Entrevista | Pep Alsina, pagès i sindicalista històric del sector lleter català

Pep Alsina, a la casa d'El Pujol, a Calldetenes
Pep Alsina, a la casa d'El Pujol, a Calldetenes | Sara Blázquez

​Pep Alsina: «No se la van jugar ni els polítics ni el sector lleter, i ara som on som»

Pep Alsina, pagès i sindicalista històric a la Unió de Pagesos, analitza com s'ha arribat al col·lapse del sector lleter després de dècades de polítiques erràtiques

«La marca blanca és la plaga del sector, perquè hi ha la teoria, que no sé d'on surt, que la llet ha de servir de reclam»

​Llet tacada per les marques blanques

| 14/03/2022 a les 07:00h
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Setembre crític, pagesia, Pep Alsina, indústria agroalimentària, entrevista, ramaderia, Unió de Pagesos, sector lleter
Aquesta notícia es va publicar originalment el 14/03/2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Pep Alsina, pagès de Calldetenes, és un dels històrics del sindicalisme agrari català, més concretament del sector de la vaca de llet. Nascut el 1954, treballava des dels 14 anys a la casa d'El Pujol, on va néixer, i des de 1976 milita a la Unió de Pagesos, on va tenir diverses responsabilitats i va ser durant més de quatre dècades una de les cares visibles tant a les taules de negociació com a les mobilitzacions al carrer i les tractorades a la carretera.

Quan comences a fer de pagès, ja de petit a casa, a El Pujol?

Sí, jo vaig néixer aquí. La casa ja funcionava i ja de petit t'anaves introduint. Aleshores l'edat laboral estava en els 14 anys i va ser el meu començament.

Com era la pagesia que recordes d'aquells temps?

Durant molts anys la pagesia va ser sempre igual, amb molt pocs canvis. I els últims 50-60 anys ha fet un canvi espectacular. Quan jo era petit i em vaig introduir aquí a casa, hi havia una mica de tot: quatre truges, quatre gallines, unes quantes vaques, als camps es feia una rotació de cultius que ara se'n torna a parlar, de blat, ordi, civada, farratges... Era tot molt variat i fèiem autoconsum i una mica més, per anar tirant. Ens alimentàvem bé, però no sobrava res. La pagesia en general era així, amb les grans explotacions, que tiraven més, i els altres anar fent.

I us vau anar especialitzant cap a la vaca de llet.

Sí, en anar-me introduint més a la casa, em va semblar que havia de tocar només una cosa i tocar-la bé. Ja es posaven molts porcs, a mi els porcs no em van agradar mai, i em vaig decantar per les vaques. Aleshores ja vam fer tota la finca amb farratges i una granja només de vaques de llet.

Al sindicalisme agrari com hi entres?

Hi entro als vint-i-escaig anys, crec que el 1976, una mica abans de les primeres mobilitzacions. Ho faig a través de gent del món rural, del Moviment de Cristians de Pobles i Comarques, que eren gent molt inquieta i t'anaven induint que entressis en llocs de moguda social. Un ho deia a l'altre, t'arribava a tu, al final t'apuntaves, primer no entenies res, perquè no havies vist mai fer sindicalisme, perquè l'únic que hi havia era el vertical, i aleshores vaig anar veient que podia ser una bona organització pels pagesos i hi vaig anar entrant.
 

Pep Alsina, durant l'entrevista a El Pujol Foto: Sara Blázquez


El sector lleter català va entrar amb mal peu a Europa?

Europa, quan es va crear la Unió Europea, havia patit una guerra i estava en crisi alimentària. Per això va potenciar, a base de moltes estructures petites, poder generar aliments per a tota la Unió Europea. Però ho van potenciar tant, que van produir massa i van provocar molts excedents. I quan hi va entrar Espanya, perquè abans en dictadura no els hi volien, ens vam trobar que a l'època que hi havia molt suport no hi érem, i quan hi va arribar ja era l'època dels excedents. Per tant, ja vam entrar començant a pagar taxes, per uns excedents que no havíem produït. Unes multes a tant per litre. Hi vam arribar tard perquè no vam gaudir del suport per fer unes infraestructures i ho vam fer a l'hora de pagar els plats trencats que no havíem trencat.

La quota lletera que es va pagar era fictícia? Era més una aproximació que una realitat?

Quan Europa va tenir molts excedents i no sabia com parar-ho, va posar una quota. Recordo una reunió amb un alt càrrec del Ministeri a Barcelona, que ens va dir: «Hemos calculado un poco por arriba, un poco por abajo, hemos cogido al medio, y creo que habremos acertado». I no van «acertar», perquè van declarar molta menys llet de la que es feia. D'entrada ja vam néixer coixos, perquè es va haver de retirar tota una quantitat de llet del mercat, pagant-la, perquè no es podia produir. Un país deficitari en llet, que Espanya ho és i Catalunya molt més, al moment d'implantar la quota, com que en declara menys, una part de la producció ha de desaparèixer. Això ja va ser una ensopegada considerable. Les quotes en sí són bones, si s'apliquen bé, però si entres amb mal peu...

Què s'hauria d'haver fet diferent aleshores?

Un cop tenim la quota posada, que ha de servir per regular el mercat, i en principi no hauria de ser dolenta, ens vam trobar que la producció estava controlada, i el dret a produir estava en el mercat lliure. Per tant, tenim un mercat de quotes, caríssim, que serveix per fer plegar gent, perquè si et paguen bé per plegar de treballar, o has de pagar molt per continuar treballant, doncs una part de la gent va optar que els paguessin per plegar. I una altra va optar per endeutar-se molt per continuar. Per tant, si la quota és una producció regulada, el mercat de la quota ha d'estar en mans de reserves de l'Estat. La quota ens l'han de deixar, ha de ser una cessió. En pots demanar més o menys, en funció de la teva explotació, de l'edat, del que sigui, però te l'han de deixar i quan et jubilis, la tornes. Però un mercat com el que hi va haver aquí, va fer tancar molta gent, i endeutar-ne molta, que la feina era poder tornar els deutes.

«Per a un model escampat en el territori, que tothom se n'omple la boca, crec que hem fet tard»

La indústria lletera va ser la gran beneficiada de tot plegat?

La indústria va ser durant molts anys, quan jo em vaig introduir en el sector, qui tallava el bacallà. Veníem de les «centrales lecheras» que havia muntat el franquisme, que tenien l'obligació de recollir tota la llet del territori espanyol, es fes la que es fes. Allò al sector ja li anava bé, que te la recollissin tota. I després va ser la indústria làctia qui va tallar el bacallà. Però li va passar igual que als pagesos, que n'hi havia moltes i n'han quedat quatre. Això els dona un poder a l'hora de jugar.

Però la indústria, tan potent com la vèiem fa uns anys, ara també semblar estar a expenses dels interessos de la gran distribució, de Mercadona i companyia.

Sí, més tard va arribar la gran distribució, i d'alguna manera va agafar l'espai de domini i de poder a la indústria. Les grans distribucions, que són quatre, fixen preus, es pressiona a la indústria, i aquesta colla a l'últim de la cadena, que és el pagès. I com que el pagès no té ningú més a sota, ha de fer el que pot.

Igual que hi va haver un abans i un després de les quotes, hi hauria un abans i un després de la implantació de les marques blanques als grans supermercats?

La marca blanca és la plaga del sector. Amb la marca blanca rebenten preus. Hi ha la teoria, que no sé d'on surt, que la llet ha de servir de reclam. I això, és clar, es fa amb marca blanca, que ja dominen tants per cents molt grans en el mercat, i aquesta realment és la gran plaga del sector.
 

Pep Alsina creu que fa anys s'havien d'haver fet polítiques per incentivar explotacions mitjanes d'un centenar de vaques Foto: Sara Blázquez


I mentrestant, pagesos que van plegant.

Quan jo vaig començar, és clar que fa molts anys, érem 4.900 granges de vaca de llet a Catalunya. Lògicament, tampoc havíem de ser tantes, però és que ara en deuen quedar unes 420 o 430. La meva opinió, no compartida per tot el sector i menys pels polítics, és que fa uns anys havíem de saber jugar, havíem de fer política, per saber posar un sostre d'explotació, que per mi havia de ser de dues o tres unitats de treball, per combinar les feines els caps de setmana o poder estar malalt, amb 100-120 vaques, i poder salvar 1.000 explotacions a Catalunya. Per mi aquest era un model de sector que Catalunya havia de potenciar. Els polítics i el sector se l'havien de jugar, però no se la va jugar ningú i ara som allà on som.

I amb un centenar de vaques es podia anar tirant...

Sí, amb 100-120, depèn de si tens molta recria, si tens engreix, de si tens molta terra, pot variar. En tot cas, al voltant d'un centenar de vaques, que ara Catalunya de mitjana ja en té moltes més. Però és clar, com més en tinguem, més se n'hauran de tenir, perquè menys rendible és tenir-ne. Per tant, si no ets capaç de posar un sostre, això és acabar suïcidant-te. Però és clar, el capitalisme no té aquest criteri.

I per a aquest model ideal, hi som a temps, o ja és un procés irreversible?

Crec que hem fet tard. Perquè això ens portava a unes 1.000 explotacions a Catalunya, i ja estem en 400. Ara parlen de posar un sostre, que la Unió de Pagesos en plantejava un de 300 vaques, i Madrid, 800, i la Generalitat, 600, que no sé com acabarà. Això serveix per evitar aquestes grans granges de milers de vaques. Però per a un model escampat en el territori, que tothom se n'omple la boca, crec que hem fet tard.

En què han fallat els polítics, les administracions?

Deixadesa. Tu pots fer política agrària o pots no fer res. I deixar que el mateix sistema vagi garbellant. I en general hi ha hagut força deixadesa. No han fet gaire perquè han deixat que la cosa es reguli pel seu propi pes. La política agrària ha de ser ferma, vol dir regular les coses, i orientar on van els ajuts. No que el que tingui més li donin més, que això ja no ve de Catalunya, sinó d'Europa. El que no pots fer és una política agrària, l'europea, que beneficia als quatre que tenen més... Hi ha una quantitat de diners públics que es diu que són pel sector agrari, però en aquest sector n'hi ha quatre que s'embutxaquen la meitat del pressupost.

I els pagesos han fallat, també?

No podem dir sempre que la culpa és dels altres. Nosaltres també fem coses malament. A vegades no calculem bé, a vegades fem inversions poc mesurades, també hauríem d'haver fet millor algunes coses. No val a dir que tota la culpa és de l'administració. A vegades quan diuen: quina és l'explotació ideal, la més gran o la més petita? Doncs la que té més marge entre el que gasta i el que guanya. Pot ser més gran o pot ser més petita. Si és molt petita, no tindrà marge, però jo he vist explotacions mitjanetes sortir-se'n i de grans que tanquen. Per tant, aquí el joc del pagès, com a petit empresari, també hi juga.

A El Pujol els últims anys havíeu apostat per la venda directa de llet fresca. Una aposta arriscada, però necessària, i fins i tot recomanable?

Nosaltres hi hem cregut sempre. Primer, per escurçar tot el marge que hi ha des que surt del pagès fins que arriba al consumidor. Si hi ha un tant per cent de consumidors, que és petit, que vol aquest tipus de llet, i nosaltres la tenim, doncs mirem la manera de poder-los-hi vendre. Aquestes coses són ajuts per a explotacions petites, no és la solució del sector. Perquè la majoria de gent vol anar al supermercat, comprar barat, i amb una llet que es pugui estar fora de la nevera i no es faci agra. Però hi ha una minoria que vol aquesta llet, i si tu la tens, és important poder-li oferir. Com a complement, i també per satisfacció personal que hi ha un producte que tu creus que el fas bé, i arriba en bones condicions al consumidor sense cap manipulació.

T'imagines una Plana de Vic sense vaques de llet?

Home, si puges dalt d'un turó, que a mi em fa una mica d'angúnia pujar-hi, aquí a la comarca, a vegades ja només veus teulades i teulades i teulades, i de vaques ja no en veus. Però bé, una Plana de Vic sense vaques? No sé si me la imagino ara, però ja n'hi comencen a haver poques de granges, eh... T'adones que en aquell poble en queden dues, en aquell tres, en aquell només una, i quants anys tenen... Bé, nosaltres vam plegar perquè no vam tenir relleu generacional, perquè a les filles els va semblar que volien fer una altra feina.

I ara què? Dedicar-se al teatre, la teva gran afició, una mica més descansat que abans?

Bé, compaginar les dues coses. Jo no patia pas treballant. I ara també m'ho passo bé. De teatre en faig, abans també en feia, i això sí, tot molt més relaxat. Encara tenim una mica de bestiar, de gallines i vedelles, perquè la meva dona encara és jove i va tot a nom seu, i jo l'ajudo una mica, així també et distreus.