El Diacrític

​A la Terra hi ha Estats

Isaac Arriaza respon des de postul·lats llibertaris l'article de Jordi Martí Font on avalava el referèndum d'autodeterminació i la creació d'un Estat català independent malgrat considerar-se també llibertari

«És legítim defensar l’estat protector i assistencialista des d’una posició nítidament socialdemòcrata, no tothom hem de tenir el mateix model de societat, però grinyola com un engranatge oxidat si a la vegada s’aixeca la bandera de l’anticapitalisme i l’antipatriarcat»

​Data i pregunta. El processisme ha mort i l'1 d'octubre ens autodeterminarem

| 19/06/2017 a les 09:00h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, anarquisme, referèndum, 1-O, independentisme, independència, CUP
Pancarta a la manifestació de l'Esquerra Independentista de la Diada de 2012 a Barcelona | Josep Comajoan
I ocells. Mars i oceans. Muntanyes. Invertebrats i plantígrads. Hi ha pobresa, violència i explotació infantil. Hi ha capitalisme i gentrificació urbana. Hi ha presons, exèrcits i policia. Al nostre món, el patriarcat, com a sistema social de dominació dels homes sobre les dones, és hegemònic. Però, tot i així, fins que no arribi el moment de la –desitjada- revolució definitiva, i seguint el raonament del company Jordi Martí, els haurem d’acceptar. No ens queda alternativa. Gran reflexió.

No ens cridem a engany. Estem davant de l’enèsim intent per a desactivar les lluites llibertàries i antiautoritàries, les poques que queden. El leninisme simpàtic cupaire no s’atipa havent reformulat l’esquerra radical (l’anticapitalisme) adoptant un ideari i un programa més propis de la socialdemocràcia nòrdica dels 60. Necessita neutralitzar –o sigui apropiar-se de- qualsevol relat emancipatori que qüestioni de dalt a baix l’existència de l’Estat. O el que és el mateix dit d’una altra manera: la CUP  - fonamentalment- s’esforça per hegemonitzar la idea que només a través de la creació d’un Estat poden propiciar-se escenaris d’autodeterminació real. I ens ho diu l’expressió político-parlamentària d’un moviment que es reivindica municipalista. Us sona el terme confederalisme comunalista? Heu llegit Bookchin?

Avui com mai és necessària l’autocrítica. Totes aquelles que ens hem sentit –des de fa dècades- properes a les idees llibertàries hem deixat fer durant massa temps. Massa temps en silenci. Hem renunciat a tenir discurs propi en un debat que ens interpel·lava i ens afectava. Com tots els debats, de fet. Hi ha qui se n’ha aprofitat i ara ens trobem amb una situació molt difícil de revertir. Avui t’expedeixen el carnet d’autodeterminista si abraces –incondicionalment i acrítica- la causa de l’Estat. Si no, simplement, ets unionista. Un enemic del ‘dret a decidir’ i de la democràcia. Estàs al costat dels altres. D’aquells que no volem a les nostres vides perquè, simplement, no són com nosaltres. I sorprèn que algú que es fa dir llibertari s’avingui a acceptar un xantatge –un segrest intel·lectual, millor dit- d’aquesta magnitud. Es podria entendre si el que realment vols és que et continuïn publicant articles. A qui escriu no li resulta gens fàcil.

L’eslògan és un parany com un castell. Mai no arribarà el moment zero en què l’explotació capitalista s’acabi d’un cop. Revolució mundial llibertària? Em costa de creure que l’autor pretengui que algú el prengui seriosament. Un triple oxímoron que mostra fins a quin punt hem contribuït –per omissió- a la degradació d’un llegat teòric i pràctic emancipatori que sobrevisqué a la dictadura i s’hi tornà, absolutament renovat amb els vents del 68, en forma d’autonomia obrera. Flac favor a la memòria dels qui lluitaren per superar el capitalisme en l’ocàs del règim franquista. Per què, company Jordi, Puig Antich no va ser, ni de bon tros, un activista o un demòcrata. A la pràctica, estem davant d’un brindis al sol que ens convida –descaradament- a signar un xec en blanc. I algunes no ho farem en cap cas. Ni tan sol us ho penseu.

Em provoca vergonya aliena haver de recordar –com Marx anuncià ara fa més de 150 anys- que l’Estat i el capital són dues cares d’una mateixa moneda (veieu La Ideologia Alemanya). Després, en plena guerra freda i amb l’URSS com a evidència de capitalisme burocràtic, tampoc faltaren qui –seguint el fil del marxisme no dogmàtic- posaren en evidència la naturalesa estranya de l’Estat i l’íntim lligam d’aquest amb el capitalisme: Lukács (tot i que l’obligaren a rectificar), Marcuse, Adorno o Debord, entre molts altres. La reïficació mercantil, l’objectivació –l’anul·lació- de totes les potencialitats humanes en un producte que ja no ens pertany, és l’objectiu de l’acció i el pensament anticapitalistes. També dels llibertaris. I, aquesta, és una lluita quotidiana. Una feina diària que ens interpel·la a totes des que surt el sol fins que es pon. El relat del canvi de pantalla no és res més que una trampa més pròpia d’un esforç propagandístic infantil que d’una pràctica emancipatòria ambiciosa. Sembla que no us atreviu a reconèixer el que sou realment. Que no us agrada gens el que veieu quan us planteu davant del mirall: socialdemocràcia (vinguda a menys). Totalment aigualida. Política social de saldo pactada amb qui ha posat les bases perquè l’estat (nou) del benestar quedi reduït a mínims. Parlo d’honestedat. La causa de l’emancipació us ve gran, és positiu esdevenir conscient de les pròpies limitacions. Les llibertàries hem votat molt sovint a les eleccions, encara que moltes no ho vulguem reconèixer públicament. I sempre hem tingut clar qui havíem de donar suport amb el nas tapat quan tocava. Passà el 2004 i també el 2012, a les eleccions al congrés dels diputats i al parlament respectivament, tot i que per raons diferents, sense cap mena de dubte. 

És legítim defensar l’estat protector i assistencialista des d’una posició nítidament socialdemòcrata, no tothom hem de tenir el mateix model de societat, però grinyola com un engranatge oxidat si a la vegada s’aixeca la bandera de l’anticapitalisme i l’antipatriarcat. Atreviu-vos a posar les vostres –veritables- cartes sobre la taula. No us tancaran, de sobte, les portes dels centres socials i autogestionats. Podrem continuar compartint mobilitzacions, ha passat sempre. Com a mínim, quan n’hi havia. Les llibertàries també anem al metge i comprem medicaments. No li diem a les farmacèutiques que ens els cobrin íntegres perquè estem contra l’administració burocràtica de les nostres vides. No fotem. Ara bé, defensar la creació d’un Estat –d’una abstracció jurídica la materialització de la qual nega, per definició i a la pràctica, qualsevol esforç emancipatori i d’autodeterminació- des d’un posicionament llibertari són figues d’un paner molt i molt diferent. Ja s’han buidat prou els carrers.

L’1 d’octubre, o quan calgui, abstenció activa. Cap Estat ens farà lliures.


Isaac Arriaza és autor del bloc Hic Rhodus, Hic Salta! Bitàcola de pensament antagonista i crítica de la cultura.
Treballadors de TAIC a l'assemblea que va fer-se a Saragossa dissabte passat | Càrnies en Lluita
Mariela Salazar | Montse Castañé
01/01/1970
«En aquests moments, però, la lluita a Saragossa ja ha començat. Més de cent treballadores i treballadors es van reunir en assemblea el passat dissabte 5 d’agost amb la voluntat inequívoca de lluitar pels seus drets» | «Les conseqüències repressives, però, no s’han fet esperar: amenaces, coaccions, una expulsió. A un treballador en període de proves (segons ells) que treballava per al Grupo Jorge i contractat per TAIC el van cridar diumenge per preguntar-li si havia anat a la reunió de dissabte, i el mateix dilluns l’expulsaven»
David Palau i Zaidín
01/01/1970
David Palau escriu aquest article de denúncia sobre l'actitud passiva de la Guàrdia Urbana de Barcelona davant un cas real d'agressió a uns venedors ambulants | «La indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. [...] La indiferència és el pes mort de la història», que deia Gramsci. Per això no ens podem quedar indiferents»
Portada de l''ABC' d'avui que posa Arran en el punt de mira
Toni Iborra
01/01/1970
«Si ataquem la minoria antisistema –pensen– provocarem la resposta, i l’espiral acció/repressió ens serviran per ocupar massivament el carrer». Amb tanquetes i amb tot el que els calgui. Aquesta és la seva lògica democràtica: impedir l’expressió de la democràcia real. Si cal, desestabilitzant-ho tot» | «Si ataquem la minoria antisistema –pensen– provocarem la resposta, i l’espiral acció/repressió ens serviran per ocupar massivament el carrer». Amb tanquetes i amb tot el que els calgui. Aquesta és la seva lògica democràtica: impedir l’expressió de la democràcia real. Si cal, desestabilitzant-ho tot»
Josep Comajoan, durant la seva intervenció a la trobada a Atenes | Sara Blázquez
01/01/1970
Catorze mitjans de nou països diferents han participat a la trobada fundacional de la nova xarxa que s’ha fet aquest cap de setmana a Atenes | Compartir experiències i continguts és un dels primers objectius que es marquen els mitjans de la nova xarxa
01/01/1970
Setembre arribarà fins on vulguin arribar les persones que el llegeixin. Per això no renunciarem a aspectes qualitatius per oferir més quantitat. Però també és cert que arribarem tan enllà com ens ho permeti el nombre de subscripcions | El periodisme que volem fer té un preu, i si no el paguen les persones que el llegeixen, el poden acabar pagant uns tercers, amb uns objectius que possiblement no ens acabin d'agradar
El marcador final del verkami de Setembre
01/01/1970
Dies d'agost va tancar amb 9.310 euros la campanya de micromecenatge a Verkami per pagar el cost de l'arrencada de Setembre | Publiquem la relació dels 273 mecenes que han fet possible Setembre