Setembre Cultural | Crítica literària

​Generació Princesa

Ressenya de Josep Pimentel de l'última obra de Marina Garcés, 'Ciutat Princesa'

«La nostra generació és la generació de les nenes del anys setanta. Com diu Marina, «a les nenes del meu temps ens ha costat molt ser dones, sense sentir-nos acusades de frivolitat»

«Marina veu l’1-O con una veritable crisi de sobirania: qui sou vosaltres per prohibir un referèndum? Ella veu l’1-O més que com un acte de desobediència, com un acte d’autodeterminació col·lectiva»

| 25/05/2018 a les 23:06h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: Setembre cultural, 1-O, Barcelona, Ciutat Princesa, Marina Garcés
Marina Garcés
Marina Garcés | Dolors Pena
Aquesta notícia es va publicar originalment el 25/05/2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Marina Garcés, Ciutat Princesa. Barcelona: Galàxia Gutenberg. 2018. 249 pàgines.

Aquest llibre ens explica les experiències vitals i reflexions de Marina Garcés (Barcelona,1973) dels darrers vint anys. És una crònica dels moviments socials de Barcelona des de l’aprenentatge i la reflexió. El punt de partida és el desallotjament del Cinema Princesa de Barcelona. 

Aquest llibre parla d’una generació, que és la meva. Un generació que tot i no haver patit les mancances de la postguerra com els nostres pares, tampoc ho hem tingut tot, però en canvi sí que hem pogut disposar de temps per a les nostres vides. Parla d’una generació que va pensar que el món era nostre. Aquesta generació que ja passa del quaranta anys, hem après a ser-hi sense deixar de ser-hi, a saber estar a la rereguarda però sense desvincular-nos.

Un dels capítols d’aquest llibre que es diu «entrar i sortir» és prou significatiu del que ens vol exposar. La situació personal de cada individu fa que, segons la Marina, la continuïtat de la intermitència esdevingui la nostra condició de vida i d’acció.

L’autora parla d’apropiar-nos de paraules que no han estat nostres com per exemple el terme democràcia. També insta a que recuperem el concepte d’allò que és públic i per tant ens pertany a nosaltres, independentment de la seva titularitat.

Per la Marina, la soledat és el punt de partida de les veritables complicitats.

L’autora ens mostra l’evolució de la nostra ciutat. Una ciutat que, com bé diu, hem venut en la seva totalitat i on el  turista que se situa en l’epicentre, es converteix en la paròdia de la més absoluta indiferència.

La nostra generació és la generació de les nenes del anys setanta. Com diu Marina, «a les nenes del meu temps ens ha costat molt ser dones, sense sentir-nos acusades de frivolitat».

Aquest llibre, reflexiu, també parla de valors. Honestedat, serenitat i autocrítica són conceptes fonamentals per relacionar-nos en un món d’experiències col·lectives, còmplices i compartides.

Un altre capítol a destacar, el penúltim, titulat «sempre nostres» reflexiona sobre l’1 d’octubre de 2017. Marina es pregunta què va portar a tanta gent a posar el cos l’1 d’octubre. Marina veu l’1-O con una veritable crisi de sobirania: qui sou vosaltres per prohibir un referèndum? Ella veu l’1-O més que com un acte de desobediència, com un acte d’autodeterminació col·lectiva. Fer República és transformar el sentit de la política.

De la Barcelona postolímpica fins a la ciutat global, tota una experiència de la mà de la pensadora i activista Marina Garcés.
«A vegades no es pot evitar: a la feina, no tries el soroll constant de les màquines, que afegeixen un cansament al cansament del qual potser no som conscients però que s’hauria de tenir en compte»
«A vegades no es pot evitar: a la feina, no tries el soroll constant de les màquines, que afegeixen un cansament al cansament del qual potser no som conscients però que s’hauria de tenir en compte» | Kristina Flour
Roser Iborra
«Tanta por ens fa, el silenci? Tanta por ens fa, estar soles, sols? Acabarem escoltant la rentadora, a aquest pas» | «I un dia et fan adonar que la teva solitud silent no és una enemiga, sinó ben bé al contrari: una amiga per sempre, una aliada necessària»
Dues fotos de  l’Obidiaba i en Sarbjit van presidir l'homenatge que els van fer a la plaça de la Noguera
Dues fotos de l’Obidiaba i en Sarbjit van presidir l'homenatge que els van fer a la plaça de la Noguera | Arran Vic
Roser Iborra
Crònica personal de Roser Iborra de la manifestació antiracista d'homenatge als dos treballadors morts creuant el Gurri a Vic | «I mentre ens agenollàvem i fèiem un minut de silenci, jo mirava al meu voltant i pensava que aquesta gent jove del Vic sud són la nostra esperança» | «La Laura a la ciutat dels sants es dirà també Fatima al barri del Remei i s’espolsarà dominacions molt velles. Pren-ne nota, Anna Erra: perquè girar-s’hi d’esquena també és racisme»
La única cosa que tenen en comú aquestes tres novel·les és que han atrapat a Mar Carrera i que han estat escrites per dones
La única cosa que tenen en comú aquestes tres novel·les és que han atrapat a Mar Carrera i que han estat escrites per dones | Mar Carrera Vendrell
Mar Carrera Vendrell
L'editora Mar Carrera ressenya tres novel·les que ha llegit durant aquest post-confinament: 'Gina', de Maria Climent, ''La casa del padre', de Karmele Jaio i 'Fugir era el més bell que teníem', de Marta Marín-Dòmine | «En el post-confinament he devorat tres novel·les més, que només tenen en comú que m’han atrapat i que estan escrites per dones. Us les presento, una a una, perquè les gaudiu en l’amplitud del vostre sofà. Ah, i només us demano que, si us engresca llegir-les, les busqueu en llibreries de carn i ossos»