El Diacrític

​Quan la verdura ja no és un problema

Núria Coromina Quintana explica una història preciosa d'empoderament d'unes nenes prenent consciència de la seva condició de dones i de la necessitat de continuar lluitant, el dia abans del 8-M al menjador escolar on treballa l'autora de l'article

Una manifestació a Vic, acte central del 8-M a Osona

| 08/03/2018 a les 17:47h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, masclisme, discriminació, 8-M, feminisme
Reproducció de la inscripció que van fer ahir les nenes del menjador escolar del que parla l'article
Reproducció de la inscripció que van fer ahir les nenes del menjador escolar del que parla l'article | Núria Coromina Quintana
Dimecres 7 de març de 2018. Lloc? Escola cèntrica concertada, religiosa i amb presència d’alumnat de classe mitjana-alta. El dia anterior d’una jornada feminista que, abans de celebrar-se, ja ha tingut èxit. Arribo a l’escola, fa sol i es respiren aires de primavera. És dimecres i els d’ESO no es queden a dinar, però els “meus” nens i nenes de 8 i 9 anys m’esperen al menjador com cada dia. Em poso la bata, la còfia i entro al menjador.

Patata i mongeta, pollastre i macedònia. Ja sabem què passa quan toca verdura… Però avui no remuguen gaire, és estrany. Arribo a l’espai creatiu, allà on fem manualitats fins que toca el timbre per pujar a les aules. És curiós, normalment i majoritàriament només venen nenes a l’espai creatiu. Si ve un nen i veu que tot són nenes no s’hi acostuma a quedar. Avui no era excepció, totes eren nenes i d’edats diferents. Fèiem papiroflèxia amb papers de colors, i altres dibuixaven. M’assec per tallar papers i veure quin animal puc fer. I una de les nenes, l’A., s’aixeca per venir-me a veure. Em saluda amb un somriure d’orella a orella i em diu que demà és el dia de la dona treballadora i que li agradaria fer vaga. Jo només faig que escoltar-la. I em diu que la seva mare potser en farà i que, per tant, potser no podrà venir a l’escola. Segueixo escoltant, com també ho fan la resta de nenes que hi ha a l’aula. S’indigna i em diu que els nens no mosseguen però que hi ha molts nens que van de “xulitos” i que es pensen que són més o millor que les nenes. Però ella insisteix que no mosseguen. Ric. Em diu que de vegades a classe o a gimnàstica quan els diuen poseu-vos per parelles o per grups la majoria de nenes volen anar amb nenes i em diu que a ella no li importa. S’assenyala de dalt a baix i, indignada, em diu «SOM HUMANS!». I riem. També em diu que de vegades juga a futbol però que no li passen perquè els nens li diuen que les nenes no en saben de jugar a futbol. I s’enfada. I m’enfado.

Les seves companyes comencen a parar l’orella des del banc i riuen. Deixen de fer  manualitats, s’aixequen i venen a compartir experiències. Una d’elles, la G.,  diu que és veritat el que diu l’A. Afegeix que ella demà també anirà, amb la seva mare i si poden, a la manifestació que hi ha a la tarda a Barcelona. La situació ha sigut molt espontània, he tingut la sensació que estava en una classe i tenia dues professores davant. I només tenen 11 anys. La G. ha començat a explicar que als supermercats hi ha productes d’higiene personal de color rosa i altres de color blau o gris i que els de color rosa sempre són més cars que els blaus i grisos. Riem. L’A. li diu: «És veritat, però també passa amb la roba o les joguines. Sempre ens diuen que aquelles són de nenes i aquelles són de nens.» De fons, una altra nena afegeix: «Doncs a mi el color rosa no m’agrada.» Riem.

Continuen parlant i jo només faig que escoltar amb atenció. Però la G. pregunta a l’A. per què es diu «Dona treballadora» i no «Dona». I l’A. li diu: «Perquè normalment les dones fan moltes més feines que els homes i no els hi paguen aquestes altres feines que fan i, a més, si cobren, cobren molt menys que els homes.» L’A. li posa un exemple: «És com si jo i un nen féssim una feina i a mi em donessin només un euro i al nen n’hi donessin 5.» I totes dues responen alhora: «PER QUÈ»?. La G. li diu: «Ara entenc perquè es diu treballadora; gràcies, futura presidenta.» Riem encara més. Entre elles es pregunten: «Per què no fem un mural o cartell per demà?» I em miren a mi. Els dic on són les cartolines i el paper de mural. Elles mateixes agafen la de color lila i comencen a fer el cartell/mural. Però toca el timbre, i la conversa s’acaba perquè ara és el torn de dinar d’elles. Em pregunten si tindran temps d’acabar-lo després de dinar. Els dic que toca verdura. Riuen però diuen que els hi és igual, que aniran molt ràpid perquè és molt necessari i que haurem d’evitar que algun nen el pinti.

I passen deu minuts i ja tornen a ser allà. Només deu minuts per menjar-se la infinita verdura que de vegades dura hores i hores. Però arriben, i tornen amb un somriure d’orella a orella. S’hi van sumant altres nenes i l’acaben. Gairebé és l’hora, està a punt de tocar el timbre i estem nervioses perquè no trobem la cinta adhesiva per anar-lo a penjar a l’entrada de l’escola. Es pregunten si els deixaran penjar el cartell, i l’A. respon que «només faltaria, som nenes, som dones». Els pico l’ullet i ens acomiadem. Em diuen «Gràcies!«. I jo els dic que «Gràcies a vosaltres!». I em diuen fins demà Núria (fent el senyal de força amb els braços) i els dic que demà no vindré, que faig vaga. I em diuen «doncs crida per nosaltres».

I passen les hores i penso en l’A. i la G. si estan nervioses perquè demà respectin el seu cartell, i el seu espai, i les seves decisions, i que se les escolti com a la resta de nenes de l’escola.

Es fa fosc, estem cansades però ens trobem amb les amigues a Joanic. I fem la marxa nocturna amb centenars d’altres dones. Però l’A. i la G. no hi són, deuen dormir. Són les dotze i arribem al pis. Cansades, acabant de cridar i recordar càntics. I riem. Ens diem bona nit i ens diem que ens llevem mútuament per començar juntes el dia. Per fi podrem ser-hi totes un matí.

I són les 8 del matí del dia 8. Fem cafès, obrim finestres i baixem al carrer.

Per elles, per nosaltres i perquè cada dia sigui 8 de març!

Visca la verdura i VISCA LA LLUITA FEMINISTA!

PD: Espero que avui els toqui macarrons i tall arrebossat.
Guida Martín ensenyant una mostra del segell de qualitat de la XAREC
Guida Martín ensenyant una mostra del segell de qualitat de la XAREC | Sara Blázquez
01/01/1970
La xarxa de restauració cooperativa nascuda el 2013 s’obre al sector del turisme responsable per visibilitzar i enrobustir un model més enllà del que precaritza el treball, la comunitat i el territori | S’organitza a partir d’una cooperativa de serveis als projectes associats que ja té molt avançat el disseny d’un segell de qualitat dels establiments que treballen en la línia del Manifest presentat aquest dimecres a Barcelona
Mohammed Laghmari, en una concentració de Càrnies en Lluita
Mohammed Laghmari, en una concentració de Càrnies en Lluita
Mohammed Laghmari
01/01/1970
Article de Mohammed Laghmari, un dels vuitanta treballadors acomiadats a Le Porc Gourmet per no haver-se volgut canviar de falsa cooperativa | «Estic cansat de ser testimoni de com en ple segle XXI i en un país presumptament desenvolupat l’esclavisme, el masclisme i el racisme continuen sent molt presents en bona part dels escorxadors»
Augustine, a l'esquerra de la imatge, amb dues persones més també treballadores de Le Porc Gourmet, el dia de la protesta davant del Consell Comarcal d'Osona
Augustine, a l'esquerra de la imatge, amb dues persones més també treballadores de Le Porc Gourmet, el dia de la protesta davant del Consell Comarcal d'Osona
Roser Iborra
01/01/1970
«L’Augustine, que vam enterrar el dia 7 de juliol, era un refugiat de terra endins» | «L’Augustine havia estat acomiadat per no voler signar per una altra falsa cooperativa en contra dels seus interessos. Sense atur i sense recursos. Bandejat, arrossegat a la misèria perquè a les càrnies la dignitat no compta» | «Aquests dies, l’acord a Esfosa ens ha fet adonar que la lluita no és en va. Que també hi ha victòries»