«Aquest any, el pessebre és una família de tres fills desnonada a Vic, la ciutat sense mesura humana en què els papers valen més que les persones. Aquest any el pessebre és una cova de runa a Gaza. A la cova de runa, a Palestina, el nen és mort» | «Les bombes han caigut al sud, també; també als hospitals. Maria mor de seguida, Josep queda atrapat en un munt de runa, agonitza durant hores, durant dies. Ja no li queden llàgrimes per plorar aquell nen petit que no ha pogut créixer»

«Sembla que res no sigui real. Sembla que res no sigui a prop. Sembla que no hi hagi res a fer. Sobretot, que els ulls oblidin, que el cor no s’hi aturi. Ara ve Nadal, cada ovella al seu corral. I, qui dia passa, any empeny» | «Que, d’un dia per l’altre, ens diguin que anem al sud. Malalts, vells, criatures. Hospitals. Que deixem la casa i oblidem les oliveres centenàries, els horts. Que anem al sud, perquè han de fer neteja ètnica»

Roser Iborra adapta com a article la seva intervenció a la presentació de l'Obra poètica completa de Montserrat Llorens, ara que fa un any de la seva mort | El llibre es va presentar aquest dissabte, 30 de setembre, a l'Embarcador del Ter de Manlleu

Reflexió de Roser Iborra al cap d'unes hores de tornar de Ripoll on es va investir alcaldessa la candidata de l'extrema dreta | «Hem tocat fons com a espècie humana, penso. Al sud de Grècia, a Ripoll. Però ara toca nedar aigües amunt, amb totes les nostres forces i sense defallir. Som més dels que ells volen i diuen»

«I no només no poden votar, molts immigrants, sinó que a molts municipis, com ara Vic, fins i tot els posen entrebancs per poder-se empadronar» | «Hi hem perdut tots. Els forats s’han fet molt grans. Haurem de sargir molts descosits, haurem d’acostar molts esvorancs»

Article amb motiu de l'enèsim assassinat masclista, ara el d'Arantxa Caro, veïna de Prats de Lluçanès de 31 anys, que estava embarassada | «Les dones més que mortes ens interpel·len: vam sospitar d’un maltractament i no vam avisar? Vas riure els acudits masclistes per quedar bé? Vas veure assetjaments a la feina i no els vas denunciar?»

Crònica de Roser Iborra de l'acte que va fer-se a Vic amb motiu del Dia Internacional de la Visibilitat Trans | «Una magnífica ocasió de crear xarxes que obren el feminisme a la lluita del col·lectiu de les dones trans, per apropar-nos totes, per destapar les trampes del patriarcat que pretén crear antagonismes dintre del moviment feminista»

«Però semblava que ningú no ho veia. Ni les veïnes, ni la seva mare. Ni les germanes, ni la sogra... Ningú no li’n deia res i a ella l’avergonyia, explicar-ho, i potser ja no feia falta, ja no tornaria a passar»

Ressenya del llibre 'Miralls sense marc', de Carme Brugarola i Raimon Maideu, que ha publicat Eumo i es va presentar dijous a Torelló | «Tot el llibre sembla un calidoscopi que ens ensenya les mil cares de l’emigració, les mil cares de l’acollida (...) defuig els tòpics racistes i els esbocina d’un en un, amb una gran claredat»

Article de Roser Iborra arran de l'increment de feminicidis a l'Estat espanyol durant les últimes setmanes | «Van ser 47 dones assassinades, durant el 2022, 17 durant el mes de desembre, i tres, ja, durant aquest mes de gener de 2023» | «Em roda el cap si intento pensar en aquests disset assassins, que devien anar amunt i avall i semblaven normals, que devien dir bon dia i bona nit a l’ascensor, a la botiga, al bar, a la feina»

Article de Roser Iborra en record de Montserrat Llorens, poeta i mestra de Manlleu, que va morir dimarts als 66 anys | Aquest dissabte s'ha fet un multitudinari comiat a Montserrat Llorens en un acte a la plaça de les Dones del Ter, al davant del Museu del Ter de Manlleu

Roser Iborra escriu sobre la concentració de divendres a Vic en solidaritat amb les víctimes de la matança de Melilla | «Ens va anar interpel·lant sobre l’absurditat i crueltat dels fets, sobre el racisme de tractar de manera diferent els exiliats segons el color de la seva pell»

«Sembla que això de la immersió lingüística ha existit sempre, i en canvi es va haver de guanyar pas a pas, contra totes les prohibicions, amb un vent sempre en contra» | «S’ha de preservar la immersió lingüística no només per les persones que parlen català sinó, també, per les que encara no el parlen, però que hi tenen tot el dret»

Crònica de Roser Iborra del primer debat del cicle «Construïm la pau» sobre l'acollida a les persones refugiades | «És sovint la societat civil qui s’organitza amb accions de resistència no violenta contra l’ocupació (més que no pas agafant les armes)»

«Han convertit els refugiats, els ferits i els morts en peons d'una partida macabra. Comercien amb el dolor, la desesperació, la por. Però també compten amb la nostra inèrcia i el nostre cansament» | «Han prohibit els pensaments. Però, tanmateix, la remor persisteix. L'haurem de fer sentir»

«Entre les dones de la meva generació hi havia encara moltes Madames Bovary i Laures a la ciutat dels sants. Si et rebel·laves, si transgredies les normes, ho pagaves car: amb l’aïllament social i, fins i tot, familiar» | «Ens reinventem i quan comencem a compartir espais i projectes, velles i joves, no són contra ningú, sinó a favor de. Espais per riure o pensar; per escoltar savieses o entrebancs; per cuidar-nos»

«Us desitjo el foc que abranda amors i lluites. El foc que crema símbols d'opressió. La revolta. El foc que comença amb pinyes, branquillons, fusta prima i urgent, petites insurgències» | «Us desitjo les paraules latents finalment dites, fetes guspira de foc, guspira d'aigua, guspira de llum. Les paraules fan un foc blau. I un foc vermell, i un de verd. A vegades escalfen. A vegades cremen»

Crònica de Roser Iborra sobre la presentació de l'obra completa de Josep Riera, poeta d'Oristà | «Com qui va fent de mica en mica una cabana de pedra seca, en Josep ens ha fet un refugi de les paraules més nostres; un recer de mots contra la intempèrie de l’oblit»

«Com més gran em faig, més pateixo les discriminacions a causa de l’edat: aquella manera de fer tan occidental que em fa invisible» | «A moltes i a molts no ens agraden les sopes de lletres ni badar al carrer, ni la missa del diumenge al televisor. No ens agrada que ens tractin d’un manera absurdament condescendent»

Article a partir de la conversa amb un català resident al Brasil, hospitalitzat en un caòtic hospital de Porto Velho, que explica la situació de col·lapse arran de la Covid-19 | «Comparteix l’habitació amb cinc persones i això vol dir que té un llit. Però els passadissos de l’hospital estan plens a vessar de gent amuntegada. En llits escampats pels corredors, alguns estirats en matalassos al terra»

«No hi crec, en aquest independentisme màgic que obvia les injustícies més flagrants. No tots els mals vénen de Madrid, que també. Hi ha governants ineptes (si no traïdors) ben nostres» | «Si ens deixem rosegar la independència per l’avidesa sense límits dels taurons de les finances, de la policia, de la mal anomenada justícia (...) la independència, si arriba, només serà una enorme espinada de peix mort»

Article de Roser Iborra arran de l'acomiadament de sis persones a l'empresa càrnia Costa Food, presumptament pel seu activisme sindical | «Feta la llei, feta la trampa. A les càrnies, i també a Costa Food, s’ha multiplicat un entramat realment complicat d’empreses» | «És motiu d’orgull institucional, aquest antisindicalisme salvatge? Els treballadors són menys importants que les peces de la maquinària?»

Crònica de Roser Iborra de les dues propostes escèniques que van poder veure's dissabte a la Farmàcia Vella de Prats de Lluçanès | «Bona part de la màgia del teatre és deixar-se portar sense preguntes, deixar fluir la pròpia aigua subterrània i les emocions submergides en l’oblit»

«Però la realitat s’imposa: la mascareta és majoritària, encara, malgrat que avui ja no és obligatòria als espais exteriors. No en blasmo pas ningú. Però em fa tristesa» | «Suposo que algú en farà un bon estudi, d’aquests nostres comportaments. Del grau de por. Del grau de prudència. Del grau d’obediència. I algú en farà un ús immoral, de les conclusions, això és segur»

«A la plaça de la Noguera, al barri del Remei, amb més de vuit mil habitants i sense cap altra plaça semblant, hi volen fer pisos i deixar un petit espai per al veïnat. D’això en diuen, amb un cinisme que costa de creure, «millores a la plaça». Textualment» | «Espero que les llavors de lluita del barri del Remei s’escampin per tota la ciutat, pretesament a la mesura humana però de fet a la mesura d’algunes butxaques privilegiades»

«Si t’ha perdut el respecte, si et ridiculitza davant dels amics o amigues (si encara en teniu) potser mig en broma; si t’aparta de la família, si et controla el mòbil, les anades i les vingudes, si parla malament de les persones que més t’estimes... Amiga, ha començat la destrucció de la teva personalitat» | «L’amor-odi és com una addicció. Saps que et fa mal, però no te’n saps estar. Et fa por la solitud, perquè ja fa temps que has desertat de tu mateixa. Però tu ets la teva millor amiga, i et retrobaràs»

«Potser es podia comprar o vendre una parcel·la, però la plaça de la Noguera ja no és això. La plaça de la Noguera, i sembla surrealista haver de reivindicar el que és obvi, és una plaça» | «Potser és legal, que deixin construir pisos a la plaça, però no és legítim. És moralment inacceptable» | «Els farem costat en la seva reivindicació tan justa d’un espai que l’Ajuntament pretén fer servir com si fos un kleenex: ara m’hi faig la foto, em poso la medalla, i després els el prenc»

Article de Roser Iborra de condemna de diverses formes de violència, més enllà de la que ens volen fer veure els mitjans de comunicació hegemònics | «Condemno enèrgicament la violència sibil·lina dels qui ens volen fer creure, amb tots els recursos i des de tots els mitjans, que res no pot canviar»

Relat en primera persona de Roser Iborra de l'homenatge a les víctimes dels bombardejos feixistes sobre Vic | «El coneixement humà és essencial perquè la memòria no sigui només una freda recordança de les xifres»

Roser Iborra recorda Enric López, professor de matemàtiques i de física i un dels impulsors de la Universitat de Vic, que va morir el 30 de desembre | «No deixava indiferent ningú. Burleta, a vegades càustic, era un professor diferent. Enmig de la grisor i de la censura dels anys seixanta, jo vaig estar prou de sort de poder ser l’alumna de dues persones excepcionals: Enric López i Núria Albó»

'Manifest de la nova dona vella' (Pol·len Edicions) és l'últim poemari traduït al català de Mari Luz Esteban, investigadora especialitzada en l'antropologia feminista i activista | Roser Iborra: «És una poesia molt narrativa, molt despullada, molt austera. Des d’aquesta nova llum, fa una tria d’experiències antigues que redescobreix amb la mirada d’una dona vella i sàvia»

«Impera la llei del silenci. Cal dur menjar a casa, però a qualsevol preu? Empassar-se la dignitat? Per això la valentia d’Ester Codina, de Centelles, em sembla especialment rellevant» | «Fins i tot després d’una prova positiva, exigeixen a un dels treballadors que acabi la jornada laboral. Al final els contagiats són quatre (quatre de quinze!). L’Ester no vol abaixar el cap, insisteix en les mesures de seguretat sanitària. La dignitat no té preu»

«Em sembla que no sabia fins a quin punt em resulten necessaris, els refugis dels bars i els restaurants, i no només pel dinar o el cafè o la cervesa» | «El teatre és presència i energia col·lectiva: emoció, despullament, amor i meravella. Una necessitat essencial»

«No pot caminar, no pot moure els dits. Els braços, sí, però els dits no. La Carme va fer un conte per al seu nét, i el va escriure a mà» | «Els carrers seran sempre nostres? Ho hem de voler. Carrers on la lluita i la manifestació de les idees siguin garantides; però també carrers pensats per a tota mena de persones. Sense obstacles insalvables»

«No hi és. Hi ha l’enterrament, els tràfecs. Les abraçades, els condols. Sembla provisional. No ho és. No hi és. Quan tot s’aquieta, i encara no hi és, l’esvoranc s’enfonsa a la carn, la ferida sagna, no es tanca: no hi és»

Article de Roser Iborra a partir del testimoni d'una dona que va patir un abús sexual a l'hospital | «Quan finalment arriba a casa, dies després, s’està llargament sota l’aigua, però l’angoixa no se’n va. I viu cada dia i cada hora amb aquella pell no desitjada sobre la seva. No s’ho pot treure del cap» | «Em sembla que no conec cap dona que, si hem arribat a una relació de confiança, en un moment o altre no m’hagi confessat que sí, que ella també»

«No em cal estar al cent per cent d’acord amb Àlex Garrido, alcalde de Manlleu, per entendre que la seva dimissió (després repensada) ha estat forçada per un linxament mediàtic covard» | «Sovint sembla com si la societat es dividís entre els qui lluiten i els qui no. I alguns o algunes dels qui no, lluny de sentir-se interpel·lats, escruten, des del sofà, les possibles equivocacions humanes dels altres»

«El 17 de setembre va acabar una impunitat. Es va destapar la caixa dels trons, sí, però per tal de canviar les coses i aconseguir de mica en mica una societat millor. I el 22 de setembre, a la roda de premsa en què gairebé una vintena de grups de dones vam donar suport a les denunciants, va néixer una lluita»

«Potser el dolor és el preu de la consciència, alguna cosa que mesura el nostre pas incert pel món» | «A vegades, el dolor de l’ànima és tal que el dolor físic es converteix en una mena d’alleujament»

«I el consumisme ens consumeix. Veiem al televisor només el que ens deixen veure, pensem el que ens deixen pensar, desitgem allò que ens fan creure que necessitem, llegim (llegim?) el que ens deixen llegir. Inconscientment, no volem saber. I no voler saber tampoc no és innocent»

«Si no tens cita prèvia, si t’ha arribat massa tard un avís, si no acabes de saber nedar entre tants anuncis traïdors... si en comptes de voler comprar alguna cosa et vols donar de baixa d’algun servei, la burocràcia se’t menjarà amb patates, i acabaràs parlant amb la paret: «Si vol ser atès en català... les operadores estan ocupades... provi-ho més tard»

«Tanta por ens fa, el silenci? Tanta por ens fa, estar soles, sols? Acabarem escoltant la rentadora, a aquest pas» | «I un dia et fan adonar que la teva solitud silent no és una enemiga, sinó ben bé al contrari: una amiga per sempre, una aliada necessària»

Crònica personal de Roser Iborra de la manifestació antiracista d'homenatge als dos treballadors morts creuant el Gurri a Vic | «I mentre ens agenollàvem i fèiem un minut de silenci, jo mirava al meu voltant i pensava que aquesta gent jove del Vic sud són la nostra esperança» | «La Laura a la ciutat dels sants es dirà també Fatima al barri del Remei i s’espolsarà dominacions molt velles. Pren-ne nota, Anna Erra: perquè girar-s’hi d’esquena també és racisme»

Article de Roser Iborra previ a l'homenatge que es fa el dia 25 a Vic als dos treballadors de Le Porc Gourmet morts en intentar creuar el Gurri | «Es veu que els nois morts no eren prou iguals, perquè l’oblit ha estat ràpid i sistemàtic, a les institucions. Cap rosa blanca ni cap minut de silenci»

Article de Roser Iborra en record de l'activista i treballador cultural Ramon Ripoll, mort el 9 de juliol de 2019, avui fa un any | «Hi eres en els grans acords i en els petits desacords. En les eufòries i en els desànims. Sempre, en la lluita. En les lluites»

«No interessa el raonament, sinó el crit: anar directament al cor, o a l’estómac, a l’autoestima, a l’orgull, a l’empatia a través de les emocions» | «A l’escola hi ha molta feina a fer, però les arrels vénen de casa»

«Ens desgovernen voltors. Ens han pres els carrers. Se’ns han agenollat al coll, ens han ofegat. Han desescrit molts drets. Parlen de «nova normalitat» i a mi em ressona «nou ordre internacional» | «​Però tant de bo si n’hem après alguna cosa, d’aquesta fragilitat. Com, per exemple: no ens feia falta, un cotxe nou. Ni els vestits de primavera, perquè en tenim els armaris atapeïts. Ni les sabates noves. Ni tanta carn a la graella dels estómacs massa plens»