El Diacrític

​Perquè cap mare no torni a plorar

David Palau escriu aquest article de denúncia sobre l'actitud passiva de la Guàrdia Urbana de Barcelona davant un cas real d'agressió a uns venedors ambulants

«La indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. [...] La indiferència és el pes mort de la història», que deia Gramsci. Per això no ens podem quedar indiferents»

| 08/08/2017 a les 13:45h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, Guàrdia Urbana de Barcelona, feixisme, venda ambulant, policia
«Obriu escoles i es tancaran presons». Concepción Arenal

«Al feixisme no se’l discuteix, se’l destrueix». Buenaventura Durruti

La meva mare va plorar. Però no eren llàgrimes d’alegria, ni tan sols de llàstima o por: va plorar de ràbia i d’impotència. Perquè la meva mare no tolera el feixisme i el racisme, perquè la meva mare tremola d’indignació davant les injustícies.

Es fa difícil relatar el que va passar, les paraules mai arriben quan el que cal dir desborda l’ànima, però els fets, segons em va explicar la meva mare, van anar més o menys així...

Era divendres 14 de juliol, a les vuit del vespre a les rambles de Barcelona, a tocar de l’estació de metro del Liceu. La meva mare passejava per la capital amb unes amigues italianes i els dos fills d’una d’elles, i es va aturar amb una persona nouvinguda que venia roba en una manta per comprar un regal per un dels fills de les nostres amigues. En acabat la compra, de sobte, com arribats per sorpresa des de l’infern, un grup de salvatges feixistes van irrompre amb unes porres alçades i van començar a apallissar els nouvinguts que intentaven guanyar-se la vida; els van agredir amb violència, destrossant tot el seu material que van poder, apallissant-los amb tot l’acarnissament amb què només un ser inhumà és capaç. Amb tot aquest estrèpit, la meva mare ja cridava, juntament amb la resta de persones al seu voltant. 

Immediatament va arribar la Guàrdia Urbana de Barcelona, amb el que els feixistes van aturar la seva pallissa i els nouvinguts van tenir temps de refugiar-se a la boca del metro. Els feixistes es van quedar allà plantats, rient, satisfets, amb les porres a la mà. Palplantats es van quedar també els policies, davant dels feixistes, fet que va superar a la meva mare, que de seguida es va dirigir a un dels agents: «han sigut aquests. Sí, miri’ls, aquests, encara porten les porres a la mà, ho veuen? Aquests!» cridava la meva mare assenyalant els feixistes. «Tranquil·la» va ser tot el que va rebre com a resposta.

Aleshores ella va fer una passa endarrere, però, és clar, només per agafar impuls. «Han sigut aquests, aquests d’aquí davant. Els veieu? Porten les porres a la mà!» va cridar la meva mare, que s’enrabiava a la mateixa velocitat en la que els agents de la Guàrdia Urbana queien en el més absolut menyspreu públic. «Tranquil·la» va tornar a ser la resposta.

Els agents van seguir sense fer res, immòbils, tot i els plors de les criatures de les nostres amigues italianes i els xiulets amb que la gent del voltant mostraven la ignomínia en la que estaven caient acceleradament aquells que, se suposa, han de fer prevaldre la nostra seguretat, però que continuaven impassibles davant la violència del feixisme.

La meva mare, ja amb llàgrimes als ulls, presa per la ira, presa per aquell sentiment d’impotència davant les més grans de les injustícies, va tornar a reclamar justícia a l’agent, que ja fart la va apartar del lloc amb «estigui tranquil·la» com a única resposta.

No va passar res. La meva mare plorava i cridava, les persones del voltant, al vell mig de les rambles, xiulaven i increpaven els agents, mentre els feixistes reien, satisfets de la seva cacera humana i de la seva inhumanitat, mostrant les porres. Però no va passar res. Només vergonya. Només ràbia. Només l’ètica feta pols i la moral pel terra d’aquelles persones amb dignitat que els escridassaven, impotents. Perquè com deia la Concepción Arenal «poques coses desmoralitzen més que la injustícia feta en nom de l’autoritat i la llei».

És aquesta la policia de la ciutat pel canvi? És aquesta la policia de la capital d’una futurible nova república? És aquesta la policia que ens ha de salvaguardar? Em nego a rendir-me a la idea que és la policia que ens mereixem. No en el nostre nom.

El racisme i el feixisme són odi après. Efectivament, com deia Mandela, «ningú neix odiant l’altre pel color de la seva pell, la seva procedència o la seva religió» – visiteu qualsevol llar d’infants i veureu com allà el color de la pell té tan poca importància com el color dels ulls, el sexe o els vestits de cada infant –. «La gent aprèn a odiar i, si aprèn a odiar, també pot aprendre a estimar». Cal, doncs, molta educació, molta pedagogia, que ens correspon a totes i tots, cada dia, a cada instant, a cada cantonada.

Educació, pedagogia, i ni un pas endarrere. Perquè el feixisme i el racisme creixen amb força arreu d’Europa, i ens emplaça a no retrocedir i prendre-hi partit amb tanta obligació com coherència: enfrontar-nos-hi, lluitar-hi, destruir-lo. «La indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. [...] La indiferència és el pes mort de la història», que deia Gramsci. Per això no ens podem quedar indiferents. Fem-ho per dignitat. Fem-ho per poder mirar-nos al mirall amb el cap ben alt i sense vergonya. Fem-ho per totes aquelles persones que busquen refugi a l’Europa que finança bombes i construeix murs. Fem-ho perquè cap mare no torni a plorar.
Treballadors de TAIC a l'assemblea que va fer-se a Saragossa dissabte passat | Càrnies en Lluita
Mariela Salazar | Montse Castañé
01/01/1970
«En aquests moments, però, la lluita a Saragossa ja ha començat. Més de cent treballadores i treballadors es van reunir en assemblea el passat dissabte 5 d’agost amb la voluntat inequívoca de lluitar pels seus drets» | «Les conseqüències repressives, però, no s’han fet esperar: amenaces, coaccions, una expulsió. A un treballador en període de proves (segons ells) que treballava per al Grupo Jorge i contractat per TAIC el van cridar diumenge per preguntar-li si havia anat a la reunió de dissabte, i el mateix dilluns l’expulsaven»
David Palau i Zaidín
01/01/1970
David Palau escriu aquest article de denúncia sobre l'actitud passiva de la Guàrdia Urbana de Barcelona davant un cas real d'agressió a uns venedors ambulants | «La indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. [...] La indiferència és el pes mort de la història», que deia Gramsci. Per això no ens podem quedar indiferents»
Portada de l''ABC' d'avui que posa Arran en el punt de mira
Toni Iborra
01/01/1970
«Si ataquem la minoria antisistema –pensen– provocarem la resposta, i l’espiral acció/repressió ens serviran per ocupar massivament el carrer». Amb tanquetes i amb tot el que els calgui. Aquesta és la seva lògica democràtica: impedir l’expressió de la democràcia real. Si cal, desestabilitzant-ho tot» | «Si ataquem la minoria antisistema –pensen– provocarem la resposta, i l’espiral acció/repressió ens serviran per ocupar massivament el carrer». Amb tanquetes i amb tot el que els calgui. Aquesta és la seva lògica democràtica: impedir l’expressió de la democràcia real. Si cal, desestabilitzant-ho tot»
Josep Comajoan, durant la seva intervenció a la trobada a Atenes | Sara Blázquez
01/01/1970
Catorze mitjans de nou països diferents han participat a la trobada fundacional de la nova xarxa que s’ha fet aquest cap de setmana a Atenes | Compartir experiències i continguts és un dels primers objectius que es marquen els mitjans de la nova xarxa
01/01/1970
Setembre arribarà fins on vulguin arribar les persones que el llegeixin. Per això no renunciarem a aspectes qualitatius per oferir més quantitat. Però també és cert que arribarem tan enllà com ens ho permeti el nombre de subscripcions | El periodisme que volem fer té un preu, i si no el paguen les persones que el llegeixen, el poden acabar pagant uns tercers, amb uns objectius que possiblement no ens acabin d'agradar
El marcador final del verkami de Setembre
01/01/1970
Dies d'agost va tancar amb 9.310 euros la campanya de micromecenatge a Verkami per pagar el cost de l'arrencada de Setembre | Publiquem la relació dels 273 mecenes que han fet possible Setembre