«Hi ha una imatge amb la qual ens hi podem identificar: un demòcrata diu que, tot i no compartir les opinions feixistes, està disposat a morir perquè les puguin expressar, acte seguit els feixistes li foten cop de porra» | «Hem de saber llegir entre línies tant les accions de la política com els seus discursos, ser crítics davant el treball dels periodistes i estar alertes del gest de la justícia per plantar cara a les decisions que afebleixen la democràcia»

Article de Montse Castañé arran de la concentració pel cas del professor de l'institut del Voltreganès assenyalat per diverses ex-alumnes per les seves actituds masclistes | «És desconcertant veure com l’administració no actua segons la gravetat dels fets, sinó per evitar l’escarni públic. Ens agradaria esmentar una evidència: el silenci també és una forma de violència»

Joan Iborra parodia en aquest article el feminisme de postureig de molts homes que acaben mantenint les actituds i plantejaments masclistes de tota la vida | «Sóc feminista, oi tant! Estimo la meva dona, que és una santa, la cuido, la mimo. L’ajudo tant com puc en les feines de casa, potser no tot el que caldria, però és per l’horari de feina»

Relat en primera persona de Roser Iborra de l'homenatge a les víctimes dels bombardejos feixistes sobre Vic | «El coneixement humà és essencial perquè la memòria no sigui només una freda recordança de les xifres»

Roser Iborra recorda Enric López, professor de matemàtiques i de física i un dels impulsors de la Universitat de Vic, que va morir el 30 de desembre | «No deixava indiferent ningú. Burleta, a vegades càustic, era un professor diferent. Enmig de la grisor i de la censura dels anys seixanta, jo vaig estar prou de sort de poder ser l’alumna de dues persones excepcionals: Enric López i Núria Albó»

«Podré pujar aquella muntanya, sense por de trobar-me cap policia? Sense por del què diran els policies de balcó que proliferen arreu? Sense por a la pròpia por del policia que porto a dins?» | «La por permanent a la marginalitat, és l’arma de destrucció massiva que ha caigut damunt nostre»

«Impera la llei del silenci. Cal dur menjar a casa, però a qualsevol preu? Empassar-se la dignitat? Per això la valentia d’Ester Codina, de Centelles, em sembla especialment rellevant» | «Fins i tot després d’una prova positiva, exigeixen a un dels treballadors que acabi la jornada laboral. Al final els contagiats són quatre (quatre de quinze!). L’Ester no vol abaixar el cap, insisteix en les mesures de seguretat sanitària. La dignitat no té preu»

L'advocat Antoni Iborra escriu sobre l'impacte ambiental i social de l'ampliació de la planta de tractament de residus de Fumanya, a Sant Martí d'Albars | «El Lluçanès es converteix, cada vegada més, en el pati del darrera d’aquesta Osona agroindustrial i deshumanitzada»

«Em sembla que no sabia fins a quin punt em resulten necessaris, els refugis dels bars i els restaurants, i no només pel dinar o el cafè o la cervesa» | «El teatre és presència i energia col·lectiva: emoció, despullament, amor i meravella. Una necessitat essencial»

Xènia Canal reflexiona en aquest article sobre pandèmia, reproducció i salut mental | «Les últimes mesures criden com si estigués en un cartell luminescent que pel capitalisme només som això: màquines de producció de capital sense cap altra necessitat. Les cures, la socialització, l’oci, la cultura són innecessàries o, com a mínim, no essencials»

«No pot caminar, no pot moure els dits. Els braços, sí, però els dits no. La Carme va fer un conte per al seu nét, i el va escriure a mà» | «Els carrers seran sempre nostres? Ho hem de voler. Carrers on la lluita i la manifestació de les idees siguin garantides; però també carrers pensats per a tota mena de persones. Sense obstacles insalvables»

«No hi és. Hi ha l’enterrament, els tràfecs. Les abraçades, els condols. Sembla provisional. No ho és. No hi és. Quan tot s’aquieta, i encara no hi és, l’esvoranc s’enfonsa a la carn, la ferida sagna, no es tanca: no hi és»

Article de Roser Iborra a partir del testimoni d'una dona que va patir un abús sexual a l'hospital | «Quan finalment arriba a casa, dies després, s’està llargament sota l’aigua, però l’angoixa no se’n va. I viu cada dia i cada hora amb aquella pell no desitjada sobre la seva. No s’ho pot treure del cap» | «Em sembla que no conec cap dona que, si hem arribat a una relació de confiança, en un moment o altre no m’hagi confessat que sí, que ella també»

«No em cal estar al cent per cent d’acord amb Àlex Garrido, alcalde de Manlleu, per entendre que la seva dimissió (després repensada) ha estat forçada per un linxament mediàtic covard» | «Sovint sembla com si la societat es dividís entre els qui lluiten i els qui no. I alguns o algunes dels qui no, lluny de sentir-se interpel·lats, escruten, des del sofà, les possibles equivocacions humanes dels altres»

«Han tractat la canalla com a no res, amuntegant-los en aules sense condicions ni professorat, amb ràtios impossibles i amb una diversitat que si no es pot tractar en grups heterogenis reduïts és condemnada a la massificació i la desatenció» | «Ara no fem vaga per augmentar salaris ni res semblant, en fem per exigir respecte, per no acotar més el cap i per no convertir-nos en «un petit obstacle» per a la desfilada militar final que converteixi els docents en no res»

Raquel Coma Roura comparteix en aquest article les sensacions viscudes arrel d'una depressió | «Tot el dolor que vius és contrarestat per una empatia preciosa, que enlloc de jutjar-te t’acompanya»

«El 17 de setembre va acabar una impunitat. Es va destapar la caixa dels trons, sí, però per tal de canviar les coses i aconseguir de mica en mica una societat millor. I el 22 de setembre, a la roda de premsa en què gairebé una vintena de grups de dones vam donar suport a les denunciants, va néixer una lluita»

«Rieli Franciscato, amb una experiència de més de trenta anys en aquesta feina, respectava els indígenes i era molt respectat per ells, i mai havia patit cap atac a les expedicions que feia a l’interior del territori» | A poc més de vuit dies de la mort de Rieli Franciscato els incendis estan cremant l'interior de la terra indígena Uru Eu Au Au | «La pressió internacional per tal que el govern brasiler canviï la seva política, defensant novament i protegint efectivament aquests grups indígenes més vulnerables de l’ Amazònia és molt important per permetre que puguin sobreviure»

«Aquell ajuntament on en Joan ens va mostrar el camí de la solidaritat, tant rebent-la com oferint-la en tots i cadascun dels moments en els quals algú, a Osona i fora d’ella, patia la urpada de la repressió» | «Aquell ajuntament on la Sara ens va explicar que hi pot haver una altra manera de fer cultura, a Vic»