El Diacrític

​Mas-Ortega-Rigau: la presa de pèl continua

«Si es desobeeix, es desobeeix i si es fa el ridícul, es fa el ridícul... Dir que jo passava per allà i quan em van dir que no ho fes, ràpidament vaig deixar de fer-ho i que va ser cosa dels voluntaris no ajuda gens a la causa de la independència de Catalunya»

«En la defensa del 9N hi havia la possibilitat d’argumentar la necessitat de desobeir per la prohibició del dret a decidir per part de l'Estat espanyol, i alhora de dir al món que el conflicte polític entre l'Estat espanyol i el poble de Catalunya s’ha de solucionar per vies democràtiques que impliquin la totalitat de la societat catalana»

| 11/02/2017 a les 17:25h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, Jordi Martí Font, Joana Ortega, Artur Mas, 9N, independentisme, independència, procés sobiranista, Irene Rigau
Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, amb el president de la Generalitat i la resta d'autoritats a la manifestació que els va acompanyar fins el Palau de Justícia | Generalitat de Catalunya
Aquesta notícia es va publicar originalment el 11/02/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fer el ridícul davant del món és possible fins i tot quan tota l’èpica la tens preparada i tots els efectes especials, a punt; i fins i tot quan la història no t’ho permet perquè els enemics t’ho posen tot de cara. Sap greu per molta gent que, fins i tot agafant-se dies d’assumptes propis a la feina, s’ha cregut veritablement allò que teòricament s’havia de defensar en aquest judici que començava dilluns 6 de febrer de 2017. Els acusats, però, no només no han estat a l’altura sinó que han fet el més gran dels ridículs. Com sinó podem qualificar els arguments utilitzats per Mas, Ortega i Rigau durant el judici del 9N?, com si no és amb el qualificatiu de ridículs?

Si cal posar urnes, les posem, i així ho vam fer. No jo, ni tu, ni l’altre, sinó milers i milers de persones. Centenars de milers, milions, vam votar i ens vam preocupar per tirar endavant el que va acabar essent un simulacre d'un referèndum. L’estat va agafar tres caps de turc que es van ungir com a representants de totes i tots, i com a culpables de posar les urnes van ser aclamats i acompanyats al judici, amb un acompanyament que creia que allò que es defensava era la democràcia. I el meu aplaudiment fins a aquí. Però no podia anar tot tan bé, un cop més, no. Els acusats van decidir dir, després d'assegurar un dia abans que havien posat les urnes en defensa de la democràcia, que allò important era que sempre havien complert la llei (espanyola) i que, quan els van prohibir les urnes, ells van fer el possible aturar-ho tot, però els voluntaris i voluntàries van continuar, i allò que va passar va ser «culpa» dels voluntaris...

On s’és vist un argument tan ridícul com aquest? Us imagineu Rosa Parks dient que ella va pujar al bus, a la zona de blancs, i quan se’n va adonar va intentar baixar però no va poder...? O Macià a Prats de Molló dient que ell ja va intentar, mentre intentava alliberar Catalunya amb les armes a la mà, fer les coses de forma legal, però van ser els milicians que l’acompanyaven que van anar a la seva?

Si es desobeeix, es desobeeix i si es fa el ridícul, es fa el ridícul... Dir que jo passava per allà i quan em van dir que no ho fes, ràpidament vaig deixar de fer-ho i que va ser cosa dels voluntaris no ajuda gens a la causa de la independència de Catalunya, no ajuda de cap manera a la democràcia en aquest tros de món, i menys quan prèviament ho hem preparat tot per tal de reforçar la imatge pròpia de cara... a les properes eleccions autonòmiques? Potser sí, potser l'únic que interessa a algun dels acusats és precisament la seva carrera com a messies.

Sé que posar en dubte l’argumentació del judici semblarà, en el cap de molta gent sensibilitzada pel tema, igual que posar en dubte el «procés» aquest que vivim aquí. O, pitjor, anar en contra del dret a decidir del poble català..., o, més greu encara, ser contrari al dret dels pobles a l’autodeterminació. Ho sé i he escrit aquest article sabent-ho, però ja m'és igual perquè no és així, tot i que el fanatisme i el no llegir per passar a insultar immediatament és un dels arguments d’aquest «procés» des que Mark Serra i Rahola-Cuní n’han esdevingut padrins principals i algú ha gosat no creure's les seves mitges mentides o mentides senceres.

Crec que amb aquesta gent no ens hem d’empassar cap gripau, perquè són tòxics. Ni els del tipus «primer la independència i després ja decidirem» (perquè des del primer minut ells ho tenen tot decidit), ni «primer pressupostos i després, potser, referèndum» (fins al final, el meu no a aquests pressupostos i el sí absolut al referèndum), ni «ja ho faran los nois» (volíem fer una consulta, ens van dir que no i un dia o altre ja ho farem...).

En la defensa del 9N hi havia la possibilitat d’argumentar la necessitat de desobeir per la prohibició del dret a decidir per part de l'Estat espanyol, i alhora de dir al món que el conflicte polític entre l'Estat espanyol i el poble de Catalunya s’ha de solucionar per vies democràtiques que impliquin la totalitat de la societat catalana. Però fins i tot en els moments en què sembla que sí, perquè no pot ser d’una altra manera, ells acaben tirant enrere tal com feien sempre els seus antecessors, Pujol i companyia. Estaria bé que no fos així però a nivell real, a nivell de fer un pas camí de la independència, la Catalunya en què els exconvergents continuen marcant estil, ara des d'un dels costats de Junts pel Sí, és igual que la que tenia Pujol a les seves mans. I fins que no passi res, res no passarà.
Treballadors de TAIC a l'assemblea que va fer-se a Saragossa dissabte passat | Càrnies en Lluita
Mariela Salazar | Montse Castañé
01/01/1970
«En aquests moments, però, la lluita a Saragossa ja ha començat. Més de cent treballadores i treballadors es van reunir en assemblea el passat dissabte 5 d’agost amb la voluntat inequívoca de lluitar pels seus drets» | «Les conseqüències repressives, però, no s’han fet esperar: amenaces, coaccions, una expulsió. A un treballador en període de proves (segons ells) que treballava per al Grupo Jorge i contractat per TAIC el van cridar diumenge per preguntar-li si havia anat a la reunió de dissabte, i el mateix dilluns l’expulsaven»
David Palau i Zaidín
01/01/1970
David Palau escriu aquest article de denúncia sobre l'actitud passiva de la Guàrdia Urbana de Barcelona davant un cas real d'agressió a uns venedors ambulants | «La indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. [...] La indiferència és el pes mort de la història», que deia Gramsci. Per això no ens podem quedar indiferents»
Portada de l''ABC' d'avui que posa Arran en el punt de mira
Toni Iborra
01/01/1970
«Si ataquem la minoria antisistema –pensen– provocarem la resposta, i l’espiral acció/repressió ens serviran per ocupar massivament el carrer». Amb tanquetes i amb tot el que els calgui. Aquesta és la seva lògica democràtica: impedir l’expressió de la democràcia real. Si cal, desestabilitzant-ho tot» | «Si ataquem la minoria antisistema –pensen– provocarem la resposta, i l’espiral acció/repressió ens serviran per ocupar massivament el carrer». Amb tanquetes i amb tot el que els calgui. Aquesta és la seva lògica democràtica: impedir l’expressió de la democràcia real. Si cal, desestabilitzant-ho tot»
Josep Comajoan, durant la seva intervenció a la trobada a Atenes | Sara Blázquez
01/01/1970
Catorze mitjans de nou països diferents han participat a la trobada fundacional de la nova xarxa que s’ha fet aquest cap de setmana a Atenes | Compartir experiències i continguts és un dels primers objectius que es marquen els mitjans de la nova xarxa
01/01/1970
Setembre arribarà fins on vulguin arribar les persones que el llegeixin. Per això no renunciarem a aspectes qualitatius per oferir més quantitat. Però també és cert que arribarem tan enllà com ens ho permeti el nombre de subscripcions | El periodisme que volem fer té un preu, i si no el paguen les persones que el llegeixen, el poden acabar pagant uns tercers, amb uns objectius que possiblement no ens acabin d'agradar
El marcador final del verkami de Setembre
01/01/1970
Dies d'agost va tancar amb 9.310 euros la campanya de micromecenatge a Verkami per pagar el cost de l'arrencada de Setembre | Publiquem la relació dels 273 mecenes que han fet possible Setembre