, Raquel, Anna, Katia, Dolo, Eva, Carla, Joan, Berta, Lluís, Txell, Jesús, Lluc i Joana... (i més, molts més).
Francisco Castro, a Vic, el 7 de febrer passat | Sara Blázquez
Josep Comajoan
01/01/1970
L'escriptor i editor gallec Francisco Castro va presentar a Manlleu 'Em deia Simbad', traducció al català d'un novel·la pensada per explicar l'Alzheimer a infants i adolescents | «En línies generals els polítics són una gent desastrosa que està en Cultura com podien estar en Mitjons, si existís un ministeri d’això»
Anna Gabriel | Parlament
Jordi Martí Font
01/01/1970
«Gràcies per no arronsar-te i mirar de cara, amb boca ampla i francès de l'Ille de France, el món que ens intenta fer callar i que ens vol reduir a la veu estrafeta dels qui demanen disculpes als amos dient que «jo no ho sabia», «tot era broma», «...un simulacre» o «van ser els voluntaris» | «Gràcies per ser crítica i autocrítica i no acceptar les lloances ni quan aquestes vénen del costat més proper»
Protesta de treballadors de Le Porc Gourmet després de la rua de cotxes reivindicativa de diumenge | Càrnies en Lluita
Montse Castañé
01/01/1970
«Fa dos anys, es va crear una Taula de càrnies amb els grans sindicats grocs i la patronal on discuteixen la jugada sense la presència d’altres sindicats petits i sense cap representant dels treballadors i treballadores afectats» | «La classe treballadora no ha de donar les gràcies a ningú pel fet de tenir feina; ben al contrari, són els treballadors i treballadores els qui generen els beneficis milionaris del sector carni»