El Diacrític

Gràcies, Hafida!

Crònica personal de Roser Iborra de la concentració per la pau i de solidaritat amb les víctimes dels atemptats ahir a Ripoll

«La tristesa no ens pot fer traïdors. No podem afegir odi a l’odi»

«Per sort, m’he equivocat. Quan l’acte comença i sortim de les ombres, ens adonem que som moltes, que som molts. Que també hi ha dones amb mocadors i criatures amb cartells de pau. I quan escolto la Hafida, que encara no sé qui és, penso que hi ha esperança, que ens en sortirem»

«Plorem per totes les víctimes: les de Barcelona i Cambrils, les de Ripoll. Sí, també les víctimes de Ripoll, els nens que podien haver estat els nostres»

​I si algú ho hagués pogut evitar?

, Ripol | 27/08/2017 a les 15:26h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, 17-A, terrorisme, atemptats, Ripoll, Daesh
Hafida Oukabir, durant el seu parlament ahir a l'acte de Ripoll
Hafida Oukabir, durant el seu parlament ahir a l'acte de Ripoll
Aquesta notícia es va publicar originalment el 27/08/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Arribo a Ripoll cinc hores abans de la concentració per la pau i contra els atemptats de Barcelona i Cambrils. Tinc ganes d’anar-hi sola, d’anar-hi aviat, i encara no sé per què.

Poca gent al tren, poca gent als carrers. Estan desmuntant les parades del mercat i em sembla una ciutat trista però això, és clar, és als meus ulls. Dino en silenci en un lloc ombrívol i quasi buit, si no fos pel televisor que escup un programa infecte. Surto al carrer. Molta calor, un sol inclement. Torno a refugiar-me.

Faig el cafè en una terrasseta mirant al riu, i l’hora és molt quieta. Fins que les veus dels racistes comencen, i cada vegada criden més. Els tòpics de sempre, però l’espiral d’odi és més virulenta. Dins i fora de la barra. He de marxar. A l’hora de pagar, no em sé estar de dir: «Ja sé on no s’ha de tornar», i miro d’ignorar els comentaris. Potser no és el millor que podia haver fet...però és el que m’ha sortit.

Encara amb el cor petit, enfilo el camí que va al monestir i llavors m’adono, amb sorpresa, dels meus sentiments, identifico com a ja viscuda aquesta sensació d’irrealitat: la mateixa de quan va morir la mare i jo no gosava tornar a la casa buida, perquè era sortir del parèntesi d’estupor i admetre-ho tot com a real i irreversible. Sí: quan torni a veure el monestir, tot haurà passat de debò, tot serà real i irreversible.

Però la tristesa no ens pot fer traïdors. No podem afegir odi a l’odi.

Estic molta estona  mirant el campanar, aquesta harmonia de pedres i cel que es devia alçar també amb el dolor i la sang però que ara reescriu el temps amb cada claror oblícua: com si el campanar fos un rellotge de sol immens. I em ve al cap la impressió que em va fer Sofia, la catedral de l’antiga Constantinoble, ara Istanbul, que té molt poc de catedral i molt de mesquita, que és les dues coses: jo no sóc creient però, si hem de resar a alguna cosa, si hem de resar a algú, no es pot fer des el mateix lloc? No ho podem fer junts? O almenys, no podem entendre que respon a una mateixa fragilitat humana?

I començo a tenir por que no vindrà ningú a la concentració, que guanyarà l’odi, mentre observo el desplegament de càmeres i els preparatius de l’acte. Però, a mesura que s’acosta l’hora prevista, la gent surt de tots els cantons i es refugia a totes les ombres. Cares conegudes, desconegudes. I llavors penso que  potser els musulmans i musulmanes de la ciutat no gosaran sortir, que deuen estar destrossats, que deuen témer l’espiral de l’odi que s’amaga per alguns racons.

Per sort, m’he equivocat. Quan l’acte comença i sortim de les ombres, ens adonem que som moltes, que som molts. Que també hi ha dones amb mocadors i criatures amb cartells de pau. I quan escolto la Hafida, que encara no sé qui és, penso que hi ha esperança, que ens en sortirem. Ets molt valenta, Hafida: gràcies! 

Perquè, tal com vas dir, patim el mateix dolor, la mateixa incomprensió, i estem d’acord en allò fonamental: això no ha de tornar a passar mai més.

Em giro, i veig tot de dones amb vel que ploren, com jo mateixa. Plorem per totes les víctimes: les de Barcelona i Cambrils, les de Ripoll. Sí, també les víctimes de Ripoll, els nens que podien haver estat els nostres: alumnes, companys de joc, veïns. Els noms que no es van dir.

Qui va escampar l’odi tenia complicitats inconfessables.

Però la gent de la plaça, contra l’odi, érem iguals: Marra kif kif. Xucran, Hafida!
Yayo Herrero
Yayo Herrero | Marta Jara/eldiario.es
La xerrada anirà precedida de l’entrega de premis del concurs de relats «El porc del demà» organitzat pel GDT, Justícia Alimentària, Pol·len Edicions, Càrnies en Lluita i Setembre | L’acte, que es fa dimarts dia 22 al Museu del Ter, es podrà seguir en directe per l’Instagram Live de Setembre i forma part del Mes de l’Economia Social i Solidària d’Osona
Rieli Franciscato,  al mig ,en una expedició a l'interior de la Terra Indígena Uru Eu Au Au
Rieli Franciscato, al mig ,en una expedició a l'interior de la Terra Indígena Uru Eu Au Au | Roberto Ossak
Josep Iborra Plans
«Rieli Franciscato, amb una experiència de més de trenta anys en aquesta feina, respectava els indígenes i era molt respectat per ells, i mai havia patit cap atac a les expedicions que feia a l’interior del territori» | A poc més de vuit dies de la mort de Rieli Franciscato els incendis estan cremant l'interior de la terra indígena Uru Eu Au Au | «La pressió internacional per tal que el govern brasiler canviï la seva política, defensant novament i protegint efectivament aquests grups indígenes més vulnerables de l’ Amazònia és molt important per permetre que puguin sobreviure»
Gent normal, pot ser la història escrita de «Con las ganas» de Zahara, «Skinny Love» de Bon Iver o de «La forma d’un sentit» de Mishima.
Gent normal, pot ser la història escrita de «Con las ganas» de Zahara, «Skinny Love» de Bon Iver o de «La forma d’un sentit» de Mishima.
Míriam El Mouhadab Carbonell
Miriam El Mouhadab Carbonell ressenya 'Gent normal' (Periscopi, 2019), de Sally Rooney, considerada un gran fenomen de la literatura anglosaxona | «'Gent normal', pot ser la història escrita de «Con las ganas» de Zahara, «Skinny Love» de Bon Iver o de «La forma d’un sentit» de Mishima»