El Diacrític

Ocells i flors de roba estesa

«No només hi veig una estigmatització de la pobresa, en aquesta ordenança absurda, sinó també una incapacitat estètica. No m'estranyaria gens que, allò que es vol amagar a casa, s'anés a fotografiar durant unes vacances a països considerats més exòtics (i més pobres...)»

Si miro enrere

| 20/01/2019 a les 16:54h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, roba estesa, ordenances, Ajuntament de Vic
Roba estesa en un carrer de ciutat
Roba estesa en un carrer de ciutat | Peter Heeling
Aquesta notícia es va publicar originalment el 20/01/2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Agraeixo molt a Sara Blázquez el seu article «Els bons costums són estendre la roba al balcó i jugar al carrer», aparegut recentment a Osona.com, en què es mostra contrària a la prohibició absurda d'estendre roba al balcó a la ciutat de Vic, entre altres.

Jo en tinc un gran record, de la roba estesa; forma part del meu paisatge infantil, tant com dels jocs al carrer; és clar que, quan vius en un poble petit, tots els carrers són un pati d'esbarjo.

A casa meva, ajudar la mare formava part dels jocs. Fer bombolles de sabó tot rentant els plats o estendre la roba, per exemple: fer-ne fileres segons els colors, com aquell qui estén banderes d'un paradís perdut. O embolar les sabates i posar-les a l'escala ordenadament: cada parell en un graó, a punt per al diumenge.

No només hi veig una estigmatització de la pobresa, en aquesta ordenança absurda, sinó també una incapacitat estètica. No m'estranyaria gens que, allò que es vol amagar a casa, s'anés a fotografiar durant unes vacances a països considerats més exòtics (i més pobres...).

Jo reclamo el meu dret a gaudir-ne, de la roba estesa. Per cert: una senyera és roba estesa, també? Toni Coromina ja ironitzava sobre aquest absurd, en el seu magnífic article «Banderes i llençols als balcons», publicat a Osona.com el  2013.

Les agulles d'estendre roba, ara, també són de coloraines. Semblen ocells petits a punt d'emprendre el vol, amb les potes fràgils que s'arrapen a la roba humida i olorosa.

I si fa vent... oh, si fa vent s'esdevé el prodigi.

Un matí qualsevol de cel molt blau, esmolat i polit de tramuntana, la roba estesa tremola a les branques dels arbres domèstics. Els ocells de colors, ara l'un, ara l'altre, se'n van a terres no gaire llunyanes, emprenen una petita migració mai descrita.

Llavors les flors de roba estesa menudes obren els pètals de colors, fan un vol incert i canvien de balcó: els mitjons, sobretot, tenen una dèria inconfesable de desaparellar-se...

Però els llençols i les tovalloles es recargolen més lentament, abans d'envolar-se. Deixen anar un polsim daurat que és la mena de pol·len de les flors de roba estesa, i que s'escampa per tots els racons i escletxes de la ciutat grisa. 

I llavors, sense saber ben bé per què, la gent distreta mira amunt, com si els cridés algú, i veuen volar la flor magnífica d'un llençol blanc o d'una tovallola blava, i senten molt endins les pessigolles d'una alegria secreta, que és la mena de fruit de les flors de roba estesa: invisible però eficaç i persistent.
Laia Casadevall, llevadora i activista pel part respectat
Laia Casadevall, llevadora i activista pel part respectat | Sara Blázquez
Sara Blázquez
Entrevista a Laia Casadevall, llevadora i defensora del part respectat | «La violència obstètrica és l'apropiació dels processos reproductius de les dones per part dels professionals de la salut i, en definitiva, una pèrdua de control i del dret a decidir sobre les nostres pròpies maternitats»
Adolfo Fernández, 'Dolfu'
Adolfo Fernández, 'Dolfu' | Infolibre
Roser Iborra
Article de Roser Iborra sobre el procés contra Adolfo Fernández, 'Dolfu', veí de Gijón a qui la justícia demana sis mesos de presó o 4.320 euros de multa per no haver-se presentat a fer de vocal en una mesa electoral al·legant motius ideològics | Iborra hi recorda quan ella també va ser jutjada pels mateixos motius el 1995: «En vam dir «insubmissió a l’estat». La desobediència té moltes cares, però totes sumen»
Maria Aurèlia Capmany, a la biblioteca de la cooperativa, el 31 d'octubre de 1971
Maria Aurèlia Capmany, a la biblioteca de la cooperativa, el 31 d'octubre de 1971 | Arxiu Comarcal de l'Anoia. ACAN. Fons Cooperatives d'Igualada
Dolors Pujols
La històrica cooperativa d’Igualada va mantenir-se activa durant el règim, convertint-se en un espai de dinamització cultural més enllà del cooperativisme de consum | Acollia reunions clandestines: a la seva seu s’hi va gestar Òmnium Cultural de l’Anoia i la secció local de l’Assemblea de Catalunya