El Diacrític

​De què parlo quan parlo del procés?

Isaac Arriaza parteix d'una anècdota succeïda fa set anys en una bibioteca de Benifallet per analitzar com el país i el procés -i la CUP- han evolucionat del 2010 ençà

«El procés, ara el referèndum, en canvi, és una entitat divina. Un dogma de fe. Una realitat fantàstica semblant a la que Murakami construeix a 'Kafka a la platja' o a '1Q84'. Un axioma ineludible que s’autojustifica i conté la seva pròpia realització: la independència»

​A la Terra hi ha Estats

| 12/07/2017 a les 12:43h
Arxivat a: El Diacrític, moviments socials, independentisme, independència, procés sobiranista, CUP
Manifestació del 10 de juliol de 2010 a Barcelona | CDC
Tardor del 2010. La biblioteca municipal de Benifallet (Baix Ebre) –dins d’un edifici històric- ocupava una sala amb una gran taula central atapeïda de piles de llibres. Com a mínim, així la vaig poder copsar en aquella època. La persona responsable era una dona gran que s’asseia a l’extrem contrari de la porta d’entrada i se la veia rodejada de volums de formes, colors i gruixos diferents. El servei de préstec no estava informatitzat i la treballadora deixava constància dels moviments fent servir petits papers adhesius de color que enganxava allà on trobava un forat lliure. Encara que sembli inversemblant, simultaniejava –literalment, en temps i espai- la feina de bibliotecària amb classes de catequesi a la canalla del municipi.

No es tracta d’explicar que feia –que fèiem, parlant amb propietat-, fa gairebé set anys, en aquesta petita vila de les Terres de l’Ebre; però va ser allà, i no en un altre lloc, on vaig tenir constància per primer cop d’un nom força familiar en l’àmbit de la literatura contemporània: el japonès Haruki Murakami. Una de les seves novel·les més conegudes –fins i tot en van fer un llargmetratge-, Tòquio Blues (Norwegian Wood) esperava pacientment a ser rescatada per casualitat de dalt d’una de les columnes de llibres que s’amuntegaven a la petita biblioteca benifalletenca. I em va escollir a mi. Gràcies a aquesta casualitat vaig començar, per fi, a llegir novel·les i, ara que puc veure-ho amb perspectiva, aquest fet ha canviat substancialment la forma com veig i penso els fenòmens polítics. En el curs del seu extens treball literari, Murakami ha demostrat una capacitat increïble per imaginar relats que s’allunyen de la realitat empírica i a la vegada estan inevitablement lligats a aquesta. Els seus protagonistes –complexos, contradictoris, obscurs i certament inadaptats- ho deixen palès amb escreix.

En aquella època –i durant les meves estades a la biblioteca de Tortosa- em trobava ocupat en la lectura en profunditat de tres llibres gairebé de forma simultània: El hombre unidimensional, d’Herbert Marcuse, El fin del trabajo, obra de Jeremy Rifkin, i Comunicación y Poder del sociòleg Manuel Castells. No vaig trigar a arraconar-los per endinsar-me absolutament a la història d’en Toru Watanabe. Suposo que els lectors ja hauran detectat que he utilitzat el títol d’uns dels seus darrers llibres traduïts al català –un dels pocs textos de no ficció que ha publicat- per encapçalar el present text. I, no tinc altra sortida que reconèixer-ho, m’ha influenciat molt més que les quatre novel·les seves que he llegit fins al moment. De què parlo quan parlo d’escriure?

Ja a les primeres pàgines, Murakami reconeix que mai a la seva vida s’havia plantejat fer d’escriptor i, ni de bon tros, guanyar-se la vida fent aquest tipus de feina. El seu llibre és un monumental elogi de les feines vocacionals –tot desmitificant l’aurèola de misticisme que rodeja la figura del creador-, l’estoïcisme i la constància. Simplement, va tenir sort i ho va saber aprofitar. Ben és veritat que 1979 -l’any que envià la seva primera novel·la a un concurs literari que va acabar guanyant- no és 2017. No cal que juguem a detectar les diferències. 

M’agrada especialment que Murakami qüestioni d’entrada l’especialització i el corporativisme del món literari; tot i que es no llueix en l’art de la humilitat, al cap i a la fi. Honest, ho és sobradament al llarg del llibre. Òbviament, se sap una celebritat contemporània i no hi vol renunciar. Però, d’altra banda, penso que certes reflexions vessades per l’escriptor nipó poden aplicar-se a qüestions diverses. Algunes tenen a veure amb la política o, dit d’una altra manera, amb  els àmbits que s’interessen per la condició humana -molts d’ells, avui dia i per desgràcia, massa tecnificats i reconvertits en activitats professionals estacionals en funció de qui governi-. I és que, de tant en tant, és certament saludable sortir de la zona de confort ideològica i fullejar algun llibre situat fora –o als marges- del que acostumem a consumir els lectors de tendència esquerranosa. Sigui assaig o novel·la, com el cas que ara ens ocupa.

Vull ser sincer ara que és hora de liquidar els preliminars. Sempre que començo una conversa sobre el procés sobiranista –amb companyes de feina i/o de vida, coneguts de diversa índole, etc.- no triguem gaire temps, de vegades ni tan sols segons, a parlar de la CUP. De fet, aquest article s’havia de titular De què parlo quan parlo de la CUP?, però em semblava de mal gust esmentar-la novament a l’encapçalament d’un article. Ara m’aturaré. Em pregunto… A qui li pot arribar a interessar el que pugui pensar o escriure jo –que no sóc absolutament ningú- sobre el procés sobiranista? Doncs, és totalment sobrer que provi de contestar-me a mi mateix. No hi ha dubte que articulistes d’aquest diari i d’altres, tertulianes, tuitaires i acadèmics, ideològicament diversos, tenen absolutament tot el criteri del món –guanyat i ben guanyat- per parlar amb propietat dels assumptes públics. Els invisibles -quan et posen damunt d’un escenari, et donen un micro i tothom et mira, pots començar a deixar de tenir-los en compte, com va demostrar Balestrini a la seva conferència de la fira Literal de l’any passat- ens hem de justificar sense fi dient qui som i de quin pal anem. Així està muntat. 
 

Assemblea de la CUP a Molins de Rei el 2012 Foto: CUP


Tornant-hi al que deia, no puc evitar acabar xerrant sobre els cupaires quan m’endinso en una conversa sobre l’actualitat política catalana -també barcelonina, potser fins i tot més els darrers mesos-. Llavors, el que no deixa de ser evident és que, en realitat, mai parlo del procés –en si mateix- sinó de la CUP i del paper que ha decidit jugar en tot aquest affaire des de l’assemblea celebrada a Molins de Rei a la tardor del 2012. Permeteu-me esmenar la totalitat en aquest punt, utilitzant una expressió popularitzada –precisament- pel David Fernàndez durant aquell període. I ho faré de forma interrogativa. Hi hauria procés sobiranista tal com el coneixem avui si l’esquerra independentista (EI) hagués sentenciat en sentit contrari? Òbviament, no cal ser doctors en polítiques -ni especialistes a calcular l’angle d’obertura de la finestra d’oportunitat, com els fundadors de Podemos-, per respondre un no rotund.

És per això, que no només jo parlo de la CUP quan parlo del procés -fins i tot quan crec que estic parlant només del procés en general-, sinó que tothom, si voleu en majúscula, no fa una altra cosa que posar els cupaires en el punt de mira quan es refereixen a l’episodi polític-mediàtic més rentable dels darrers temps. Conditio sine qua non. Element ni molt menys suficient però totalment necessari. Però... I les mobilitzacions, què? Què em dius –em podrien arribar a interpel·lar- dels milions de persones mobilitzades a favor de l’autodeterminació? I, si m’ho permeten, jo em tornaria a arriscar. Potser la quantitat no és el fet determinant, sinó fins on estan disposats a arribar els que finalment hi surtin. Sigui com sigui, no crec que hagi dit res que no sigui de públic coneixement –com a mínim, molt fàcil d’intuir- fins a la data. I, en realitat, no és això el que més m’interessa.

El més estimulant és, però, retrocedir fins aquell –avui llunyà- 2010 per veure en perspectiva el camí recorregut. Hi ha qui parla de deriva, de pèrdua de rumb, d’absència de relat i de model. D’altres ens referim sovint a la desmobilització generalitzada, la desactivació política, l’oportunisme i l’excés de tacticisme. Existeixen múltiples maneres d’anomenar allò que moltes percebem diàriament, però que no tothom està disposat a reconèixer en veu alta. A ningú no se li escapa, però, que hi han hagut un bon grapat de canvis en els darrers set anys; i no tots –ni de molt- tenen a veure amb la suposada nova voluntat majoritària -sobiranista o autodeterminista-. Parlo de canvis significatius fàcilment identificables quan deixem de banda, per un moment, la política espectacle i parem atenció a l’estat actual de les lluites antagonistes. A la manca de profunditat –o sigui a la inofensiva superficialitat- de l’actual esquerra alternativa que, al llarg dels anys, havia compartit espais de lluita amb els moviments autònoms, d’arrel autogestionària i no jerarquitzats. Tots aquests –fins a l’emergència de la socialdemocràcia 3.0 nascuda el 15M- es caracteritzaren per incorporar un nou model de societat en el desenvolupament de la seva praxi quotidiana. La flama s’està apagant a poc a poc i s’esvaeix deixant pas a la il·luminació freda de les pantalles. La colonització tecnològica explica en bona part que ja no siguem capaços de seguir inventant experiències d’autogestió i autonomia que defugin la tecnofilia, el tecno-utopisme dominant i l’enginyeria participativa com a eix vertebrador de les polítiques socials.

En realitat, no tinc gaire clar de què parlo quan parlo del procés –o, millor dit, de la CUP-, però cada cop m’entristeix més fer-ho. De la mateixa manera, tampoc no he acabat d’esclarir prou bé per quina raó acabo parlant de la CUP quan faig referència al procés sobiranista.  Mas, ERC i CiU -o PDeCAT, el seu miratge post-corrupció- també han estat actors necessaris; fins i tot es podria dir el mateix del govern de l’estat espanyol. I, doncs? Només provisionalment, diria que la raó és senzilla, simple. La CUP és real, existeix i pren decisions. I aquestes decisions –a parer meu gens encertades- tenen conseqüències que estan transformant el que fins fa uns anys enteníem per política radical o contestatària. O, simplement, perquè aquesta transformació consisteix ni més ni menys en la desaparició gradual i inapel·lable de les pràctiques antagonistes tal com les havíem conegut fins avui. Siguin independentistes o no. 

El procés, ara el referèndum, en canvi, és una entitat divina. Un dogma de fe. Una realitat fantàstica semblant a la que Murakami construeix a Kafka a la platja o a 1Q84. Un axioma ineludible que s’autojustifica i conté la seva pròpia realització: la independència. I d’això és molt difícil parlar-hi. O t’ho creus o no. No hi ha gaires opcions més. 


Isaac Arriaza és autor del bloc Hic Rhodus, Hic Salta! Bitàcola de pensament antagonista i crítica de la cultura.
Un agent rural pren mostres de la tuberia des d'on el ramader va fer l'abocament a la riera
Ferran Domènech
01/01/1970
La fiscalia i l'empresari manlleuenc Jacint Sala Fabregó també han pactat que pugui lliurar-se de la presó i se li permet pagar la multa en tres mensualitats de 1.100 euros | Els agents rurals es van desplaçar al lloc on el granger havia construït un tub de 88 metres per transportar el purí des de la bassa fins a una zona propera a la riera | El GDT lamenta que la justícia amb aquestes rebaixes de pena acabi «subvencionant» l'abocament de purins
Jordi Martí Font
01/01/1970
«Això és la Constitució del 78, un pacte entre elits per tal que l’elit franquista gaudeixi, encara avui, de total impunitat» | «A Espanya, l’exèrcit és garantia de la no dissolució de l’Estat i, per tant, nosaltres som el seu objectiu mortal. Sí, mortal. 1978» | «L’Estat espanyol no és un estat mantingut pel consens –construït o no- de la majoria dels seus habitants i és per això que són aquests cossos armats els veritables constitucionalistes, els que tenen encarregada la missió de mantenir el que hi ha i que mai res no canviï»
Montse Castañé encapçalant la manifestació contra les falses cooperatives del 6 de maig passat a Vic | Sara Blázquez
Montse Castañé
01/01/1970
Montse Castañé, número 22 a la llista de la CUP a les eleccions del 21-D, aposta per aprofitar les eleccions també per trencar amb el règim del 78 i conquerir nous guanys socials | «Ara utilitzen Catalunya com a cortina de fum de la seva corrupció i de les retallades socials: pensions, pobresa energètica, etcètera. La qüestió és empobrir cada vegada més la classe treballadora»