El Diacrític

​Quan la verdura ja no és un problema

Núria Coromina Quintana explica una història preciosa d'empoderament d'unes nenes prenent consciència de la seva condició de dones i de la necessitat de continuar lluitant, el dia abans del 8-M al menjador escolar on treballa l'autora de l'article

Una manifestació a Vic, acte central del 8-M a Osona

| 08/03/2018 a les 17:47h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, masclisme, discriminació, 8-M, feminisme
Reproducció de la inscripció que van fer ahir les nenes del menjador escolar del que parla l'article
Reproducció de la inscripció que van fer ahir les nenes del menjador escolar del que parla l'article | Núria Coromina Quintana
Aquesta notícia es va publicar originalment el 08/03/2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Dimecres 7 de març de 2018. Lloc? Escola cèntrica concertada, religiosa i amb presència d’alumnat de classe mitjana-alta. El dia anterior d’una jornada feminista que, abans de celebrar-se, ja ha tingut èxit. Arribo a l’escola, fa sol i es respiren aires de primavera. És dimecres i els d’ESO no es queden a dinar, però els “meus” nens i nenes de 8 i 9 anys m’esperen al menjador com cada dia. Em poso la bata, la còfia i entro al menjador.

Patata i mongeta, pollastre i macedònia. Ja sabem què passa quan toca verdura… Però avui no remuguen gaire, és estrany. Arribo a l’espai creatiu, allà on fem manualitats fins que toca el timbre per pujar a les aules. És curiós, normalment i majoritàriament només venen nenes a l’espai creatiu. Si ve un nen i veu que tot són nenes no s’hi acostuma a quedar. Avui no era excepció, totes eren nenes i d’edats diferents. Fèiem papiroflèxia amb papers de colors, i altres dibuixaven. M’assec per tallar papers i veure quin animal puc fer. I una de les nenes, l’A., s’aixeca per venir-me a veure. Em saluda amb un somriure d’orella a orella i em diu que demà és el dia de la dona treballadora i que li agradaria fer vaga. Jo només faig que escoltar-la. I em diu que la seva mare potser en farà i que, per tant, potser no podrà venir a l’escola. Segueixo escoltant, com també ho fan la resta de nenes que hi ha a l’aula. S’indigna i em diu que els nens no mosseguen però que hi ha molts nens que van de “xulitos” i que es pensen que són més o millor que les nenes. Però ella insisteix que no mosseguen. Ric. Em diu que de vegades a classe o a gimnàstica quan els diuen poseu-vos per parelles o per grups la majoria de nenes volen anar amb nenes i em diu que a ella no li importa. S’assenyala de dalt a baix i, indignada, em diu «SOM HUMANS!». I riem. També em diu que de vegades juga a futbol però que no li passen perquè els nens li diuen que les nenes no en saben de jugar a futbol. I s’enfada. I m’enfado.

Les seves companyes comencen a parar l’orella des del banc i riuen. Deixen de fer  manualitats, s’aixequen i venen a compartir experiències. Una d’elles, la G.,  diu que és veritat el que diu l’A. Afegeix que ella demà també anirà, amb la seva mare i si poden, a la manifestació que hi ha a la tarda a Barcelona. La situació ha sigut molt espontània, he tingut la sensació que estava en una classe i tenia dues professores davant. I només tenen 11 anys. La G. ha començat a explicar que als supermercats hi ha productes d’higiene personal de color rosa i altres de color blau o gris i que els de color rosa sempre són més cars que els blaus i grisos. Riem. L’A. li diu: «És veritat, però també passa amb la roba o les joguines. Sempre ens diuen que aquelles són de nenes i aquelles són de nens.» De fons, una altra nena afegeix: «Doncs a mi el color rosa no m’agrada.» Riem.

Continuen parlant i jo només faig que escoltar amb atenció. Però la G. pregunta a l’A. per què es diu «Dona treballadora» i no «Dona». I l’A. li diu: «Perquè normalment les dones fan moltes més feines que els homes i no els hi paguen aquestes altres feines que fan i, a més, si cobren, cobren molt menys que els homes.» L’A. li posa un exemple: «És com si jo i un nen féssim una feina i a mi em donessin només un euro i al nen n’hi donessin 5.» I totes dues responen alhora: «PER QUÈ»?. La G. li diu: «Ara entenc perquè es diu treballadora; gràcies, futura presidenta.» Riem encara més. Entre elles es pregunten: «Per què no fem un mural o cartell per demà?» I em miren a mi. Els dic on són les cartolines i el paper de mural. Elles mateixes agafen la de color lila i comencen a fer el cartell/mural. Però toca el timbre, i la conversa s’acaba perquè ara és el torn de dinar d’elles. Em pregunten si tindran temps d’acabar-lo després de dinar. Els dic que toca verdura. Riuen però diuen que els hi és igual, que aniran molt ràpid perquè és molt necessari i que haurem d’evitar que algun nen el pinti.

I passen deu minuts i ja tornen a ser allà. Només deu minuts per menjar-se la infinita verdura que de vegades dura hores i hores. Però arriben, i tornen amb un somriure d’orella a orella. S’hi van sumant altres nenes i l’acaben. Gairebé és l’hora, està a punt de tocar el timbre i estem nervioses perquè no trobem la cinta adhesiva per anar-lo a penjar a l’entrada de l’escola. Es pregunten si els deixaran penjar el cartell, i l’A. respon que «només faltaria, som nenes, som dones». Els pico l’ullet i ens acomiadem. Em diuen «Gràcies!«. I jo els dic que «Gràcies a vosaltres!». I em diuen fins demà Núria (fent el senyal de força amb els braços) i els dic que demà no vindré, que faig vaga. I em diuen «doncs crida per nosaltres».

I passen les hores i penso en l’A. i la G. si estan nervioses perquè demà respectin el seu cartell, i el seu espai, i les seves decisions, i que se les escolti com a la resta de nenes de l’escola.

Es fa fosc, estem cansades però ens trobem amb les amigues a Joanic. I fem la marxa nocturna amb centenars d’altres dones. Però l’A. i la G. no hi són, deuen dormir. Són les dotze i arribem al pis. Cansades, acabant de cridar i recordar càntics. I riem. Ens diem bona nit i ens diem que ens llevem mútuament per començar juntes el dia. Per fi podrem ser-hi totes un matí.

I són les 8 del matí del dia 8. Fem cafès, obrim finestres i baixem al carrer.

Per elles, per nosaltres i perquè cada dia sigui 8 de març!

Visca la verdura i VISCA LA LLUITA FEMINISTA!

PD: Espero que avui els toqui macarrons i tall arrebossat.
Olga Capdevila, Núria Casacuberta, Irene Solà, Clara Roquet i Sara Blázquez, a l'acte de divendres a Malla
Olga Capdevila, Núria Casacuberta, Irene Solà, Clara Roquet i Sara Blázquez, a l'acte de divendres a Malla | Josep Comajoan
Josep Comajoan
Olga Capdevila, Núria Casacuberta, Clara Roquet i Irene Solà van compartir taula per recordar com les ha marcat i marca el fet d’haver nascut a Malla | El teatre de Malla es va omplir per escoltar aquestes quatre dones que malgrat la seva joventut ja han arribat lluny en els seus respectius camps professionals
Ferran Domènech i Ariadna Masmitjà, aquesta setmana a Rojava
Ferran Domènech i Ariadna Masmitjà, aquesta setmana a Rojava | Roman Kutzowitz
Ariadna Masmitjà | Ferran Domènech
«Rojava és molt més que les fotos de dones guerrilleres que tantes pàgines han ocupat als mitjans occidentals. Aquesta revolució és un bastió per fer front al capitalisme. Un capitalisme que intenta implantar-se a qualsevol preu a tot l'Orient Mitjà, alimentant conflictes entre minories ètniques, grups religiosos, o armant «grups terroristes» que justifiquin invasions»
Un moment de la performance 'Un violador en tu camino' aquest diumenge davant la Catedral de Vic
Un moment de la performance 'Un violador en tu camino' aquest diumenge davant la Catedral de Vic | L'Ortiga Feminista
Prop de 200 dones van participar diumenge a la performance 'Un violador en tu camino', traduïda al català, a Vic | La intervenció, organitzada per L'Ortiga Feminista, es va fer a la plaça Major i a la Catedral