El Diacrític

​L’1-O, alguns anarquismes i el moment de Catalunya

«Alguns ens referíem a l’alliberament nacional i en parlàvem sovint, mentre els 'capellans' de l’ortodòxia anarquista (sí, també n’hi ha) afirmaven que érem productes petitburgesos i que no sabíem de què parlàvem»

«Arribats al cap del carrer, queda ben clar que aquesta mobilització d’ara i aquí, li pesi a qui li pesi, no és producte d’una burgesia que ha decidit enviar el poble treballador a fer-li la feina bruta de construir un nou estat més dominador que l’actual»

​En la darrera setmana abans del referèndum, ens en sortirem

| 27/09/2017 a les 18:07h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, independentisme, independència, anarquisme, 1-O, referèndum
La setmana passada, mentre presentava Visca la Terra i visca l’Anarquia al Camp de l’Arpa, amb companys autors d’Anarquisme i alliberament nacional i Per canviar-ho tot en un acte-debat organitzat per l’Oca Negra, una noia feia una reflexió que fa dies que em fa pensar. Deia ella que es trobava com un estruç que havia viscut els darrers anys amb el cap sota terra, que com a anarquista havia participat en multitud de mobilitzacions i lluites però que la lluita nacional intentava no mirar-la ni veure-la per no preguntar-se coses i, sobretot, arribat l’actual moment, per no contestar-se què calia fer. Afegia, però, que tenia ben clar que calia treure el cap del terra i posicionar-se al costat del seu poble i del dret que aquest té a decidir-ho tot.

I així és i així ha estat. Hi ha hagut col·lectius i individualitats anarquistes que des de fa dècades defensàvem i defensem que la lluita nacional és una lluita que té a veure amb les llibertàries tant com qualsevol altra però, a més, aquesta pot arribar a tenir la potència necessària per aconseguir dissoldre poders que ens ofeguen com a persones dia sí i dia també, si hi som… De la mateixa manera que una lluita nacional deixada en mans de la dreta i dels amos, vells o nous, pot esdevenir pur feixisme si opta per patrioterisme i estén l’odi. Gràcies, però, a l’esquerra independentista i l’independentisme d’esquerres als Països Catalans el fantasma identitari s’ha mantingut allunyat de l’independentisme català general.

Alguns ens referíem a l’alliberament nacional i en parlàvem sovint, mentre els capellans de l’ortodòxia anarquista (sí, també n’hi ha) afirmaven que érem productes petitburgesos i que no sabíem de què parlàvem, que mai l’anarquisme havia participat en les lluites d’alliberament nacional. Oblidaven la defensa de l’alliberament dels pobles eslaus davant de l’Imperi Rus que feia Bakunin, la Ucraïna de Makhno, el juliol del 36 aquí, Chiapas, el Kurdistan i molt més. Els capellans, la majoria dels casos, tenien i tenen ben clar que el seu lloc al món és Espanya, malgrat ho neguen de forma explícita, i altres defugen qualsevol lloc seu en el món; els darrers, però, són pocs i no exerceixen la capellanesca feina.

Ara i aquí, també, alguns ens dediquem a explicar que aquestes falses afirmacions que diuen que «això és una mobilització burgesa», o que «els anarquistes no podem participar en un moviment que només vol acabar creant un nou estat», o que «no volem més fronteres» poc tenen a veure amb les lluites nacionals que defensem des de l’anarquisme i com a part d’ell. Durant anys, hem tret la pols a Cels Gomis, Llunas, Seguí, La Tramontana, Cortiella, Guanyavents, Mas-Gomery, Fàbregas, el Col·lectiu Icària o Recerca Autònoma. Ens hem dedicat a esperonar Negres Tempestes, els blocs negres, Catarko i qualsevol que entengués que la lluita d’alliberament nacional pot ser també una lluita llibertària. I, malgrat capellans, bisbes i marquesos, continuem aquí.

Perquè, arribats al cap del carrer, queda ben clar que aquesta mobilització d’ara i aquí, li pesi a qui li pesi, no és producte d’una burgesia que ha decidit enviar el poble treballador a fer-li la feina bruta de construir un nou estat més dominador que l’actual. La mobilització que estem vivint és conseqüència de milers, desenes de milers, centenars de milers, i milions de persones que han decidit dir prou i han passat a mobilitzar-se. I ja em disculpareu però només les classes populars, i sobretot la treballadora, tenim tants membres…

La cosa, és clar, ha canviat. En els darrers dies i setmanes hem vist com des de molt diverses sensibilitats anarquistes no deixaven d’aparèixer textos a favor del referèndum, de l’autodeterminació anant més enllà del referèndum i contra l’actual repressió de l’estat i la reculada de drets. Només al voltant del 9-N havíem assistit a una proliferació de textos i preses de posicions com aquesta i crec que és i serà molt positiu que les llibertàries opinem sobre aquest moment. Hem tingut textos i comunicats d’Embat, de la Federació Anarquista de Catalunya, d’ateneus i col·lectius diversos, de les diverses CNT i de la CGT confederal, de Catalunya i de moltes federacions, sindicats i seccions sindicals. Són textos que obren portes diverses i tenen mirades allunyades en molts casos de les que normalment els mitjans catalunyesos fan córrer, alhora que entre ells són coincidents en temes bàsics com la no acceptació de la dominació.

No cal dir que a cada una de les mobilitzacions de les darreres setmanes hi ha anarquistes, només faltaria. Alguns hi són fent munt i d’altres a primera fila, defensant seus de partits fins i tot o organitzant les respostes al carrer, anarquistes i gent del 15M malgrat alguns patrioters demanen on són els que hi són des del primer dia. I aquesta és la força d’aquest moviment, que més enllà de les preses de posició sense solta i volta a què estem acostumats en els temes referents a la lluita nacional quan aquesta ha esdevingut part de les lluites de carrer la presència de qui sempre hi ha estat, de mil formes diverses i ara prioritzant l’acció directa no violenta, també hi és. Hi érem, hi som i hi serem. No totes ni tots, és clar, però tampoc cal. Que cadascú es faci amo dels seus propis actes i esdevingui, si li ve de gust –a mi m’hi ve més que mai- subjecte col·lectiu entestat a canviar-ho tot i no delegar el poder que tenim com a persones que ens volem lliures.

Contingut relacionat

Roser Iborra
30/10/2017
Roser Iborra
04/10/2017
Jordi Martí Font
04/10/2017
Isaac Arriaza
30/09/2017
Un agent rural pren mostres de la tuberia des d'on el ramader va fer l'abocament a la riera
Ferran Domènech
01/01/1970
La fiscalia i l'empresari manlleuenc Jacint Sala Fabregó també han pactat que pugui lliurar-se de la presó i se li permet pagar la multa en tres mensualitats de 1.100 euros | Els agents rurals es van desplaçar al lloc on el granger havia construït un tub de 88 metres per transportar el purí des de la bassa fins a una zona propera a la riera | El GDT lamenta que la justícia amb aquestes rebaixes de pena acabi «subvencionant» l'abocament de purins
Jordi Martí Font
01/01/1970
«Això és la Constitució del 78, un pacte entre elits per tal que l’elit franquista gaudeixi, encara avui, de total impunitat» | «A Espanya, l’exèrcit és garantia de la no dissolució de l’Estat i, per tant, nosaltres som el seu objectiu mortal. Sí, mortal. 1978» | «L’Estat espanyol no és un estat mantingut pel consens –construït o no- de la majoria dels seus habitants i és per això que són aquests cossos armats els veritables constitucionalistes, els que tenen encarregada la missió de mantenir el que hi ha i que mai res no canviï»
Montse Castañé encapçalant la manifestació contra les falses cooperatives del 6 de maig passat a Vic | Sara Blázquez
Montse Castañé
01/01/1970
Montse Castañé, número 22 a la llista de la CUP a les eleccions del 21-D, aposta per aprofitar les eleccions també per trencar amb el règim del 78 i conquerir nous guanys socials | «Ara utilitzen Catalunya com a cortina de fum de la seva corrupció i de les retallades socials: pensions, pobresa energètica, etcètera. La qüestió és empobrir cada vegada més la classe treballadora»