El Diacrític

​Quan la verdura ja no és un problema

Núria Coromina Quintana explica una història preciosa d'empoderament d'unes nenes prenent consciència de la seva condició de dones i de la necessitat de continuar lluitant, el dia abans del 8-M al menjador escolar on treballa l'autora de l'article

Una manifestació a Vic, acte central del 8-M a Osona

| 08/03/2018 a les 17:47h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, masclisme, discriminació, 8-M, feminisme
Reproducció de la inscripció que van fer ahir les nenes del menjador escolar del que parla l'article
Reproducció de la inscripció que van fer ahir les nenes del menjador escolar del que parla l'article | Núria Coromina Quintana
Aquesta notícia es va publicar originalment el 08/03/2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Dimecres 7 de març de 2018. Lloc? Escola cèntrica concertada, religiosa i amb presència d’alumnat de classe mitjana-alta. El dia anterior d’una jornada feminista que, abans de celebrar-se, ja ha tingut èxit. Arribo a l’escola, fa sol i es respiren aires de primavera. És dimecres i els d’ESO no es queden a dinar, però els “meus” nens i nenes de 8 i 9 anys m’esperen al menjador com cada dia. Em poso la bata, la còfia i entro al menjador.

Patata i mongeta, pollastre i macedònia. Ja sabem què passa quan toca verdura… Però avui no remuguen gaire, és estrany. Arribo a l’espai creatiu, allà on fem manualitats fins que toca el timbre per pujar a les aules. És curiós, normalment i majoritàriament només venen nenes a l’espai creatiu. Si ve un nen i veu que tot són nenes no s’hi acostuma a quedar. Avui no era excepció, totes eren nenes i d’edats diferents. Fèiem papiroflèxia amb papers de colors, i altres dibuixaven. M’assec per tallar papers i veure quin animal puc fer. I una de les nenes, l’A., s’aixeca per venir-me a veure. Em saluda amb un somriure d’orella a orella i em diu que demà és el dia de la dona treballadora i que li agradaria fer vaga. Jo només faig que escoltar-la. I em diu que la seva mare potser en farà i que, per tant, potser no podrà venir a l’escola. Segueixo escoltant, com també ho fan la resta de nenes que hi ha a l’aula. S’indigna i em diu que els nens no mosseguen però que hi ha molts nens que van de “xulitos” i que es pensen que són més o millor que les nenes. Però ella insisteix que no mosseguen. Ric. Em diu que de vegades a classe o a gimnàstica quan els diuen poseu-vos per parelles o per grups la majoria de nenes volen anar amb nenes i em diu que a ella no li importa. S’assenyala de dalt a baix i, indignada, em diu «SOM HUMANS!». I riem. També em diu que de vegades juga a futbol però que no li passen perquè els nens li diuen que les nenes no en saben de jugar a futbol. I s’enfada. I m’enfado.

Les seves companyes comencen a parar l’orella des del banc i riuen. Deixen de fer  manualitats, s’aixequen i venen a compartir experiències. Una d’elles, la G.,  diu que és veritat el que diu l’A. Afegeix que ella demà també anirà, amb la seva mare i si poden, a la manifestació que hi ha a la tarda a Barcelona. La situació ha sigut molt espontània, he tingut la sensació que estava en una classe i tenia dues professores davant. I només tenen 11 anys. La G. ha començat a explicar que als supermercats hi ha productes d’higiene personal de color rosa i altres de color blau o gris i que els de color rosa sempre són més cars que els blaus i grisos. Riem. L’A. li diu: «És veritat, però també passa amb la roba o les joguines. Sempre ens diuen que aquelles són de nenes i aquelles són de nens.» De fons, una altra nena afegeix: «Doncs a mi el color rosa no m’agrada.» Riem.

Continuen parlant i jo només faig que escoltar amb atenció. Però la G. pregunta a l’A. per què es diu «Dona treballadora» i no «Dona». I l’A. li diu: «Perquè normalment les dones fan moltes més feines que els homes i no els hi paguen aquestes altres feines que fan i, a més, si cobren, cobren molt menys que els homes.» L’A. li posa un exemple: «És com si jo i un nen féssim una feina i a mi em donessin només un euro i al nen n’hi donessin 5.» I totes dues responen alhora: «PER QUÈ»?. La G. li diu: «Ara entenc perquè es diu treballadora; gràcies, futura presidenta.» Riem encara més. Entre elles es pregunten: «Per què no fem un mural o cartell per demà?» I em miren a mi. Els dic on són les cartolines i el paper de mural. Elles mateixes agafen la de color lila i comencen a fer el cartell/mural. Però toca el timbre, i la conversa s’acaba perquè ara és el torn de dinar d’elles. Em pregunten si tindran temps d’acabar-lo després de dinar. Els dic que toca verdura. Riuen però diuen que els hi és igual, que aniran molt ràpid perquè és molt necessari i que haurem d’evitar que algun nen el pinti.

I passen deu minuts i ja tornen a ser allà. Només deu minuts per menjar-se la infinita verdura que de vegades dura hores i hores. Però arriben, i tornen amb un somriure d’orella a orella. S’hi van sumant altres nenes i l’acaben. Gairebé és l’hora, està a punt de tocar el timbre i estem nervioses perquè no trobem la cinta adhesiva per anar-lo a penjar a l’entrada de l’escola. Es pregunten si els deixaran penjar el cartell, i l’A. respon que «només faltaria, som nenes, som dones». Els pico l’ullet i ens acomiadem. Em diuen «Gràcies!«. I jo els dic que «Gràcies a vosaltres!». I em diuen fins demà Núria (fent el senyal de força amb els braços) i els dic que demà no vindré, que faig vaga. I em diuen «doncs crida per nosaltres».

I passen les hores i penso en l’A. i la G. si estan nervioses perquè demà respectin el seu cartell, i el seu espai, i les seves decisions, i que se les escolti com a la resta de nenes de l’escola.

Es fa fosc, estem cansades però ens trobem amb les amigues a Joanic. I fem la marxa nocturna amb centenars d’altres dones. Però l’A. i la G. no hi són, deuen dormir. Són les dotze i arribem al pis. Cansades, acabant de cridar i recordar càntics. I riem. Ens diem bona nit i ens diem que ens llevem mútuament per començar juntes el dia. Per fi podrem ser-hi totes un matí.

I són les 8 del matí del dia 8. Fem cafès, obrim finestres i baixem al carrer.

Per elles, per nosaltres i perquè cada dia sigui 8 de març!

Visca la verdura i VISCA LA LLUITA FEMINISTA!

PD: Espero que avui els toqui macarrons i tall arrebossat.
Un moment de la 'performance' de denúncia que ha fet el GDT aquest dimecres a la font de les Nogueres, a Sant Vicenç de Torelló
Un moment de la 'performance' de denúncia que ha fet el GDT aquest dimecres a la font de les Nogueres, a Sant Vicenç de Torelló | Dolors Pena
La font de Cassanell, a Taradell, conté nou vegades més nitrats del que es considera apte pel consum humà, segons l'analítica anual del GDT | Les fortes pluges de tardor han evidenciat que s'aboca més purí del que poden absorbir els camps, filtrant-ne els nitrats cap als aqüífers
En Mario, l’Albert i en Javier, els tres socis treballadors de la cooperativa Drop Campers
En Mario, l’Albert i en Javier, els tres socis treballadors de la cooperativa Drop Campers | © Drop Campers SCC
Núria Farrés
Una cooperativa de construcció i venda de minicaravanes artesanals de La Beguda Alta importa el model teardrop | Drop Campers utilitza el sistema americà de construcció: els materials principals de les minicaravanes són la fusta i l’alumini
Marisa Gliosca al Pati Manning durant el Mobile Social Congress 2019
Marisa Gliosca al Pati Manning durant el Mobile Social Congress 2019 | Núria Farrés
Núria Farrés
Marisa Gliosca és directora tècnica d'Andròmines, una associació que repara i reutilitza aparells electrònics i que té per objectiu fer arribar la tecnologia a les persones en risc d’exclusió social | «La tecnologia té raó de ser si està aplicada a la persona, mai al revés»