El Diacrític

Somriures permanents en el camp de refugiats enmig del desert, on el poble sahrauí viu fa més de 41 anys | Joan Canillas

Els refugiats permanents

Joan Canillas, de l'associació COOOS, Cooperació Osona-Sàhara, explica a partir de la seva experiència personal als camps sahrauís, la realitat d'aquest poble refugiat permanentment des de fa dècades en una mena de presó en el desert

El reportatge inclou un documental dirigit per Xef Vila que posa en context el conflicte del Sàhara Occidental i l'oblit en què l'ha deixat la comunitat internacional

​Un crit a la memòria: 69 anys en la diàspora

| 19/04/2017 a les 19:45h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, Sàhara, refugiats, COOOS, Joan Canillas, Cooperació Osona-Sàhara
Aquesta notícia es va publicar originalment el 19/04/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Viatge al Sàhara

Vaig descobrir aquest petit país als 18 anys, tot llegint els aventurers llibres de l’Alberto Vàzquez Figueroa que va viure la seva joventut al Sàhara Occidental espanyol. També escoltant les peripècies de la Montse Aizcorbe, gran i estimada amiga, que va viure i patir en directe l’èxode sahrauí com a infermera, entre el 1975 i el 1980. Més endavant vaig retrobar-me amb el Sàhara i de manera definitiva i espontània, veient un documental sobre el Sàhara, al Festival Protesta a Vic. A partir d’aquí a devorar llibres i tot el que hi tingués a veure, per acabar viatjant als camps de refugiats per conèixer de primera mà la seva realitat. 

Quan viatges als camps del Sàhara, no trobes l’idíl·lic paisatge de dunes, amb els seus habitants nòmades muntant els seus camells en plena llibertat amb uns oasis ent7re mig. Quan viatges al Sàhara trobes el que ells denominen l’Hamada, és a dir, el pitjor de tots els deserts, el desert dels deserts, on hi ha els campaments de refugiats de Tindouf (Algèria), a 50 quilòmetres del Sàhara Occidental, des de fa més de 41 anys.
 

Vista de la Wilaya d'Auserd als camps de Refugiats de Tinfdouf (Algèria) Foto: Joan Torres


Març i desembre són els mesos que habitualment baixem al Sàhara per tal de lligar i supervisar tots els projectes de l’associació COOOS, Cooperació Osona-Sàhara, per ajudar el poble sahrauí.

Aquests últims viatges ens han servit, entre d’altres, per confirmar el camí a seguir; la cooperació incondicional amb el poble sahrauí i la divulgació d’aquest desconegut i dissortat conflicte al poble català.

La cooperació i l’ajuda humanitària són indispensables en els campaments, ja que els sahrauís viuen exclusivament de les ajudes externes, ja provinguin d’institucions, d’ONGs o directament del poble de diferents països, essent les espanyoles les més nombroses.

La divulgació és fonamental, segons el meu punt de vista, primer per donar a conèixer la problemàtica sahrauí i segon per contrarestar la inversió i l’esforç que fan els governs del Marroc, Espanya i França contraris a la independència sahrauí, per silenciar aquest incòmode conflicte i fer que, any rere any, es vagi esborrant la petjada d’aquest país… I molt que ho estarien aconseguint, si no fos per totes les associacions, i gent que lluita per la causa. Hi trobo a faltar les institucions i partits polítics que ho miren de reüll, encara que es comença a incloure dins el programa d’algun d’ells.
 

Carretera que conecta Tindouf amb els campaments, que tant els agradaria agafar per sortir-ne d'ells Foto: Pere Tordera


El conflicte sahrauí

Una de les meves principals motivacions per ajudar aquest poble és la incomprensible i immerescuda història que ha portat aquest poble al status quo actual; viure perpètuament en una immensa presó enmig del desert. 

Amb una petita pinzellada veurem com han pogut arribar fins aquest punt, ja que el conflicte és molt complexe i no hi ha una sola raó, o un sol fet, sinó un cúmul de despropòsits i negligències per part del govern espanyol, encapçalat per Arias Navarro, i al mateix temps una hàbil estratègia, plena d’enganys i paranys per part del rei del Marroc, Hassan II, amb la fidel ajuda de França i els Estats Units.

Tot comença el 1884 amb la repartició de l’Àfrica pels països europeus, on Espanya es queda amb el Sàhara Occidental. Després de gairebé un segle de colonització espanyola, els sahrauís esperaven amb il·lusió la independència del Sàhara Occidental, tal com ho van fer la totalitat dels països africans. Però Espanya, amb un Franco moribund, i amb un govern totalment desgastat i esmaperdut, en comptes d’executar el referèndum promulgat per Franco, va abandonar a traïció al poble sahrauí i al seu territori ens mans del regne alauita del Marroc premeditadament, amb el coneguts acords tripartits de Madrid.
 

Un cop establerts a Tindouf, els sahruís han sabut posar les condicions necessàries per viure dignament Foto: Joan Canillas


Cap poble ha tingut a tocar tan a prop la seva independència com el sahrauí, i enlloc d’aconseguir-la, veu com ha de fugir d’ella precipitadament, després de patir violentament els atacs per terra i aire, enmig del desert, totalment indefensos contra les bombes de napalm i fòsfor blanc, amb un balanç de centenars de morts i ferits.

I així és com van arribar a terres algerianes després de recórrer entre 400 i 600 quilòmetres, i muntar els primers campaments provisionals, on encara hi viuen, 41 anys més tard. Quin destí!

Cap de nosaltres pot imaginar uns campaments com els que actualment ocupen els sirians a Idomeni o Lesbos i que l’any 2058 encara hi fossin en les mateixes condicions que les actuals. 

Ells tampoc s’ho van imaginar, i la solució no és simple, ni còmoda pels interessos i lligams que hi ha de les grans potències amb el beneplàcit de l'ONU.

A partir d’aquest èxode, més enganys i manipulacions complexes d’explicar, resultat de la complicitat espanyola, marroquina i francesa, amb el vist-i-plau dels Estats Units, i la Unió Europea, que farà que els sahrauís quedin reduïts en un tros de desert sense cap expectativa.  

Per saber-ne més us convido a veure el documental El eterno engaño sobre el conflicte sahrauí que hem fet des de l'associació COOOS i estrenem enguany. El treball, dirigit pel vigatà Xef Vila, s'estrenarà en cinema aquest dijous a les 9 del vespre abans de la projecció de Gurba, la condena, de Miguel Ángel Tobías. La projecció serà a l'Espai ETC i forma part de la programació de Cineclub Vic.


Un dia en els camps

La Zainoha i la Rafiya surten de casa a les 7.35h per anar caminant a l’escola, tot fent un recorregut de vint minuts, en el qual es van trobant amigues i companyes per fer-la petar. La seva germana, la Maryuda, de 4 anys, pren una altra direcció per anar a l’escola bressol, on hi anirà tota sola. 

L’escolarització ha sigut un dels pals de paller del poble sahrauí. En el moment que es van assentar en els camps, la dona sahrauí va prioritzar que l’educació fos obligatòria, universal i gratuïta. La conseqüència és que el Sàhara Occidental és un dels països africans amb major índex d’alfabetització.
 

La Zainoha i les seves amigues camí a l'escola Foto: Joan Canillas


La dona sahrauí la veureu al capdamunt de totes les institucions, com a directores d’escola, hospitals, alcaldesses, governadores... I és que els i les sahrauís saben el que fan, són gent simple, molt pragmàtics i resolutius, i han sabut entendre que el paper de la dona és primordial en una societat, compten amb ella, ben al contrari de la resta de països del món, com el nostre.

La Kaltzum, la seva mare, fa de mestra, i després d’acabar a l’escola ha d'anar a buscar les provisions d’aliments que arriben en caixes i que rep mensualment cada família, ja que els seu sou com a mestra no li arriba per comprar tot el que voldria. Les mestres reben l’equivalent a 60 euros trimestrals i això les que són remunerades, que no en són totes. No hi ha gaires més oficis.
 

Les noies anant a buscar les caixes de provisions, en aquest cas de material higiènic com sabons, compreses o benes Foto: Joan Canillas


Abans de les tres de la tarda, tots els escolars tornen a casa per dinar i per passar tota la tarda jugant, estudiant i ajudant en les feines de la casa, i així fins arribar al vespre per començar un nou dia que serà el mateix que l’anterior. 

Tenir tant de temps per jugar és una de les raons perquè els infants sempre els veiem somriure i feliços. Ja els hi arribarà l’edat on els caurà el món a sobre, quan s'adonin que no tenen cap sortida en aquests camps, ni fora d’ells perquè no en podran sortir, ja que no tenen passaport reconegut internacionalment. Més permanència.
 

Cada tarda poden passar-se hores jugant, sempre i quan no siguin els mesos propers a l'estiu Foto: Joan Canillas


Pel que fa a en Salek, el pare, es lleva ben d’hora com els últims 40 anys, i comença el dia repassant el seu equip de dentista que ha de reparar constantment per poder atendre diàriament les desenes de persones que venen a casa seva, moltes d’elles arribades de molt lluny, on sovint s’han d’esperar i fer nit a casa d’ell mateix, que els allotjarà com si fossin de la família fins l’endemà. Això per a ells no és cap inconvenient, ja que tenen tot el temps del món. La majoria de visites no les cobrarà, ja que no tothom té diners.

En Salek pertany al 5-10% que tenen ofici i estudis superiors, la resta no, no han tingut tal sort i el seu dia a dia serà molt monòton, prendre el tè, o com diuen ells, prendre els tres tes, l’amarg, el dolç i el suau, fer la xerrada durant hores, jugar a cartes, jeure i fer alguna feina per casa. No tenen gaire més a fer.
 

Clínica ambulant d'en Salek cedida per l'associació COOOS. Els dijous els reseva per fer visites gratuïtes a infants, gent gran i persones discapacitades Foto: Joan Canillas


Aquest és un dels grans problemes del poble sahrauí, la falta de perspectiva i d'objectius que els aboquen a malalties mentals com la depressió. 

Tampoc hi ajuden les condicions climatològiques que han de suportar, dues o tres pluges a l’any (una d’elles s’endurà milers de cases), sovint vent fort, tempestes de sorra i temperatures que superen els 50 graus durant 4 mesos a l’any. 

Però ells són els fills dels núvols, els fills del desert i subsisteixen amb una dignitat inigualable i envejable, amb l’esperança de tornar algun dia a la seva terra. Això i la paciència no ho perdran mai.
 

La nova generació dels 'fills dels núvols', que s'adapten excepcionalment bé al clima del desert Foto: Pere Tordera


Els refugiats permanents

Els refugiats permanents són els refugiats sahrauís, ara ja no és gratuït dir-ho, ara té sentit.
I no són els únics, també hi ha els refugiats palestins al Líban des de fa més de 69 anys. Tampoc voldria deixar d’anomenar les desenes de pobles que viuen fora del seu territori en camps de refugiats i queden desapercebuts.

La paraula «refugiat», en boca de tots darrerament, ens ha dut a fer una sèrie de reflexions, no sempre fàcils, del que són les persones refugiades, o les persones desplaçades. La intenció no és fer una escala de sofriment i veure qui pateix més, sinó de posar en context aquelles persones que porten molt de temps en camps de refugiats i no se’n sap gairebé res, ja que la permanència no és notícia.
 

Aviat hi haurà la tercera generació en els camps de Tindouf. Aquest avi no veurà el seu desig de ser enterrat allà on va nèixer Foto: Pere Tordera


El que està passant amb el poble sirià podria ser el denominador comú de tots els pobles refugiats, tots han hagut de passar per un moment o altre la cruel realitat de guerra i persecució, famílies desaparegudes, separades i perdudes.  Però no s’acaba aquí, i encara els queda arribar a un altre estadi i és aquest estat de permanència que avui hem parlat, i que hauríem de treballar perquè no es produeixi.

Per part meva, seguiré amb el poble sahrauí i no em faltaran motivacions ni raons per fer-ho.
El poble sahrauí no té pressa, és un poble pacífic, tranquil, savi, tenaç, que no es deixarà tòrcer fàcilment, però que sí que necessita de l’ajuda exterior o si més no, sentir que al seu darrere hi ha pobles que els recolzen i això és a l’abast de les nostres mans poder-ho fer realitat. 
 

Les sahrauís cada dia s'aixequen pensant que el camí de la llibertat no és fàcil, però seguiran caminant fins a trobar-lo Foto: Pere Tordera